ROSSINI

GUILLAUME TELL Música: GIOACHINO ROSSINI Llibret: Etienne de Jouy i Hippolyte Bis a patir de l’obra Wilhelm Tell de Fredrich von Schiller Intèrprets: Guillaume Tell           Gerald Finley Arnold Melcthal        John Osborn Mathilde                    Malin Byström Walter Furst   Alexander Vinogradov Jemmy                        Sofia Fomina Hedwige                     Enkelejda Shkosa Gesler                         Nicolas Courjal Melcthal                     Eric Halfvarson Rodolphe                   Michael Colvin Leuthold         Samuel Dale Johnson Ruodi                          Enea Scala Hunter                          TBC Director d’escena: Damiano Michieletto

Cor i orquestra del Covent Garden Director musical: Antonio Pappano

Ahir vam poder veure en els cinemes i en directe des el Covent Garden de Londres aquesta òpera de Rossini.

El millor de la vetllada, sens dubte, el director: Antonio Pappano, que com més va, més ens agrada i de qui gosaríem dir que per ell la òpera no té secrets. La seva feina i la dels musics va permetre que aquesta producció fos suportable.

El cor, que en el cas d’aquesta d’òpera demana sigui nombrós, els efectius estables del teatre van ser reforçats, el resultat final força acceptable.

Les veus. Ens van agradar força Gerald Finley – baríton – (Guillem Tell) i Malin Byströn – soprano – (Mathilde), també assenyalaríem Alexander Vinogradov – baix - (Walter Furst) qui va cantar amb prou solvència. Quan a John Osborn – tenor – (Arnold Metcthal) aquest bloc no pot compartir les passions que suscita, sí, és cert que arriba a tots els aguts però té una veu anodina i poc brillant. Pel que fa Eric Halfvarson – baix – (Melcthal) fa temps que aquest bloc creu que aquest cantant hauria de fer un pensament, més aviat perquè algú que ha cantat tant bé com ho ha fet ell podria dir adéu amb glòria i tot fa pensar que no serà així. La resta del repartiment correcte sense grans significacions.

Qui se’n dur la palma de la vergonya és Damiano Michieletto, no és que la producció no tingui ni suc ni bruc; no és que la producció sigui avorrida, no, és que la producció és ridícula en moments que ens feien riure. Veuran, quan un director vol treballar amb sang servidora els suggeriria que miressin les pel·lícules de la Hammer que d’això en sabien un munt, ho dic de debò, la Hammer no travessava mai la franja del ridícul, s’hi quedava al llindar, ho admeto, però mai ens feien avergonyir, com ahir el Sr. Michieletto, amb unes resolucions escèniques que no passarien un examen, començant per les incomoditats en les que havia de cantar el cor i acabant per la perruca de Jemmy (Sofia Fomina), fill de G. Tell, perruca que semblava procedent de Les Tresines de La Cubana (amb respecte). Poden estar segurs (i segures) que per fer passar UNA cantant per un xicot adolescent hi ha  caracteritzacions molt més acurades i convincents. Ah! la  violació, que tan de rebombori ha tingut?, res, si més no, el que vam veure ahir, ni provocació a l’espectador, ni, malhauradament, incomoditat. Si ens hagués incomodat o ens hagués fet regirar-nos en el seient voldria dir que alguna cosa ha transmès, però no serà la proposta de Damiano Michieletto quina ens faci reflexionar sobre el patiment de les violacions.

Quan deixarem de tenir “genis” i tindrem artesans eficaços?, probablement aquest bloc els recordaria més, i servidora es demana, no seria hora que enlloc que els teatres fessin els encàrrecs directament al director, ho fessin per concurs i que cadascú presentés el seu projecte? Com a mínim tothom tindria les mateixes possibilitats, no confio en la honestedat de les adjudicacions, l’amiguisme costa molt de desarrelar, però les adjudicacions també es podem impugnar si hi ha irregularitats. En fi......

El llibret el trobaran aquí.

Fotografies de la producció: