JESUS MONCADA

Aquells que tenim a Jesús Moncada per un escriptor que depassa l'àmbit local i el considerem un escriptor universal estem de sort.

El diari Naciodigital.cat publica, gràcies a l'amabilitat de la germana de l'escriptor, Rosa Maria Moncada, un fragment de la que havia de ser la seva darrera novel.la, Dante S. A.

Prosa àgil, riquesa de vocabulari, ironia exquisida... tot l'idiolecte que caracteritza a aquest escriptor, tot i que pensem que probablement li falta una darrera revisió per part de l'autor, però desprès de deu anys de la seva absència és una fortuna poder gaudir, encara, d'un darrer text seu.

Aquest és l'enllaç  a Naciodigital.cat per poder llegir el text que està en obert i el diari en ofereix la possibilitat de descarregar-lo o anexar-lo com hem fet nosaltres. Però també si els fa mandra anarpassant el rodet del ratolí, més avall trobaran el text sencer. Tot, per tal que no tinguin cap excusa per no llegir-lo.

I si hi ha cap de vostès que encara no ha descobert Jesús Moncada, aquest és un bon moment per fer-ho.

Servidora està emocionada.

Inèdit de Jesus Moncada

 

Jesús Moncada. Text inèdit de la novel·la inacabada Dante S.A.

Florència, 1 de desembre del 2003

Benvolgut amic Palau:

Sens dubte, la resposta a la primera pregunta del frondós qüestionari que vostè va fer-me a mans a la primeria de setembre, li semblarà insòlita, extravagant, sospitosa. Em faig càrrec de la seva probable estranyesa. Jo, de vostè, hauria tingut la mateixa reacció. No es tracta, però, de cap falòrnia: si em trobo, avui, en condicions d'explicar-li el que vostè em demana, és perquè, fa gairebé quaranta anys, una vella senyora va posar-se'm a levitar per l'estudi amb un ciri encès a la mà, tot cantant el miserere. Comprenc, tanmateix, que l'assumpte requereix un aclariment.

L'esmentada dama, Leocàdia Sales, vídua d'un licorista, per més senyes fabricant d'anís, ja era molt vella i, d'ençà que ja no pogué valer-se per ella mateixa, vivia amb uns nebots. D'ençà que la família se l'havia emportada, llogaven, moblat, el seu enorme pis de l'Eixample, que, en el temps que va produir-se l'esmentada levitació, ocupàvem una família d'immigrants de Sevilla, un poeta líric d'allò més pacífic, i jo, un pintor de la vora de l'Ebre, exactament de Mequinensa, que s'havia traslladat a la ciutat per obrir-s'hi camí amb els pinzells.

Vaig anar a raure en aquell pis malgrat l'oposició del meu amic Agàtocles, també mequinensà, que ja feia uns anys que vivia a Barcelona, ficat en el món editorial. No volia que me n'anés de casa seva, on m'havia acollit, fins que les coses no pintessin una mica més bé per a mi. Allò, però, no podia ser. La característica més empipadora de l'estudi, adaptada per descomptat al sou del meu amic era l'esquifidesa. Dues peces petites, un bany i un terradet  amb vistes a una panoràmica d'altres terrats graciencs amb la silueta de la serra de Collserola i del Tibidabo com a teló de fons, constituïen la versallesca residència. No hi cabia un llibre més. Els prestatges es corbaven sota els pes dels volums. N'hi havia a sobre del petit armari, a la tauleta del televisor portàtil, d'apilats a terra, i a sobre i a sota dels dos llits, cosa que obligava Agàtocles a desembarassar-ne un cada vespre, habitualment el de la peça que donava al terrat, abans de gitar-se. A vegades, això causava algun accident: Agàtocles conservava com una relíquia una edició francesa d'una obra de Rabelais d'allò més rebregada perquè, en el transcurs d'una imprevista visita femenina, pel que es veu tan apassionada que havia obligat a retirar precipitadament els llibres que enfarfegaven el jaç, aquell, precisament el Gargantua, havia quedat a sota de la noia. El pobre Schubert havia tingut molta menys sort en unes circumstàncies similars, encara que no puc dir si es tractava de la mateixa protagonista: un disc de vinil amb dos dels seus últims quartets havia quedat fet engrunes.

Segons els càlculs d'Agàtocles, amb el meu petit capital, ben administrat i tenint en compte el cost de la vida a Barcelona, jo podia sobreviure a tot estirar sis mesos. Davant l'alarma de l'amic, que no compartia el meu optimisme i va insistir a oferir-me 

aixopluc sense límit de temps, cosa que m'estalviaria si més no haver de pagar un lloguer, vaig considerar que mig any era més que suficient per fer conèixer la meva obra al món artístic barceloní, començar a vendre alguna peça i aconseguir viure de la meva obra. Vaig traslladar-me, doncs, de seguida al que havia de ser el meu estudi.

Suposo que vostè ja s'ensuma la continuació de la història. Vaig instal·lar-me, vaig posar-me a pintar, vaig tirar mà dels contactes que Agàtocles m'havia preparat i, amb una carpeta atapeïda de dibuixos i gravats, i un parell de teles sota el braç, vaig començar amb engrescament la ronda de les galeries. A la primeria, quan encara em trobava al principi de la llista, tatxava amb indiferència, gairebé amb menyspreu, els noms de marxants i sales d'art que, amb excuses més o menys diplomàtiques, esperances boiroses o amb una irritació sense embuts, em tancaven la porta al nas. Cada vegada que això succeïa, és a dir un dia sí i l'altre també, jo em deia que encara quedaven moltes portes per anar a trucar. Per força, alguna d'elles se m'obriria. A la meitat de la llista, la confiança va començar a esquerdar-se; quan només quedaven tres o quatre noms, sentia una certa angoixa, i, quan vaig tatxar l'últim, va produir-se un fenomen acoquinador: el temps, pausat fins aleshores, va experimentar de cop i volta una acceleració esfereïdora. Els dies passaven de dos en dos, de tres en tres, fins i tot de quatre en quatre, els diumenges es tocaven, el calendari s'esfullava com si el fuetegés un huracà i el final d'aquells sis mesos, que m'havien semblat gairebé una eternitat, s'acostava, inexorable, a tot estrop. Els recursos se'm fonien a la mateixa velocitat, les conseqüències eren devastadores. Pel que feia a l'alimentació, cada dia era més precària. La davallada, que jo em resistia a considerar definitiva, m'obligava a explorar cataus cada cop més dubtosos, dels cuiners dels quals, l'Agàtocles, que també n'havia estat parroquià assidu quan la ballava magra, deia que eren uns prestidigitadors genials, capaços d'aconseguir que tot semblés el que no era i que res no fos el que pareixia. Es quedava curt, jo els elevava a la categoria d'alquimistes, posseïdors de la pedra filosofal de la gastronomia. No vull fer-li avorrir el menjar, li estalviaré la descripció, d'altra banda gairebé impossible, de les gasòfies i menjusses que vaig arribar a empassar-me durant aquells mesos.Pintava, és clar, com menjava. Fins aleshores havia tingut una paleta càlida; a mesura, però, que la dieta perdia valor nutritiu, els colors van començar a derivar cap al blau, a refredar-se. Un altre factor contribuïa a la baixada de temperatura, que anava de dret a una glaciació: els vermells i els grocs de cadmi, els pigments que jo usava més, eren els més cars, i, quan vaig haver premut els tubs al màxim i fins i tot els havia obert amb unes tisores per aprofitar l'última resta de pasta que poguessin contenir, no vaig poder reposar-los i vaig haver de prescindir-ne. No solament això: vaig haver de renunciar als empastaments i, a força d'allargar els pigments amb trementina, les meves obres semblaven aquarel·les en lloc d'olis. Les últimes obres, treballades amb pinzells gairebé calbs, eren unes composicions esquàlides, resoltes amb blanc de titani, negre de vori i alguna terra sobre paper o cartó perquè ja no em quedava ni un ral per comprar teles.

El decaïment va arribar al límit: un matí, vaig adonar-me que no podia llevar-me del llit. Cada cop que ho intentava, tot començava a girar: girava el sostre, girava el cavallet, giraven les pintures, girava el balcó, girava jo, girava el món sencer. I a una velocitat esgarrifosa. A més, les olors de l'estudi adquirien una intensitat insòlita; olis, pintures, vernissos i dissolvents, saturaven l'aire, em feia sobretot l'efecte que tenia el cervell amarat d'essència de trementina. Finalment, vaig decidir aplegar les poques forces que em quedaven i vaig incorporar-me. Només vaig aconseguir-ho a mitges i vaig deixar-me caure un altre cop panteixant al matalàs.

Va ser aleshores quan la senyora Leocàdia va sortir a poc a poc de la lluna de l'armari a l'interior del qual la família havia desat roba i altres efectes personals de la vídua. Malgrat que anava vestida de monja carmelita, vaig identificar-la per les fotografies penjades al rebedor i al passadís, en les quals apareixia sola o bé en companyia del licorista. Levitava. Duia un ciri encès a la mà i salmodiava el miserere. Es desplaçava fins al balcó, tornava, girava al voltant del cavallet. A vegades, se m'acostava tant que em fregava la cara amb la vora de l'hàbit. Esgarrifat, vaig tancar els ulls i vaig prémer amb força les parpelles. Quan em va parèixer que ja no hi era, perquè no la sentia salmodiar, vaig arriscar-me a obrir els ulls: la tenia a tocar i em guaitava de fit a fit. Com si esperés el moment, va engegar de nou el miserere. Vaig començar a sentir cops i veus. Algú va tocar-me, va sacsejar-me, va pronunciar el meu nom, "Calixte, Calixte", sense que jo em decidís a obrir els ulls. Quan, finalment, obligat per una nova sacsejada i un renec, vaig haver de fer-ho, vaig trobar-me amb la mirada angoixada d'algú que s'assemblava a l'Agàtocles.

Vaig entendre que no s'assemblava a Agàtocles sinó que era ell en persona, en recobrar la consciència en un llit d'una sala de l'Hospital Clínic. Tenia l'amic assegut al costat. Com a resposta a la meva pregunta, suposo que més balbucejada que no pas articulada, Agàtocles va desplegar el diagnòstic mèdic, un interminable galimaties farcit de termes absolutament incomprensibles, que, traduït al llenguatge poètic, cabia en una sola paraula: fam. Per al remei, no calia recepta ni apotecari.

Quan els metges vam deixar-me sortir de l'hospital al cap d'un parell de dies, després que la senyora Leocàdia i altres visitants —l'últim va ser un familiar nostre que havia mort a la guerra de Cuba i que venia a ensenyar-me el cop mortal de matxet al cap — em van desaparèixer del voltant, Agàtocles va anar a recollir-me, va ficar-me dins un taxi i se'm va emportar al seu estudi. Recordo que va costar-nos molt de temps pujar les maleïdes escales. Allí, amb la col·laboració culinària de la senyora Joana, la portera de la casa, una manxega de pa d'agnus, que li feia la neteja de l'estudi, a la qual Agàtocles va encarregar de la qüestió d'intendència, em van sotmetre a l'únic tractament que requeria la meva malaltia: una alimentació intensiva i sòlida. No feia sinó endrapar i dormir, dormir i endrapar. Així vaig passar de la baldamenta exsangüe de la metafísica a la llangor exasperant de la convalescència.

Tan aviat com vaig ser capaç de pensar amb una mica de claredat, Agàtocles va explicar-me el motiu de la seva presència a l'estudi el dia de la levitació de la senyora Leocàdia: la persona que feia les tasques d'il·lustració i compaginació a l'editorial Dante, on ell treballava, havia anunciat que plegava. A l'Agàtocles, que seguia amb preocupació la meva evolució cap a la metafísica, se li va encendre el llum. Analitzava la situació amb la lucidesa que a mi em faltava. Ell havia intentat pal·liar el desastre en la mesura de les seves possibilitats. Em comprava quadres per a ell i per a suposats clients —que vaig descobrir que no existien quan la senyora Joana, que ignorava la maniobra, va dir-me que tenia a la porteria unes obres meves que Agàtocles li havia encarregat que guardés —, però aquell camí no portava enlloc. Si jo agafava aquella feina, prou interessant, que podia fer perfectament, compaginant-la amb la pintura, resoldria el problema bàsic de la subsistència.

Jo, francament, ja havia dejunat prou, no tenia ni una gana ni mitja de veure mai més la senyora Leocàdia levitant-me per l'estudi cantant el miserere i vaig acceptar. D'aquesta manera vaig tancar per sempre més la meva època "metafísica", a la qual va seguir, com era de preveure, una sèrie d'olis, que Agàtocles qualificava de suculents, on tot era comestible. La culminació va ser-ne una gran tela, batejada pel meu amic com La Venus de l'entrepà, que va presidir el seu estudi d'ençà que l'hi vaig regalar: una noia opulenta, nua de cap a peus, asseguda a la barra d'una cafeteria, es cruspia un llonguet amb pernil entre un grup de parroquians encorbatats amb pinta d'oficinistes.

Així vaig fer cap a la Dante. Vaig estar-m'hi gairebé deu anys, encarregat de l'arxiu d'il·lustracions, una feina que em va permetre desenterrar molt de material oblidat sobre la història de la venerable institució mentre m'escarrassava pintant i intentant donar a conèixer la meva obra. Fins que, de manera inesperada, les coses van canviar i era a punt d'anar-me'n quan van tenir lloc els esdeveniments que vostè em demana que li expliqui per a una tesi sobre la història de la que va arribar a ser l'editorial degana del nostre país i una de les més antigues, en actiu, d'Europa.