LULU
Música: Alban Berg
Llibret: Alban Berg
Intèrprets:
Lulu Marlis
Petersen
Geschwitz Susan Graham
Alwa Daniel
Brenna
The Painter/African Prince
Paul
Groves
Dr. Schön/Jack the Ripper
Johan
Reuter
Schigolch Franz Grundheber
The wardrobe mistress
Elizabeth
DeShong
The prince Alan Oke
The theater manager
Julian
Close
The fifteen Ashley Emerson*
Her mother Jane Shaulis
The designer
Kathryn
Day
The journalist
Tyler
Duncan
The servant Paul Corona
|
The physician
James
Courtney
Solo performers
Joanna
Dudley
Andrea
Fabi
Director musical: Lothar Koenigs
Director d’escena:
William
Kentridge
Metropolitan de N.Y.
21 de novembre 2015 |
Hola. Com estan? Si, ja ho sabem que anem tard. Aquesta entrada hauria
d’haver sortit diumenge, però bé... hem estat enfeinades i fins avui no ens hi
pogut dedicar.
El llibret de Lulu el va escriure el propi Alban Berg a partir del
llibre de Frank Wedekind La Caixa de
Pandora i s’estrenà a Zurich l’any 1937, però tot això ho poden trobar molt
fàcilment a la xarxa, solament ho comentem per poder contextualitzar l’obra.
No descobrim res de nou si assenyalem que Alban Berg va ser, al costat
de Schonberg i Anton Weber, uns dels més fervents defensors de la música
seriada, és a dir de la música a partir solament dotze tons i alguns semitons (d’aquí
la paraula dodecafònica) i amb aquests dotze tons fer sèries tonals (això que se sol dit "atonal" no és gaire encertat, ja que de tons n'hi ha), bé... en definitiva
i per no atabalar-nos més, que és un d’aquells que va fer música que alguns,
encara desinformats, en diu música ratonera perquè no és gens amable amb l’oïda
de l'escoltador. Sortosament tots aquests tòpics, amb moltes dificultats, es van
difuminant i hores d’ara Lulu és una òpera que ja ha entrat, per mèrits propis,
en el circuit operístic amb una certa regularitat. Home... (i dona) no diré que
sigui d’aquelles òperes (o si) que una es posi només llevar-se però sí ens
agrada veure-la programada en un teatre.
No ho solem fer, però avui parlarem dels personatges. Desconec que
hauran llegit sobre el personatge de Lulu, però aquí ens sembla que el personatge està força lluny de ser una mena de perversa o femme fatal, pitjor encara, una
vulgar trenca-cors. Dins els conjunt de personatges, Lulu no fa altra cosa que el
que fan la resta, això és: moure’s solament per pulsions. Pulsions que en
cadascun dels personatges és singular però que en la totalitat van a raure en
un eix que és Lulu de la qual tothom en vol treure alguna cosa. Lulu es
protegeix dels qui l’envolten afermant les seves pròpies pulsions de manera
lliure, sense complexos i sense prevenir-ne les conseqüències. Evidentment té
un final tràgic.
Si aquí no ens dominés la frivolitat ens prendríem molèstia
d’analitzar quines pulsions representa cadascun dels personatges però... els ho
deixem a vostès que són molt saberuts i.... dona (o home)... facin alguna cosa,
no? Que ja està bé que els ho donin tot mastegat, per exemple podem provar de
veure la òpera (per internet que no fa gastu), o llegir la novel.la...
I ara anem a la producció que vam veure dissabte en el cinemes Icària
de Barcelona des el Metropolitan de Nova York.
Cor, orquestra i director musical ens van agradar força, res a dir, ens
va semblar que tots tres elements van entendre prou bé la partitura. I aquí una
pensa (això m’ho invento) que per un músic deu ser una alenada sortir de les
òperes de sempre, servidora si fos músic per molt que m’agradés La Traviata, agrairia
alguna cosa que m’estimulés una mica més com a concertista.
Les veus. Marliss Petersen coneix molt bé el paper i el va dur a terme
amb seguretat a més a més d’actuar molt bé, en el segon acte va tenir problemes
de respiració que va solventar en el tercer.
Johan Reuter té una veu de baríton molt bonica i transmets frescor, va
destacar, vocalment, per damunt de les resta. Fem una observació: el primer
personatge que interpreta (Sr. Schön) és l’únic home que Lulu estima però el mata
– o potser hauríem de dir que l’executa -, el segon personatge és qui acaba
matant a Lulu. Doncs bé... el director d’escena els fa aparèixer amb el mateix
vestuari (que dit de pas i amb la frivolitat que ens caracteritza eren d’uns
colors impossibles), essent que si Lulu executa el seu amant, aquest amant es
materialitza per esbudellar-la. Ja els he dit que era una tragèdia.
Susan Graham va cantar molt bé, però no la recordarem per aquest paper
precisament.
Ens va agradar, però sense enfervorir-nos, Elisabeth deShong. Paul
Groves, Daniel Brenna i la resta,
correctes i prou.
No volem deixar de comentar la participació del baríton Franz
Grundheber a qui algú li hauria de dir, o insinuar per no ferir-lo, que potser ja
és hora de quedar-se a casa. Servidora sempre es demana, en aquests casos, si
aquests o aquestes cantants no tenen família, amics, coneguts o gosset que els
estimin i els avisin que allò que tenien
ja no hi és. Fan patir i una servidora no pot evitar una certa
incomoditat, cal acabar una carrera així? Però bé... aquí no estem per fer
aquesta mena de valoracions.
Aquest cop sí comentarem la producció que ens va agradar molt però
creiem que, aquesta vegada ens hagués calgut veure-la en tres dimensions a
causa de la tecnologia que William Kentridge va utilitzar i una servidora pensa
que no vam poder copsar plenament allò que el director d’escena ens oferia i
que des del seient d’un cinema ens va semblar una molt bona producció, amb un
disseny que diríem post-expressionista que se li deia molt bé a l’òpera.
Així ho vam veure i així els ho hem explicat.
El llibret aquí.
Video propomocional:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada