Sóc Sílvia Fortuny, divulgadora cultural, i allò que faig i allò que m’agrada ho he reunit en aquest bloc. contacte: aquittania@gmail.com
dilluns, 24 de desembre del 2012
dissabte, 22 de desembre del 2012
diumenge, 2 de desembre del 2012
LA CLEMENZA DI TITO
LA CLEMENZA DI TITO
Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Caterino
Tommaso Mazzolà
Intèrprets:
Servilia Lucy Crowe
Vitellia Barbara Frittoli
Sesto Elına Garanca
Annio Kate Lindsey
Tito Giuseppe Filianoti
Publio Oren Gradus
Director Harry Bicket
Director, escenògraf i dissenyador
de la producció Jean Pierrre
Ponnelle
Cor i orquestra del Metropolitan
Opera House de N.Y.
|
|
Nova retransmissió operística des el
Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.
Aquesta producció és conceptualment
antiga, això no és ni millor ni pitjor, tot depèn de com ho assumeixi l’espectador.
És antiga per la pròpia producció escènica, és una producció dels anys vuitanta
del justament valorat J.P. Ponnelle i probablement fa vint anys fou una
producció encomiable (dedueixo) però que
en aquests moments cal contextualitzar-la i evitar les comparacions amb les
produccions actuals, i també és antiga (sense ànim pejoratiu) per la pròpia
orquestra, ja tots estem molt habituats a les interpretacions de caire
historicista i l’ampul·lositat d’una gran orquestra ens trasllada justament a
vint o trenta anys enrere; en definitiva: ubiqueu-m’ho tot en el moment
operístic adequat.
Dit això, entrem directament a les
veus.
Giuseppe Filianoti (Tito) va ser un
cantant anodí tota la vetllada que al final del segon acte va fer un parell d’estrafets
en la veu que no van ajudar a millorar el seu pas per aquesta òpera, a criteri
d’aquest bloc té una veu mancada de personalitat, i tot i que no és el més rellevant en una òpera,
és un cantant sense gaire recursos escènics.
De Barbara Frittoli (Vitellia) ja he
comentat en d’altres ocasions que no és una cantant que m’agradi gaire i com
més va més cobejo aquest criteri, i ahir va mostrar una veu més aspre que
aquest bloc no havia detectat en d’altres ocasions.
Lucy Crowe (Servilia) té una veu prou
adequada per a la música barroca i clàssica però que ahir no va estar tant
alçada com en d’altres ocasions en que l’he poguda escoltar en una altre repertori,
no obstant la valoració, sempre a criteri meu, és positiva.
Oren Gradus (Publio) és un baix
eficaç va interpretar el seu paper amb honestedat i sense dificultats però no
romandrà a la meva memòria
I sens dubte les triomfadores per mèrits propis van ser les
dues mezzos Elina Garanca (Sesto) i Kate Lindsey (Annio), totes dues assumint
papers masculins que van saber defensar i transmetre amb convenciment i amb
unes facultats vocals en un moment àlgid. Totes dues han estat molt bé i no es
pot destacar una més que l’altra, més aviat afegir que Elina Garanca té una veu
més fosca que embolcalla i Kate Lindsey tot i ser de la mateixa corda vocal té
un timbre més líric.
El cor aquest cop va estar passable.
L’orquestra va respondre a les
indicacions del director Harry Bicket que va dirigir amb eficàcia.
Ah! i com va dir l’enyorat director i
mestre Carlo Mª Giulini, aquí sempre hi ha Mozart.
Si volen saber de què va el tema
aquí.
Els videos (aclariment, de Kate
Lindsey no he trobat cap video en el paper que ens ocupa i el video que els
deixo és imperfecte, però podran copsar les habilitats d’aquesta cantant)
dissabte, 24 de novembre del 2012
OPEN BADGES
Si cap de vostès considera que sap més que un savi sobre un tema concret però aquests coneixemaments els ha adquirit de manera autodicta i solament empès per la seva curiositat i la passió que li genera el tema en concret i a més a més li fa mandra que per acreditar-ho hagi de passar per un seguit d'estudis universitaris, la Fundació Mozilla, amb l'ajut econòmic de la Fundació McArthur ha engegat la iniciatia OPEN BADGET.
Open Badget és tot un sistema, on també s'impliquen determinades universitats, que li permet acreditar que vostè ho sap tot sobre una cosa concreta, un cop superat el test, se li concedeix una acreditació que podrà incorporar en el facebook, en el web, en el bloc, etc..... però si volen saber exactament con funciona, cliquin el següent enllaç que els adreçarà cap la Universitat Jaume I de València on se'ns explica exactament que pretèn i com funciona, molt interessant, de debò, no solament per la repercusió personal, sinó de la bona aplicació de la tecnologia.
i aquest altre enllaç ens dur directament a Open Badget:
Honestament crec que és molt interessant conèixer aquestes iniciatives que acosten i ens acosten al coneixement i a la tecnologia.
dimecres, 21 de novembre del 2012
LO MEJOR DE CONNIE WILLIS
LO MEJOR
DE CONNIE WILLIS
Connie
Willis
Traducció:
Pedro Jorge Romero
Ediciones
B
Barcelona
2010
Volum I –
357 pàgines
Volum II
– 413 pàgines
|
|
Sota aquest títol
tant contundent, en aquests dos volums s’apleguen un seguit de relats de l’autora
Connie Willis.
Aquest bloc desconeix si el contingut dels llibres és
el millor de la producció de l’autora, però és un risc posar aquesta mena de
títols ja que la tria està subjecte al criteri de qui la fa, tot i que pogui
ser el mateix autor/a. Probablement hagués estat més encertat la traducció del
seu títol original The Winds of Marble Arch and others stories.
Primerament, assenyalar que
entre la lectura del primer i del segon volum, de forma voluntària, hi hagut un interval de temps, desconec si
això és bo o no, però en tot cas m’ha semblat més encerat seguir aquesta pauta
de lectura.
Com sol passar en tota
antologia o recull no sempre els relats mantenen la mateixa qualitat , aquí
també passa, n’hi ha de molt i molt interessants fins a d’altres d’un relatiu
interès, entremig trobem un ventall de relats d’interès divers, no obstant cal
dir que Connie Willis és àgil, fa descripcions curtes i precises i té un bon
sentit de la narració i concretament de la narració entre temps passat i present
sense haver de recórrer a puntuacions acadèmiques; però també trobem que de
vegades les històries s’allarguen, no diré excessivament, però potser sí de
manera innnecessària. No obstant i pot ser que contradictòriament, en aquells
relats més atractius aquest bloc no hagués volgut que s’acabéssin tant aviat.
La valoració, per a una lectora poc aficionada a la ciència ficció i que ho
desconeix tot sobre el gènere, és positiva.
dimecres, 14 de novembre del 2012
ICH BIN DIE FESCHE LOLA
ICH BIN DIE FESCHE LOLA
Letra i música: Friedrich Hollander/ Robert Liebmann
Pel.l.icula: Der Blaue Angel - Dtor. Josef von Sternberg
Letra i música: Friedrich Hollander/ Robert Liebmann
Pel.l.icula: Der Blaue Angel - Dtor. Josef von Sternberg
Jo sóc l'alegre Lola
de qui tan s'ha parlat
tinc una pianola
que és del segle passat
la música que toca
agrada al veïnat
i perquè fa patxoca
l'han duta a l'envelat
I allà tot fent tabola
ballem sense parar
mentre la pianola
no para de tocar
tothom em crida
"Lola, alegra'ns fins demà"
no et deixarem mai sola"
Tornem a començar
Tot gira i tot rodola
mentre jo vaig cantant
jo sóc la bella Lola
pregunta i t'ho diran.
de qui tan s'ha parlat
tinc una pianola
que és del segle passat
la música que toca
agrada al veïnat
i perquè fa patxoca
l'han duta a l'envelat
I allà tot fent tabola
ballem sense parar
mentre la pianola
no para de tocar
tothom em crida
"Lola, alegra'ns fins demà"
no et deixarem mai sola"
Tornem a començar
Tot gira i tot rodola
mentre jo vaig cantant
jo sóc la bella Lola
pregunta i t'ho diran.
dijous, 8 de novembre del 2012
dimecres, 7 de novembre del 2012
HEINRICH VON KLEIST
RELATOS COMPLETOS
Heinrich von Kleist
Traducció: Roberto Bravo
de la Varga
Acantilado
Barcelona 2011
338 pàgines
|
|
Heinrich von Kleist (Fráncfort del Öder 1777 – Berlin 1811).
Aquests nou relats que s’apleguen en aquest volum presenten
una dicotomia, fruit probablement de les meves subconscients conjetures. Això és,
que en un llenguatge florit (però no tant) propi de l’època i que tot sembla
que hagi d’acabar bé, l’escriptor ens mostra uns personatges desgraciats, més, desgraciadíssims,
d’aquells que en diem: sembla que hagi trepitjar m....a (perdonin), tot i fent poques
concessions (alguna si, eh!, però poquetes) al lector/a.
Per posar un exemple, i ja en sabran perdonar si no
estic més inspirada, vostès recorden la batalla de la pel·lícula Ram d’Akira
Kurosawa? Una batalla cruel però amb unes imatges que no t’ho fan pensar, doncs
això serien aquests relats.
Ara ve allò que fa que aquest llibre no sigui rodó és la
traducció, aquest bloc no ha deixat de tenir en tot moment la impressió que la
traducció no ha estat gaire encertada i que probablement no ens ha permès
percebre tota la dimensió de l’escriptor von Kleist. Fins i tot m’ha sorprès
que una editorial tant primmirada com Acantilado no hagi estat prou atenta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)