EXCEDÈNCIA

GISÈLE FREUND

LA FOTOGRAFIA COMO DOCUMENTO SOCIAL Gisèle Freund Editorial Gustavo Gili Col.lecció: FotoGGrafia 207 pàgines

JEAN AMÉRY

LEVANTAR LA MANO SOBRE UNO MISMO. Discurso sobre la muerte voluntària Jean Améry Pre-textos València 2005 152 pàgines

GRIGORY SOKOLOV

piano Programa W. A. Mozart: Sonata en Do major K. 545 W. A. Mozart: Fantasia en Do menor K. 475 W. A. Mozart: Sonata en Do menor K. 457  L. van Beethoven: Sonata en Mi menor n. 27 op. 90 L. van Beethoven: Sonata en Do menor n. 32 op. 111 Palau de la Música Catalana 12 de febrer de 2017

Ahir Grigory Sokolov ens va tornar a oferir un concert que romandrà en la nostra memòria.

Per els mozartian@s com una servidora, escoltar el Mozart que va oferir Sokolov va ser entrar en un món exquisit i joiós.

Si vostès segueixen aquest bloc, recordaran que sovint he mostrar el meu enuig per la manera que intèrprets, directors (i directors d’escena, en el cas de l’òpera) tracten la música de Mozart. Hi ha qui la toca juganera, com si Mozart fos un pallasset, d’altres volen donar-li una introspecció morosa i d’altres no saben que fer-ne. No és el cas de Sokolov. Aquest pianista va transmetre allò que és essencial, la “joia” que no es pot confondre de cap manera amb l’alegria. Però no parlo de la joia de viure o de la joia d’estar viu, parlo d’una joia transcendent, la joia de Ser. Hi ha qui a aquesta transcendència arriba mitjançant la filosofia en aquest bloc no gaire saberut, arriba mitjançant la música.

La segona part, dedicada a Beethoven, Sokolov també va excel·lir en comprensió i execució. També amb aquest compositor Sokolov va transcendir la música i ens va situar en el punt on l’important és l’Home que depassa la finitud.

M’agradaria ser prou destre per poder fer-los entendre la diferència que hi ha entre un bon intèrpret i/o executant i un músic  que traspassa, musicalment, la finitud.

El programa del concert aquí.

...............

Després d’això que els acabo de comentar entendran la meva confusió i posterior indignació d’un públic (no tothom, està clar), maleducat, ignorant, estúpid, tuberculós, illetrat i carellot. També recordaran que no és el primer cop que comento l’actitud del públic dels concerts però avui els en porto proves, aquestes imatges les vaig prendre amb el mòbil (d’aquí la baixa qualitat) i amb la llum de la pantalla al mínim, durant la pausa, que no va més enllà d’un quart o vint minuts:

senyor fent un solitari
senyora amb tauleta

Com poden veure no es prenen la molèstia d’abaixar la llum de la pantalla, això quan els mòbils; els estossecs ni tan sols ofegats amb un mocador, a punt d’acabar el primer bis (el tenen a sota) un notori esternut. Els avisos amb català, castellà i anglès per megafonia de tancar el so del mòbil i aparells acústics, no serveix per a res, sempre hi ha qui li sona.

Ahir a mig concert de la segona part una persona del segon pis va marxar fent xerricar la fusta del sòl. També a la segona part una noia de la segona fila del primer pis central va entrar AMB UNA COPA del bar plena del que fos i durant una estona ens va oferir un concert de cristalleria cada cop que l’anell tocava el vidre. I els en diria unes més però amb això sol ja poden imaginar el que representa en aquests moments anar a un concert. Ara com ara de tots aquests esgarips només se’n salva el públic de música antiga.

I aquí els deixo un enregistrament robat, primer gaudeixin del mestratge de Sokolov i en una segona visió estiguin atents (i atentes) a la remor de fons i ja em sabran dir si exagero. El primer bis, em va fer sis.

Schubert - op. 94 - D780 núm. 1