Malú García: “Si sóc viva és perquè qui m’ha amenaçat m’ha perdonat la vida”
Ciudad Juárez va ser la capital de l’assassinat en massa de
dones. A poc a poc la societat civil va anar trencant el silenci i va
començar a denunciar la impunitat policial i judicial plantant creus de
fusta pintades de color rosa als llocs on apareixien els cossos
MARTA RODRÍGUEZ
A la novel·la 2666 el xilè Roberto Bolaño va
deixar un retrat dramàtic de les desaparicions i assassinats sense
resoldre que es comptaven per milers a Ciudad Juárez. Era el 2004 i feia
tres anys que Malú García buscava respostes a la violenta mort de la
seva germana Alejandra, de 17 anys, quan tornava de treballar en una maquiladora de la ciutat mexicana. García ha explicat la seva història a la periodista madrilenya Elena Ortega, que a De regreso a casa (Península) denuncia la impunitat dels feminicidis a Mèxic.
Quan va desaparèixer l’Alejandra ja va témer el desenllaç?
No, no. Sabíem que desapareixien noies
però ens crèiem el discurs de les autoritats, que deien que eren
prostitutes i que, en certa manera, es buscaven la mort. No ens hauríem
imaginat mai que ens acabaria passant el mateix, ni tan sols quan la van
trobar morta.
I com va ser la descoberta?
Molt a poc a poc. Primer vam saber que li havien pegat perquè a la
funerària vam veure que tenia blaus als ulls i als canells, a més de
cremades als braços i els llavis cosits. Jo em preguntava per què uns
delinqüents li havien fet allò. Per l’autòpsia vam saber que tenia un
traumatisme cranioencefàlic, que l’havien escanyat i que havia patit una
violació múltiple. L’Alejandra va ser violada almenys per tres homes.
Hi ha detinguts o condemnats?
No, només es va poder identificar un perfil d’ADN. Sabem de qui és, el
seu nom i on viu, però ni està detingut ni hi ha ordre de detenció.
Va ser víctima del tràfic de dones?
No, no. Fins al 2008 les noies que
desapareixien eren per satisfer desitjos d’homes. A partir de llavors,
atretes per la impunitat, entren les màfies. Totes les noies són joves i
guapes, desapareixen a la mateixa zona i a plena llum del dia, sense
rastre. Com és possible això?
Té la resposta?
No, però si parlem que hi ha xarxes de
tràfic de noies d’entre 12 i 17 anys per prostituir-les; si jo sóc el
proxeneta i haig de pagar per la meva seguretat a totes els cossos de
policia, fiscals... Això vol dir que no puc prostituir-les per 100 pesos
perquè no tindré beneficis. Si la família l’està buscant amb cartells, i
l’haig d’amagar perquè no la reconegui ningú, buscaré clients selectes i
de confiança. Així, qui són els clients? És fàcil deduir-ho.
Continuen desapareixent noies?
Sí, fins al maig n’havien desaparegut una trentena. És veritat que la
violència ara és de més baixa intensitat, però s’ha estès per tot el
país.
I les autoritats no hi fan res?
Per a mi el govern és el responsable perquè no castiga ni investiga,
no custodia les proves i comet negligència. Pot ser còmplice
indirectament per omissió o directament amb els criminals. Dóna el
missatge que es pot matar i que no passarà res.
I un dia amb la seva mare decideixen muntar una ONG.
Jo era mestressa de casa i la meva mare és mestra, i sempre havia
ensenyat als alumnes a estimar el país i respectar l’autoritat. Ens han
dit vendepatrias, males patriotes, per haver embrutat el nom de
Ciudad Juárez. Quan vam començar la meva mare reclamava el seu dolor de
mare, però es va adonar que coneixent el sistema judicial li seria més
fàcil la seva tasca de trobar respostes.
Per què van deixar Ciudad Juárez?
Investigant vam detectar unes xarxes de
prostitució i les vam començar a denunciar. Va ser llavors que vam
començar a rebre amenaces.
Quin tipus d’amenaces?
La primera va ser quan uns homes van
cremar casa meva. El govern ens va fer sortir de la ciutat dos mesos, i
en tornar el cap del càrtel de Ciudad Juárez em va amenaçar per telèfon
dient-me que em donava pocs mesos de vida. La policia em va aconsellar
que marxés als EUA a refer la meva vida i m’oblidés de tot. Dos mesos
després la meva mare va patir el primer dels dos atemptats. Ara totes
dues vivim a Ciutat de Mèxic i jo porto escorta sempre.
El govern vetlla per vostè, llavors?
Sí, però només tinc escorta jo, no els
meus fills, que viuen amb mi. Hi ha moltes activitats que no puc fer
perquè, en ser una escorta del govern, tenen tota la informació d’on vas
i amb qui et reuneixes.
La veig poc confiada.
Tinc molt clar que si encara sóc viva és perquè les persones que m’han
amenaçat m’han perdonat la vida. No em volen matar, perquè si
volguessin ho farien.
¿No li ha passat mai pel cap deixar l’activisme?
He pensat molts cops a enviar els meus
fills a l’estranger i tornar a Ciudad Juárez, però tinc més familiars
que no vull posar en perill. Continuo perquè hi ha moltes mares a Ciudad
Juárez que estan soles i necessiten suport emocional i que algú els
expliqui amb paraules que entenguin què està passant.
D’aquí treu la valentia?
Seria valenta si continués a Ciudad
Juárez. Sincerament, per a mi valentes són la senyora Juanita, la
senyora Ramona, que continuen lluitant allà. Sempre penso que si a mi em
passés una desgràcia així no tindria la mateixa força que totes elles,
em tornaria boja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada