|
Música: Piotr Illich Txiakovski
Llibret: Modest i Piotr Txaikovski
Intèrprets:
Gherman Sergei Polyakov *
Txaikovski/Princep Yeletki
Vladimir
Stoyanov
Liza Eva
Maria Westbroek
Comtessa Felicity Palmer
Paulina/Milovzor
Anna
Goryachova
Comte Tomski/Zlatogor
John
Lundgren
Director d’escena Stefan Herheim
Cor i Orquestra del Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano
*substituïa a Alexandr Antonenko
28 de febrer de 2019
|
28 de febrer de 2019
|
Ahir vam poder
assistir novament a una retransmissió en directe els cinemes Girona de Barcelona, aquest cop des el Royal Opera
House (Covent Garden) de Londres.
Començarem per la
producció. Aquesta producció és una prova fefaent que un grapat de bones idees i
de conceptes no sempre s’aconsegueix que assoleixin un bon resultar escènic. Herheim
carrega les tintes amb l’homosexualitat
del compositor i el seu patiment per aquesta causa i ho converteix en el motiu
gairebé principal d’aquesta producció de manera que l’argument principal es va dissolent. Quan s’alça el teló la primera escena ja ens indica que
Txaikovski està fent una fel·lació, evidentment no de manera explícita però si
prou aclaridora, encabat durant l’obertura musical veiem el compositor escrivint
la partitura i acaba el quadre prenent el got d’aigua gelat que presumptament
va ser la causa del seu decés, i el music cau mort, acaba l’obertura i fos de
llums. I a criteri meu aquí hauria d’haver acabar la presència del compositor a
escena, el Director ja ens ha mostrar la seva intenció i el públic, que no som
rucs, ja hem entès el turment de Txaikovski. Però... no, el personatge del
compositor està present en el decurs de tota la representació de manera que la
força de l’escena inicial es perd i el personatge més aviat acaba fent nosa,
sobretot, també, per una mala resolució de moviment escènic. Escenogràficament,
doncs és una producció barateta, un sol decorat per a tota l’obra, i sense
córrer riscos, en tot cas és eficaç.
En aquest bloc li
tenim molt de predicament al director Antonio Pappano que novament va demostrar
que l’òpera, no aquesta, sinó gairebé totes, no té secrets per Ell. Va dirigir
amb la passió i alhora la comprensió que el caracteritza. Va estar atent els
cantants i sobretot va embolcallar a Felicity Palmer(més endavant explicaré per
què). Els cors, el d’adults i el del jovent, van cantat molt bé i l’orquestra
va seguir al director fil per randa.
La primera notícia de
la vetllada va ser que Alenxandr Antonenko no es trobava bé i seria substituït
(a corre cuita) per Sergei Polyakov. No crec que hagi de valorar amb rigidesa l’actuació d’aquest cantant , ja
que va haver d’assumir el paper a darrera hora i se’l notava tibat, nerviós i a
voltes insegur, per tant esperarem a qualificar-lo en una situació més còmode
per Sergei Polyakov.
Em va agradar molt
Anna Goryachova, una mezzosoprano amb una veu molt bonica i uns greus molt nets,
esperem que res ho espatlli.
El veritable
protagonista de la producció d’ahir va ser el baríton Vladimir Stoyanov, no
perquè tingui un paper vocalment extens, sinó que per decisió del director d’escena
ha d’estar present a l’escenari en el decurs de tota la òpera com a Txaikovski,
i també ha de fer el personatge de Princep Yeletsi el qual canta solament una
ària, que aquest baríton va aprofitar i que va cantar plena de sentiment i d’intenció.
Pel que fa a Eva Maria
Westbroek, ja he mostrat en alguna ocasió una certa reserva cap aquesta
cantant, però ahir mentre avançava l’obra pensava que era el primer cop m’agrada plenament però, sí hi ha un però, fins arribar al darrer terç
del segon acte on li va sortir aquest tremolor molest i aquells aguts rasposos.
Llàstima.
I arribem a Felicity
Palmer qui els seus 74 anys encara té el coratge d’afrontar el paper de la
comtessa. Evidentment les seves virtuts no són vocals, sinó que Felicity Palmer
va demostrar professionalitat, haver tingut cura de la seva veu i la seva
carrera i aquí és on Antonio Pappano la va tractar, orquestralment, amb cotó
fluix i va deixar que aquesta cantant demostrés qui havia estat. I també els
dic que la seva interpretació romandrà a la meva memòria per l’emoció que va
posar alhora de dir la seva ària.
Referent a la resta de cantant, la mitjana és positiva, però els recordaré inclòs John Lundgren.
El llibret aquí.
Fotos de la producció:
   |
   |
Video de la producció:
