LUCIA DI LAMMERMMOOR

LUCIA DI LAMMERMOOR Música: GAETANO DONISETTI Llibret: SALVATORE CAMMARANO Intèrprets: Lucia               Diana Damrau Edgardo          Charles Castronovo Enrico             Ludovic Tézier Alisa                Rachel Lloyd Raimondo      Kwangchul Youn Normando      Peter Hoare Arturo             Taylor Stayton Directora d’escena    Katie Mitchell Director musical        Daniel Oren Cor i Orquestra del Royal Opera House (Covent Garden)

25 d’abril de 2016

Hem pogut veure aquesta transmissió en directe des el cinemes Boliche de Barcelona.

Començarem per allò que sempre critiquem: la direcció d’escena, i hem de dir que sense llançar coets  vam trobar que era una proposta novedosa, respectuosa i força creïble.

Katie Mitchell divideix l’escenari en dos espais o dues estances, en una veiem l’acció principal i en l’altra allò que normalment queda elidit o fora d’escena i que habitualment no veiem però que podem intuir o imaginar. En aquest cas Katie Mitchell ens ho mostra, evidentment és la seva mirada, com podem veure en aquesta fotografia:

També reverteix la visió tradicional d’una Lucia indefensa, i ens mostra un personatge amb més coratge. Aquesta mirada i per extensió la posada en escena té moments no gaire ben resolts, creiem.  Però pensem que Katie Mitchell fa una proposta honesta, no ens vol prendre el pèl, i comparada amb tot allò que de fa uns anys hem de suportat servidora ja firmava perquè hi haguessin més suggeriments escènics com aquest. Vam trobar molt ben resolt el moviment escènic de les dues aparicions (la mare i la d'una avantpassada assassinada injustament) que es van succeint en el decurs de l'obra i no gaire ben resolt el coit entre Lucia i Edgardo, però cal assenyalar la valentia de Katie Mitchell de mostrar-lo sense que sembli grotesc i fer-ho creïble i ensenyar-nos que Lucia és també una dona.

Quan la direcció orquestral, a càrrec del director Daniel Oren, no va ser tant gratificant, per no dir gens. En el primer acte es van sentir desajustos entre el fossar i l’escenari, la cosa va millorar desprès però van seguir emergent desequilibris i la direcció,  pròpiament, brusca. El cor bé, però no excel·lent.

Abans  de seguir amb les veus hem de comentar que el paper de Lucia és molt exigent per a una soprano, ja que a part del que ja es preceptiu en aquesta tessitura, cal també resistència vocal, doncs la soprano és qui ocupa gairebé tot el tercer acte amb la famosa ària de la bogeria. Per posar un exemple, aquest bloc sempre ha pensat que amb aquest paper Natalie Dessay és quan, malauradament, es va fer malbé la veu.

Dit això, Diana Damrau va superar sense  cap dificultat el paper de Lucia, servidora feia temps que no s’ho passava també amb una Lucia de Lammermoor, parlo solament de la soprano, va ser expressiva en la vessant actoral, va fer un tercer acte (i el primer i el segon) amb la seguretat de qui sap que està en prou facultats per assolir les exigències de la partitura i no morir en l’intent, en fi que li vam trobar moltes gràcies a la Lucia de Diana Damrau.

Charles Castronovo, vocalment, no és l’Edgardo ideal. Tot i arribar a totes les notes agudes pensem que aquest cantant podrà lluir-se més en d’altres papers, però no en aquest on actualment hi ha Edgardo’s més convincents.

Ludovic Tézier deu està de moda ja que darrerament el trobem a totes les produccions (és un dir). Bé L. Tézier que ens va resultat força convincent en el Manrico d’Il Trovatore (ja comentat en el bloc), però com a Enrico Ahston de l’òpera que ens ocupa no ens ha acabat d’arrodonir amb alguna dificultat resolta amb professionalitat, això sí, però més aviat el que ens va semblar és, per una part un cert cansament vocal i per l’altra una mala direcció musical, ja esmentada més amunt.

La resta. Kwangchul Youn (Raimondo) encara és un bon baix però amb els greus una mica més curts. Rachael Lloyd va fer una apreciable Alisa. Taylor Stayton (Arturo) és un paper una mica ingrat, ja que vocalment és gairebé inexistent i la seva rellevància rau que Lucia el mata, per tant es difícil valorar aquest cantant. Peter Hoare (Normanno) clarament insuficient.

I... així ho hem vist i així els ho hem explicat.

El llibret aquí.

Fotografies de la producció:

Videos promocionals:

mmmmmmmmmmmmmm

mmmmmmmmmmmmm

I una mostra de la dificultat del tercer acte per una soprano, també amb Diana Damrau però en una altra producció que no és la del ROH i si aquí els sembla que la cantant ho fa bé, en el Covent Garden encara va estar millor.