LULU

LULU Música: Alban Berg Llibret: Alban Berg Intèrprets: Lulu                 Marlis Petersen Geschwitz       Susan Graham Alwa                Daniel Brenna The Painter/African Prince                         Paul Groves Dr. Schön/Jack the Ripper                         Johan Reuter Schigolch        Franz Grundheber The wardrobe mistress                         Elizabeth DeShong The prince      Alan Oke The theater manager                         Julian Close The fifteen      Ashley Emerson* Her mother     Jane Shaulis The designer                         Kathryn Day The journalist                         Tyler Duncan The servant     Paul Corona

The physician                         James Courtney Solo performers                         Joanna Dudley                         Andrea Fabi Director musical: Lothar Koenigs Director d’escena:                         William Kentridge Metropolitan de N.Y. 21 de novembre 2015

Hola. Com estan? Si, ja ho sabem que anem tard. Aquesta entrada hauria d’haver sortit diumenge, però bé... hem estat enfeinades i fins avui no ens hi pogut dedicar.

El llibret de Lulu el va escriure el propi Alban Berg a partir del llibre de Frank Wedekind La Caixa de Pandora i s’estrenà a Zurich l’any 1937, però tot això ho poden trobar molt fàcilment a la xarxa, solament ho comentem per poder contextualitzar l’obra.

No descobrim res de nou si assenyalem que Alban Berg va ser, al costat de Schonberg i Anton Weber, uns dels més fervents defensors de la música seriada, és a dir de la música a partir  solament dotze tons i alguns semitons (d’aquí la paraula dodecafònica) i amb aquests dotze tons fer sèries tonals (això que se sol dit "atonal" no és gaire encertat, ja que de tons n'hi ha), bé... en definitiva i per no atabalar-nos més, que és un d’aquells que va fer música que alguns, encara desinformats, en diu música ratonera perquè no és gens amable amb l’oïda de l'escoltador. Sortosament tots aquests tòpics, amb moltes dificultats, es van difuminant i hores d’ara Lulu és una òpera que ja ha entrat, per mèrits propis, en el circuit operístic amb una certa regularitat. Home... (i dona) no diré que sigui d’aquelles òperes (o si) que una es posi només llevar-se però sí ens agrada veure-la programada en un teatre.

No ho solem fer, però avui parlarem dels personatges. Desconec que hauran llegit sobre el personatge de Lulu, però aquí ens sembla que el personatge està força lluny de ser una mena de perversa o femme fatal, pitjor encara, una vulgar trenca-cors. Dins els conjunt de personatges, Lulu no fa altra cosa que el que fan la resta, això és: moure’s solament per pulsions. Pulsions que en cadascun dels personatges és singular però que en la totalitat van a raure en un eix que és Lulu de la qual tothom en vol treure alguna cosa. Lulu es protegeix dels qui l’envolten afermant les seves pròpies pulsions de manera lliure, sense complexos i sense prevenir-ne les conseqüències. Evidentment té un final tràgic.  

Si aquí no ens dominés la frivolitat ens prendríem molèstia d’analitzar quines pulsions representa cadascun dels personatges però... els ho deixem a vostès que són molt saberuts i.... dona (o home)... facin alguna cosa, no? Que ja està bé que els ho donin tot mastegat, per exemple podem provar de veure la òpera (per internet que no fa gastu), o llegir la novel.la...

I ara anem a la producció que vam veure dissabte en el cinemes Icària de Barcelona des el Metropolitan de Nova York.

Cor, orquestra i director musical ens van agradar força, res a dir, ens va semblar que tots tres elements van entendre prou bé la partitura. I aquí una pensa (això m’ho invento) que per un músic deu ser una alenada sortir de les òperes de sempre, servidora si fos músic per molt que m’agradés La Traviata, agrairia alguna cosa que m’estimulés una mica més com a concertista.

Les veus. Marliss Petersen coneix molt bé el paper i el va dur a terme amb seguretat a més a més d’actuar molt bé, en el segon acte va tenir problemes de respiració que va solventar en el tercer.

Johan Reuter té una veu de baríton molt bonica i transmets frescor, va destacar, vocalment, per damunt de les resta. Fem una observació: el primer personatge que interpreta (Sr. Schön) és l’únic home que Lulu estima però el mata – o potser hauríem de dir que l’executa -, el segon personatge és qui acaba matant a Lulu. Doncs bé... el director d’escena els fa aparèixer amb el mateix vestuari (que dit de pas i amb la frivolitat que ens caracteritza eren d’uns colors impossibles), essent que si Lulu executa el seu amant, aquest amant es materialitza per esbudellar-la. Ja els he dit que era una tragèdia.

Susan Graham va cantar molt bé, però no la recordarem per aquest paper precisament. 

Ens va agradar, però sense enfervorir-nos, Elisabeth deShong. Paul Groves,  Daniel Brenna i la resta, correctes i prou.

No volem deixar de comentar la participació del baríton Franz Grundheber a qui algú li hauria de dir, o insinuar per no ferir-lo, que potser ja és hora de quedar-se a casa. Servidora sempre es demana, en aquests casos, si aquests o aquestes cantants no tenen família, amics, coneguts o gosset que els estimin i els avisin que allò que tenien  ja no hi és. Fan patir i una servidora no pot evitar una certa incomoditat, cal acabar una carrera així? Però bé... aquí no estem per fer aquesta mena de valoracions.

Aquest cop sí comentarem la producció que ens va agradar molt però creiem que, aquesta vegada ens hagués calgut veure-la en tres dimensions a causa de la tecnologia que William Kentridge va utilitzar i una servidora pensa que no vam poder copsar plenament allò que el director d’escena ens oferia i que des del seient d’un cinema ens va semblar una molt bona producció, amb un disseny que diríem post-expressionista que se li deia molt bé a l’òpera.

Així ho vam veure i així els ho hem explicat.

El llibret aquí.

Video propomocional: