TOSCA

TOSCA Música: GIACOMO PUCCINI Llibret: GIUSEPPE GIACOSA i LUIGI ILLICA Intèrprets: Tosca            Sonia Yoncheva Cavaradossi Vittorio Grigolo Scarpia         Željko Lučić Sagristà        Patrick Carfizzi Angelotti      Christian Zaremba Spoletta       Brenton Ryan Sciarrone      Christopher Job Zèfir              Davida Dayle Director d’Escena: David McVicar Cor i Orquestra del Metropolitan de N.Y. Director musical: Emmanuel Villaume Director del Cor: Donald Palumbo

Cinemes Icària – Barcelona 27 de gener de 2018

Senyores i senyors, si tenen alguna cosa millor a fer que llegir aquest comentari, facin-la ja que poca cosa es pot dir d’aquesta Tosca des el Metropolitan.

Aquelles persones que tenen l’amabilitat de seguir aquest bloc potser recordaran que fa, em penso (no tinc gaire memòria), dues temporades vaig fer notar que el Metropolitan iniciava una davallada, amb la Tosca d’ahir no ha remuntat.

El Cor del teatre es va lluir com en les millors ocasions i gràcies a la seva participació en el Te Deum, és va salvar el primer acte. L’orquestra força bé, tot i que la direcció del Mestre Villaume va ser anodina.

No fa pas gaire comentava la producció que David McVicar va imaginar per el Rigoletto del Covent Garden on la vaig elogiar. Doncs bé, en aquesta Tosca la imaginació o la creativitat ha estat totalment absent. En el primer acte va reproduir l’església Sant’Andrea della Valle i en el tercer el Castello de Sant’Angelo i en el segon una cambra del 1800 (i punt).

Les Veus. Vittorio Grigolo (Cavaradossi) és un cantant molt poc apreciat en aquest bloc i que el Metropolitan ens l’embeina cada temporada sense que la meva opinió sobre aquest tenor millori. Va cantar un Recondita Armonia i un É Lucevan le Stelle amb més pena que glòria, sobretot la primera. Mirin no hi vull perdre més temps amb aquest tenor.

Sonia Yoncheva  (Floria Tosca) canta força bé, tot i que va tenir un primer acte en algun moment cridaner, però el segon i el tercer va estar molt bé.  Željko Lučić va fer un bon Scarpia més amb intencionalitat que per tenir la veu adequada per al personatge però tampoc podem dir que no fos convincent i difícil, que amb un segon acte com el que Puccini li regala al personatge d’Scarpia (de fet aquesta òpera s’hauria de titular SCARPIA i no pas TOSCA),  un cantant no se’n surti i Željko Lučić, com bon professional, va saber aprofitar el moment, com ho sol fer sempre en els papers que interpreta.

Em va agradar força Patrick Carfizzi (Sagristà), també Davida Dayle (Zèfir), personatge que canta fora d’escena. No tant Christian Zaremba (Angelotti) i la resta bé però cap de remarcable.

En definitiva una Tosca que no sé si guardaré a la meva memòria.

I per acabar comentar la misèria de full informatiu que els cinemes Icària (deuen pensar que fent-nos un favor), ens “obsequia”, on hi consta: en el paper d’Scarpia, Bryn Terfel, un personatge nomenat  Beatriz? interpretat per Sophie Bevan, servidora s’ha tornat lela intentat trobar aquest personatge; i el nom del cantant que fa de Sagristà se’l ventilen amb: Carfizzi, no s’han pres la molèstia ni de buscar el nom a la pàgina del Metropolitan, però no acaba aquí la cosa, si accedim a la pàgina web dels cinemes mirin que informa:

“Rivalizando entre el esplendor del conjunto de Franco Zeffirelli y los trajes de la era napoleónica, la nueva producción de David McVicar ofrece un espléndido telón de fondo para dos sopranos extraordinarias que comparten el papel protagonista de prima donna celosa: Kristine Opolais y Anna Netrebko. Vittorio Grigolo y Marcelo Álvarez alternan en el papel del artista revolucionario Cavaradossi, amante de Tosca y Bryn Terfel, Michael Volle y George Gagnidze como el depravado jefe de policía Scarpia. Dirige Andris Nelsons”.

De tots aquests els únics que hi ha previstos, a part dels cantants d’ahir,  són Anna Netrebko i Marcelo Álvarez (abril i maig), però que nosaltres no ens afecta ja que al cinemes només se n’hi fa una de representació. La veritat més valdria que no ens oferissin res. Aquest full que no arriba ni ha parroquial és un insult.

Una prova fehaent que l’òpera és una droga és que el aficionats ens ho empassem tot i passem per carros i carretes, però una servidora vist el que el Metropolitan ofereix i la poca cura que tenen els cinemes Icària amb aquesta mena de públic, començarà a rumiar si repeteix abonament la temporada vinent o  solament va a òperes puntuals.

Llibret de l’òpera aquí

Video promocional:

Fotografies de la producció: