dimarts, 14 de febrer de 2017
GISÈLE FREUND
LA
FOTOGRAFIA COMO DOCUMENTO SOCIAL
Gisèle
Freund
Editorial
Gustavo Gili
Col.lecció:
FotoGGrafia
207
pàgines
|
 |
JEAN AMÉRY
LEVANTAR
LA MANO SOBRE UNO MISMO. Discurso sobre la muerte voluntària
Jean
Améry
Pre-textos
València
2005
152
pàgines
|
 |
dilluns, 13 de febrer de 2017
GRIGORY SOKOLOV
|
piano
Programa
Fantasia en Do menor K. 475 Sonata en Do menor K. 457 Sonata en Mi menor n. 27 op. 90 Sonata en Do menor n. 32 op. 111
Palau de la Música Catalana
12 de febrer de 2017
|
 |
Ahir Grigory Sokolov ens va tornar a oferir un concert que romandrà en
la nostra memòria.
Per els mozartian@s com una servidora, escoltar el Mozart que va oferir
Sokolov va ser entrar en un món exquisit i joiós.
Si vostès segueixen aquest bloc, recordaran que sovint he mostrar el
meu enuig per la manera que intèrprets, directors (i directors d’escena, en el
cas de l’òpera) tracten la música de Mozart. Hi ha qui la toca juganera, com si
Mozart fos un pallasset, d’altres volen donar-li una introspecció morosa i d’altres
no saben que fer-ne. No és el cas de Sokolov. Aquest pianista va transmetre
allò que és essencial, la “joia” que no es pot confondre de cap manera amb l’alegria.
Però no parlo de la joia de viure o de la joia d’estar viu, parlo d’una joia transcendent,
la joia de Ser. Hi ha qui a aquesta transcendència arriba mitjançant la filosofia
en aquest bloc no gaire saberut, arriba mitjançant la música.
La segona part, dedicada a Beethoven, Sokolov també va excel·lir en
comprensió i execució. També amb aquest compositor Sokolov va transcendir la
música i ens va situar en el punt on l’important és l’Home que depassa la
finitud.
M’agradaria ser prou destre per poder fer-los entendre la diferència
que hi ha entre un bon intèrpret i/o executant i un músic que traspassa, musicalment, la finitud.
El programa del concert aquí.
...............
Després d’això que els acabo de comentar entendran la meva confusió i
posterior indignació d’un públic (no tothom, està clar), maleducat, ignorant,
estúpid, tuberculós, illetrat i carellot. També recordaran que no és el primer
cop que comento l’actitud del públic dels concerts però avui els en porto
proves, aquestes imatges les vaig prendre amb el mòbil (d’aquí la baixa
qualitat) i amb la llum de la pantalla al mínim, durant la pausa, que no va més
enllà d’un quart o vint minuts:
senyor fent un solitari
|
 |
 |
 |
senyora amb tauleta
|
|
Com poden veure no es prenen la molèstia d’abaixar la llum de la
pantalla, això quan els mòbils; els estossecs ni tan sols ofegats amb un
mocador, a punt d’acabar el primer bis (el tenen a sota) un notori esternut.
Els avisos amb català, castellà i anglès per megafonia de tancar el so del
mòbil i aparells acústics, no serveix per a res, sempre hi ha qui li sona.
Ahir a mig concert de la segona part una persona del segon pis va
marxar fent xerricar la fusta del sòl. També a la segona part una noia de la
segona fila del primer pis central va entrar AMB UNA COPA del bar plena del que fos i durant
una estona ens va oferir un concert de cristalleria cada cop que l’anell tocava
el vidre. I els en diria unes més però amb això sol ja poden imaginar el que
representa en aquests moments anar a un concert. Ara com ara de tots aquests esgarips
només se’n salva el públic de música antiga.
I aquí els deixo un enregistrament robat, primer gaudeixin del
mestratge de Sokolov i en una segona visió estiguin atents (i atentes) a la
remor de fons i ja em sabran dir si exagero. El primer bis, em va fer sis.
Schubert - op. 94 - D780 núm. 1
Subscriure's a:
Missatges (Atom)