NADAL '12

UN FOTOGRAMA

De la pel.lícula GET THE GRINGO (Vacaciones en el infierno), adonin-se de la foto del darrera:

LA CLEMENZA DI TITO

LA CLEMENZA DI TITO Música: Wolfgang Amadeus Mozart Llibret:  Caterino Tommaso Mazzolà Intèrprets: Servilia            Lucy Crowe Vitellia            Barbara Frittoli Sesto               Elına Garanca Annio              Kate Lindsey Tito                 Giuseppe Filianoti Publio             Oren Gradus Director           Harry Bicket Director, escenògraf i dissenyador de la producció       Jean Pierrre Ponnelle Cor i orquestra del Metropolitan Opera House de N.Y.

Nova retransmissió operística des el Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.

Aquesta producció és conceptualment antiga, això no és ni millor ni pitjor, tot depèn de com ho assumeixi l’espectador. És antiga per la pròpia producció escènica, és una producció dels anys vuitanta del justament valorat J.P. Ponnelle i probablement fa vint anys fou una producció encomiable  (dedueixo) però que en aquests moments cal contextualitzar-la i evitar les comparacions amb les produccions actuals, i també és antiga (sense ànim pejoratiu) per la pròpia orquestra, ja tots estem molt habituats a les interpretacions de caire historicista i l’ampul·lositat d’una gran orquestra ens trasllada justament a vint o trenta anys enrere; en definitiva: ubiqueu-m’ho tot en el moment operístic adequat.

Dit això, entrem directament a les veus.

Giuseppe Filianoti (Tito) va ser un cantant anodí tota la vetllada que al final del segon acte va fer un parell d’estrafets en la veu que no van ajudar a millorar el seu pas per aquesta òpera, a criteri d’aquest bloc té una veu mancada de personalitat, i  tot i que no és el més rellevant en una òpera, és un cantant sense gaire recursos escènics.

De Barbara Frittoli (Vitellia) ja he comentat en d’altres ocasions que no és una cantant que m’agradi gaire i com més va més cobejo aquest criteri, i ahir va mostrar una veu més aspre que aquest bloc no havia detectat en d’altres ocasions.

Lucy Crowe (Servilia) té una veu prou adequada per a la música barroca i clàssica però que ahir no va estar tant alçada com en d’altres ocasions en que l’he poguda escoltar en una altre repertori, no obstant la valoració, sempre a criteri meu, és positiva.

Oren Gradus (Publio) és un baix eficaç va interpretar el seu paper amb honestedat i sense dificultats però no romandrà a la meva memòria

I sens dubte les  triomfadores per mèrits propis van ser les dues mezzos Elina Garanca (Sesto) i Kate Lindsey (Annio), totes dues assumint papers masculins que van saber defensar i transmetre amb convenciment i amb unes facultats vocals en un moment àlgid. Totes dues han estat molt bé i no es pot destacar una més que l’altra, més aviat afegir que Elina Garanca té una veu més fosca que embolcalla i Kate Lindsey tot i ser de la mateixa corda vocal té un timbre més líric.

El cor aquest cop va estar passable.

L’orquestra va respondre a les indicacions del director Harry Bicket que va dirigir amb eficàcia.

Ah! i com va dir l’enyorat director i mestre Carlo Mª Giulini, aquí sempre hi ha Mozart.

Si volen saber de què va el tema aquí.

Els videos (aclariment, de Kate Lindsey no he trobat cap video en el paper que ens ocupa i el video que els deixo és imperfecte, però podran copsar les habilitats d’aquesta cantant)

OPEN BADGES

Si cap de vostès considera que sap més que un savi sobre un tema concret però aquests coneixemaments els ha adquirit de manera autodicta i solament empès per la seva curiositat i la passió que li genera el tema en concret i a més a més li fa mandra que per acreditar-ho hagi de passar per un seguit d'estudis universitaris, la Fundació Mozilla, amb l'ajut econòmic de la Fundació McArthur ha engegat la iniciatia OPEN BADGET.

Open Badget és tot un sistema, on també s'impliquen determinades universitats, que li permet acreditar que vostè ho sap tot sobre una cosa concreta, un cop superat el test, se li concedeix una acreditació que podrà incorporar en el facebook, en el web, en el bloc, etc..... però si volen saber exactament con funciona, cliquin el següent enllaç que els adreçarà cap la Universitat Jaume I de València on se'ns explica exactament que pretèn i com funciona, molt interessant, de debò, no solament per la repercusió personal, sinó de la bona aplicació de la tecnologia.

