|
BARCELONA MELÒMANA. La passió musical de la ciutat a través dels grans
compositors
Cesc Avilés Pàmies
Angle Editor
Barcelona, 2015
|
 |
La música a Barcelona,
sens dubte, té un lloc preeminent a la vida de la ciutat. Tot gènere musical té
el seu festival. Solament a Barcelona pel que fa la música actual es duen a
terme 27 festivals, amb dues extensions a Sant Adrià de Besós. Dels quals
n’hauríem de destacar: Primavera Sound, Sònar i el Voll-Damm Festival de Jazz
de Barcelona. No queden reflectits tos per tal de no ser exhaustius.
Pel que fa la música
clàssica i òpera en podríem destacar el concurs de piano Maria Canals i el
Concurs de veu Tenor Viñas, els quals se’ls ha d’afegir els diversos cicles
especialitzats: de lied, de piano, de música de cambra, de grans orquestres...
El gran encert
d’aquests festivals i concursos esmentats més amunt és que han sabut arribar i
obrir-se a tota la ciutadania amb
propostes incloents com per exemple el cas del Sònar fent una extensió a la
canalla amb el Sònar Kids o en el cas del concurs Maria Canals, que mentre dura
el concurs s’instal·len pianos arreu de la Ciutat a disposició de tota persona
que els vulgui fer sonar. Algunes propostes estan força arrelades de manera que
la seva nominació és subjectivitza: el Sònar, el Maria Canals, el Primavera, el
Tenor Viñas.
Però sempre havia
estat així? Sempre Barcelona havia estat tant musicalment vital?, no.
Els llibre que ens
ocupa, assenyadament, no abasta tots els gèneres musicals. Circumscriu el seu
contingut a la música clàssica i a l’òpera, però no hem d’oblidar que allò que
ara anomenem música clàssica, era la música “moderna” del seu temps i així
s’inicia aquest llibre, de com la música que s’estava executant arreu d’Europa,
és a dir els “hits” de l’època, arriben
a Barcelona de la mà de Carles d’Àustria, qualla entre els veïns i veïnes fins
hores d’ara.
Cesc Avilés Pàmies
(Reus, 1981), a Barcelona Melòmana fa
una passejada històrica i musical mitjançant els compositors més
representatius: Bach, Beethoven, Mozart, Wagner, Liszt i ja en el s. XX,
Schoenberg, Stravinski i Richard Strauss; de quina rebuda van tenir tots
aquests compositors i la situació social que estava immersa la Ciutat. Tampoc
oblida a personalitats importants que van ajudar a difondre i expandir la
música (Anselm Clavé, Lluís Millet, Amadeu Vives, Pau Casals) i com aquesta
difusió va ajudar que finalment s’alcessin el Palau de la Música i el Gran
Teatre del Liceu.
La pretensió de
l’autor és divulgativa i per tal d’aconseguir-ho utilitza una prosa amena i col·loquial
però que no oblida la documentació i el rigor històric, amanit amb algunes
anècdotes històriques que ajuden a la finalitat del llibre.
Finalment, cal afegir,
que Cesc Avilés omet, incomprensiblement, tota referència a l’Auditori de
Barcelona, el qual no deixa de ser la tercera pota de la música clàssica de la
Ciutat. Si el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu són els exponents
de la música en el s.XIX, l’Auditori ho és del s.XX, considerant que l’edifici
acull: l’Auditori, l’Escola Superior de Música de Catalunya (l’ESMUC) i la seva
biblioteca, el Museu de la Música i és la seu de L’OBC (Orquestra Ciutat de
Barcelona i Nacional de Catalunya), sobretot tenint en compte que totes
aquestes entitats són de titularitat pública.
Per acabar i per tal
de reblar la importància que la música té per les barcelonines i barcelonins,
comentar que al vestíbul de l’edifici principal de l’Hospital de la Vall
d’Hebron hi ha instal·lat un piano permanentment i a disposició de tothom.
Sílvia Fortuny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada