NORMA

NORMA Música: Vincenzo Bellini Llibret: Felice Romani Intèrprets Norma            Sondra Radvanovsky Pollione          Joseph Calleja Adalgisa          Joyce DiDonato Oroveso          Mattew Rose Clotilde           Michelle Bradley Flavio              Adam Diegel Cor i Orquestra del Metropolitan de N.Y. Director musical         Carlo Rizzi Director escena          David McVicar

Dissabte dia 07 d’octubre s’encetà la temporada d’òpera del Metropolitan de Nova York als cinemes Icària de Barcelona amb l’òpera que avui comentem.

Personalment, Norma és una òpera que si no està ben cantada m’acaba avorrint una mica ni tampoc és una òpera que una servidora sortiria corrents a comprar una entrada, no obstant cal dir que té moments musicalment molt atractius que ajuden , però com els dic bona part de l’èxit d’una representació de Norma rau amb uns bons cantants. I el dia 07 no va ser el cas.

Haig de dir primerament que la soprano Sondra Radvanovsky no ha estat mai una soprano que m’arribés a convèncer i desprès d’aquesta Norma penso que no anava errada. Servidora va trobar que la cantant mostrava una veu cansada. Va fer un abús dels piano i pianíssimi i en alguns casos fregava el falset. Va emetre una veu poc voluminosa, ja no la hi tenia però amb aquesta Norma s’ha fet força evident. A criteri meu no va ser una bona Norma. Podríem filar una  mica prim i assenyalar en quins punts la veu no la va acompanyar, però no cal ser tant llepafils.

Fa temps que Joyce DiDonato està en una procés de canvi de veu, conserva encara algunes agilitats però la veu està més greu i més fosca, això no és dit com una crítica, més aviat al contrari és l’evolució que tothom fa amb la seva veu. DiDonato és una mezzo força intel·ligent que prova d’adoptar nous papers acomodant-los al seu actual estat vocal, però aquest canvi encara no s’ha acabat de produir al centxcent, així doncs ens trobem amb una Adalgisa encara no apropiada a la metamofosi de la cantant. Amb això no vull expressar que DiDonato, cantant que dit de pas m’agrada força, no cantés bé, més aviat que hauria d’haver esperar una mica a assumir aquest paper.

Vaig trobar que les veus de Radvanovsky y DiDonato no acabaven de conjuminar-se bé.

Joseph Calleja és sempre un tenor eficaç, no fa llençar coets però sempre podem tenir la garantia que no fallarà, i això cal considerar-ho un mèrit. Va començar amb la veu no ven posada però ho va esmenar de seguida i va prosseguir la representació amb total seguretat.

Un altre que va mostrar símptomes de cansament va ser Mattew Rose, el seu paper d’Oroveso no va ser remarcable i difícilment quedarà en la memòria d’una servidora.

Molt bé, molt bé Michelle Bradley cantant que espero retrobar amb papers més destacats ja que el paper de Clotilde a Norma té petites intervencions que no van permetre més lluïment d’aquesta cantant.

Y finalment Adam Diegel, que va cantar correctament però no destacable.

Video promocional:

 

Passem al director i l’orquestra. Carlo Rizzi va posar més voluntat que eficàcia. No obstant es va mostrar atent als cantant ajudant-los en les seves evidents dificultats.

Quan la producció de David McVicar, honestament, aquest cop aquest director d’escena no ha estat gens encertat. Una producció  amb criteris de fa 10 anys, gens inspirada i a estones avorrida. Salvada principalment per la il·luminació.

 

Per l’argument aquí.

Per la sinopsi (en anglès) aquí.

Fragment de norma, però no d’aquesta producció, lamento que la veo estigui una mica desajustada, però això és el que hi ha que em sembli de qualitat.