dimarts, 27 de desembre de 2011

TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT


TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT
Herta Müller
Traducció: Joan Fontcuberta i Gel
Bromera
Alzira 2010
262 pàgines


Aquest bloc no queda enlluernat pels premis Nobel, sovint la concessió de premis, i aquest a criteri d’aquest bloc aquest premi no n’està absent, té un rerefons aliens a la literatura pròpiament.

Com ja he comentat en d’altres ocasions elsgustosreunits no té cap interès en estar “al dia” i deixa que el temps vagi fent la seva. Així doncs, dos anys desprès que li fos concedit el premi Nobel, he trobat a la biblioteca aquest llibre i vaig pensar que potser era el moment de saber qui era aquesta escriptora.

D’ella en trobaràn força informació a la xarxa, així doncs entrarem directament el llibre.

El narrador explica en primera persona la seva estada en un lager soviètic en el decurs de la segona guerra, a l’inici ens diu alguna cosa d’ell, de la família i al final del retorn a la llar, l’estranyesa.... però el gruix de la narració és la vida en el lager, les persones, les penúries i el gran protagonisme de la fam. Dit així pot semblar un llibre més sobre la segona guerra, però aquí ens adonem que no tot van ser camps d’extermini o que a més a més dels camps d’extermini alemanys, en altres indrets també les hi passaven magres. 

Com hi arriba el protagonista en aquest lager?, podríem dir, per analogia, que és com quan els republicans van arribar França i els van tancar en camps com el d’Argelers . En els lager es treballava pels russos, i els qui hi estaven eren mà d’obra que utilitzaven per fer una Rússia gran. I tot escrit amb una refinada cruesa i a voltes fins i tot meticulosament gràfica.

També m’han agradat algunes reflexions que s’hi fan.

Literàriament he de dir que m’ha semblat molt bona escriptora, aconsegueix allò que pretén, remoure’ns els budells (literal),  fent bona literatura.

El recomano? No sé pas que dir-los, no és un llibre complaent, clar que no tots els llibres ho han de ser, però..... aquest és poc complaent, tot i que no arriba a l’extrem d’Elfride Jalinek, de la qual tampoc vaig  recomanar mai Les Amants, tot i que em va agradar molt.