Open Barget - Universitat Jaume I

i aquest altre enllaç ens dur directament a Open Badget:

http://openbadges.org/en-US/

Honestament crec que és molt interessant conèixer aquestes iniciatives que acosten i ens acosten al coneixement i a la tecnologia.

LO MEJOR DE CONNIE WILLIS

LO MEJOR DE CONNIE WILLIS Connie Willis Traducció: Pedro Jorge Romero Ediciones B Barcelona 2010 Volum I – 357 pàgines Volum II – 413 pàgines

Sota aquest títol tant contundent, en aquests dos volums s’apleguen un seguit de relats de l’autora Connie Willis.

Aquest bloc desconeix si el contingut dels llibres és el millor de la producció de l’autora, però és un risc posar aquesta mena de títols ja que la tria està subjecte al criteri de qui la fa, tot i que pogui ser el mateix autor/a. Probablement hagués estat més encertat la traducció del seu títol original The Winds of Marble Arch and others stories.

Primerament, assenyalar que entre la lectura del primer i del segon volum, de forma voluntària,  hi hagut un interval de temps, desconec si això és bo o no, però en tot cas m’ha semblat més encerat seguir aquesta pauta de lectura. 

Com sol passar en tota antologia o recull no sempre els relats mantenen la mateixa qualitat , aquí també passa, n’hi  ha de molt i molt interessants fins a d’altres d’un relatiu interès, entremig trobem un ventall de relats d’interès divers, no obstant cal dir que Connie Willis és àgil, fa descripcions curtes i precises i té un bon sentit de la narració i concretament de la narració entre temps passat i present sense haver de recórrer a puntuacions acadèmiques; però també trobem que de vegades les històries s’allarguen, no diré excessivament, però potser sí de manera innnecessària. No obstant i pot ser que contradictòriament, en aquells relats més atractius aquest bloc no hagués volgut que s’acabéssin tant aviat. La valoració, per a una lectora poc aficionada a la ciència ficció i que ho desconeix tot sobre el gènere, és positiva.

ICH BIN DIE FESCHE LOLA

ICH BIN DIE FESCHE LOLA

Letra i música: Friedrich Hollander/ Robert Liebmann


Pel.l.icula: Der Blaue Angel - Dtor. Josef von Sternberg

Jo sóc l'alegre Lola
de qui tan s'ha parlat
tinc una pianola
que és del segle passat
la música que toca
agrada al veïnat
i perquè fa patxoca
l'han duta a l'envelat

I allà tot fent tabola
ballem sense parar
mentre la pianola
no para de tocar
tothom em crida
"Lola, alegra'ns fins demà"
no et deixarem mai sola"
Tornem a començar

Tot gira i tot rodola
mentre jo vaig cantant
jo sóc la bella Lola
pregunta i t'ho diran. 

	clicar: Núria Feliu

 

A LA BONA GENT

HEINRICH VON KLEIST

RELATOS COMPLETOS Heinrich von Kleist Traducció: Roberto Bravo de la Varga Acantilado Barcelona 2011 338 pàgines

Heinrich von Kleist (Fráncfort del Öder 1777 – Berlin 1811).

Aquests nou relats que s’apleguen en aquest volum presenten una dicotomia, fruit probablement de les meves subconscients conjetures. Això és, que en un llenguatge florit (però no tant) propi de l’època i que tot sembla que hagi d’acabar bé, l’escriptor ens mostra uns personatges desgraciats, més, desgraciadíssims, d’aquells que en diem: sembla que hagi trepitjar m....a (perdonin), tot i fent poques concessions (alguna si, eh!, però poquetes) al lector/a.

Per posar un exemple, i ja en sabran perdonar si no estic més inspirada, vostès recorden la batalla de la pel·lícula Ram d’Akira Kurosawa? Una batalla cruel però amb unes imatges que no t’ho fan pensar, doncs això serien aquests relats.

Ara ve allò que fa que aquest llibre no sigui rodó és la traducció, aquest bloc no ha deixat de tenir en tot moment la impressió que la traducció no ha estat gaire encertada i que probablement no ens ha permès percebre tota la dimensió de l’escriptor von Kleist. Fins i tot m’ha sorprès que una editorial tant primmirada com Acantilado no hagi estat prou atenta.