diumenge, 14 d’octubre de 2012

L'ELISIR D'AMORE



L’ELISIR D’AMORE
Música: Gaetano Donizetti
Llibret: Felice Romani

Adina Anna Netrebko
Nemorino Matthew Polenzani
Belcore Mariusz Kwiecien
Doctor Dulcamara Ambrogio Maestri
Giannetta Anne-Carolyn Bird

Orquetra i Cor del Metropolitana de N.Y.
Director: Maurizio Benini

Director d’escena: Bartlett Sher
Vestuari : Catherine Zuber
Escenografia: Michael Yeargan

Realització de la retramsissió: Gary Halvorson

13 d’octubre de 2012
Cinemes Icària



Amb aquesta òpera s’ha iniciat la temporada en directe des el Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.

D’aquesta òpera se n’ha dit i se n’ha escrit molt i honestament no sé que més podria afegir, llevat de comentar que és una òpera de la qual no me n’atipo, sempre em deixa en bon estat d’ànim i no hi estaria d’acord amb aquells/lles que diuen que és una òpera fàcil, personalment crec que té moments de molta dificultat per els intèrprets.

L’inconvenient que té revisitar aquesta òpera és que els aficionats acaben o acabem tenint a la memòria les emocions produïdes en produccions precedents. Però ja saben que no m’agrada comparar, si més no, en fer les entrades d'aquest bloc, tothom prova de fer-ho bé i si un altre ho fa millor, no ha de ser en demèrit de la resta.

Desprès d’aquest preàmbul anem a la producció d’avui.

Els cantants. A criteri d’aquest bloc el millor ha estat Mariusz Kwiecien (Belcore), tant de veu com d’escena assumint bé el seu paper, tot i que no en va convèncer en el Don Giovanni, aquí m’agradat força. Matthew Polenzani (Nemorino), la temporada passada ja el vàrem veure, també al Metropolitan, en el paper d’Alfredo a La Traviata, en aquell moment vaig comentar que tenia una veu molt acceptable però que feia uns estranys que podia corregir, penso que ho ha fet, i ha interpretar un Nemorino sense complicacions. Ambrogio Maestri no és un Dulcamara que restarà en la memòria però ha cantat bé i ha fet el seu paper i  molt correcte (és un paper breu) la Gianneta d’Anne-Carolyn Bird.

I comento a part Anna Netrebko, no fa pas gaire vaig assenyalar aquí mateix que la veu se li havia enfosquit i que això probablement li permetria assumir una altra mena de papers ja que les facultats les conserva, bé, segueixo opinant el mateix, i si més amunt he dit que no m’agrada comparar aquí sí ho faré ja que la comparativa és amb la pròpia Netrebko.

2005


2012




La direcció d’orquestra tampoc serà històrica.

El director artístic ha volgut dramatitzar una mica la situació de Nemorino, i realment mirat així, tot el que li passa més aviat és angoixant, però no ha estat un intent gaire reeixit, ja que la música de Donizetti no deixa gaire fleixibilitat per fer aquests girs, no està pensada per a la tragèdia.

Quan la producció, inclòs el vestuari, simple, sense un bri d’imaginació a no ser que posar-li un barret de copa a l’Adina sigui d’una genialitat suprema. Em quedo amb la producció del Liceu dirigida pel Mario Gas i que tornarem a veure el proper mes de novembre, amb el Rolandi (disculpin la familiaritat però Rolando Villazón és com de casa)

Bona la realització per a la retransmissió al cinema de Gary Halvorson.

El llibret, és a dir l’argument, aquí.

Videos de la producció que ens ocupa, aquí


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada