|
Música: Gaetano Donizetti
Llibret: Giovanni Ruffini i Gaetano
Donizetti
Intèrprets:
Don Pasquale Michele Pertusi
Norina Nadine
Sierra
Matatesta Florian Sempey
Ernesto Lawrenve Brownlee
Notari Frédéric
Guieu
Director d’escena
Damiano
Michieletto
Director musical
Evelino
Pidò
|
Cor i Orquestra de l’Ôpera National de
París
|
En tant sols dos mesos de diferència hem pogut veure,
aquesta òpera en els cinemes i no ho lamentem, ja que Don
Pasquale té molts elements argumentals i musicals interessants. Sense voler comparar, Don Pasquale sempre m’evoca
el Falstaff verdià, o més aviat hauria de dir a l’inrevés, ja que l’òpera de
Verdi és posterior a la de Donizetti, ja que ambdós personatges no són cap joia
però quins els envolta són pitjor. En ambdues òperes, Don Pasquale i Falstaff
són enganyats, ridiculitzats, espoliats per el seu contorn amb el més que dubtós
propòsit de donar-los una lliçó. En
aquest sentit servidora no hauria de prendre Don Pasquale com una òpera buffa
però... però darrera hi ha la música de Donizetti que rebla la còmedia de l’òpera,
llevat d’algun moment musical que ens recorda la humanitat de Don Pasquale.
I essent encara recent la representació de fa un parell de
mesos des de l’Scala de Milà d’aquest mateix títol, amb aquesta proximitat
entre una i l’altra se’m fa inevitable la comparació. En la producció d’ahir a
París, guanyen les veus en detriment de la producció de Michieletto. La
producció de Milà era un homenatge, un bon homenatge reblaria, a Cinecittà i a
tot el cinema clàssic italià en general, mentre que la producció de Michieletto
si recorda un altre cinema, el de Lars von Trier i la pel.lícula Dogville (més
avall tenen imatges). No té cap interès la escenografia de Michieletto? No ho
afirmaria categòricament, el minimalisme pot ser una virtut, solament que en
aquest cas no té ni suc ni bruc.
Quan les veus i segueixo amb la comparativa de Milà,
com he comentat més amunt, han estat força millor les veus de Pertusi, Sempey i
Serra, tots tres han cantat molt bé, no puc dir el mateix de Lawrence Brownlee,
cantant de qui sempre he pensat que tenia una veu petita i que ara ha perdut la
poca brillantor que tenia. Res remarcable de dir de Frédéric Guieu.
Molt bé la direcció d’Evelino Pidò i l’Orquestra així
com destacar les veus del Cor.
El llibret aquí.
 |
 |
 |
 |
