dimecres, 20 de juny de 2018

DON PASQUALE


Música: Gaetano Donizetti
Llibret: Giovanni Ruffini i Gaetano Donizetti

Intèrprets:

Don Pasquale  Michele Pertusi
Norina               Nadine Sierra
Matatesta        Florian Sempey
Ernesto             Lawrenve Brownlee
Notari               Frédéric Guieu

Director d’escena
                           Damiano Michieletto

Director musical
                           Evelino Pidò


Cor i Orquestra de l’Ôpera National de París


En tant sols dos mesos de diferència hem pogut veure, aquesta òpera en els cinemes i no ho lamentem, ja que Don Pasquale té molts elements argumentals i musicals interessants.  Sense voler comparar, Don Pasquale sempre m’evoca el Falstaff verdià, o més aviat hauria de dir a l’inrevés, ja que l’òpera de Verdi és posterior a la de Donizetti, ja que ambdós personatges no són cap joia però quins els envolta són pitjor. En ambdues òperes, Don Pasquale i Falstaff són enganyats, ridiculitzats, espoliats per el seu contorn amb el més que dubtós propòsit de donar-los una lliçó.  En aquest sentit servidora no hauria de prendre Don Pasquale com una òpera buffa però... però darrera hi ha la música de Donizetti que rebla la còmedia de l’òpera, llevat d’algun moment musical que ens recorda la humanitat de Don Pasquale.

I essent encara recent la representació de fa un parell de mesos des de l’Scala de Milà d’aquest mateix títol, amb aquesta proximitat entre una i l’altra se’m fa inevitable la comparació. En la producció d’ahir a París, guanyen les veus en detriment de la producció de Michieletto. La producció de Milà era un homenatge, un bon homenatge reblaria, a Cinecittà i a tot el cinema clàssic italià en general, mentre que la producció de Michieletto si recorda un altre cinema, el de Lars von Trier i la pel.lícula Dogville (més avall tenen imatges). No té cap interès la escenografia de Michieletto? No ho afirmaria categòricament, el minimalisme pot ser una virtut, solament que en aquest cas no té ni suc ni bruc.

Quan les veus i segueixo amb la comparativa de Milà, com he comentat més amunt, han estat força millor les veus de Pertusi, Sempey i Serra, tots tres han cantat  molt bé, no puc dir el mateix de Lawrence Brownlee, cantant de qui sempre he pensat que tenia una veu petita i que ara ha perdut la poca brillantor que tenia. Res remarcable de dir de Frédéric Guieu.

Molt bé la direcció d’Evelino Pidò i l’Orquestra així com destacar les veus del Cor.

El llibret aquí.










dilluns, 18 de juny de 2018

RICARD BIEL


JORIS.-KARL HUYSMANS



A CONTRAPELO
Joris-Karl Huysmans
Traducció: Juan Herrero
Cátedra
Madrid, 2004
368 pàgines