dimecres, 23 de gener de 2019

PIKOVAIA DAMA / LA DAMA DE PIQUES

Música: Piotr Illich Txiakovski
Llibret: Modest i Piotr Txaikovski

Intèrprets:

Gherman        Sergei Polyakov *
Txaikovski/Princep Yeletki
                        Vladimir Stoyanov
Liza                 Eva Maria Westbroek
Comtessa        Felicity Palmer
Paulina/Milovzor
                        Anna Goryachova
Comte Tomski/Zlatogor
                        John Lundgren

Director d’escena       Stefan Herheim

Cor i Orquestra del Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano

*substituïa a Alexandr Antonenko

28 de febrer de 2019


28 de febrer de 2019




Ahir vam poder assistir novament a una retransmissió en directe els cinemes Girona de  Barcelona, aquest cop des el Royal Opera House (Covent Garden) de Londres.

Començarem per la producció. Aquesta producció és una prova fefaent que un grapat de bones idees i de conceptes no sempre s’aconsegueix que assoleixin un bon resultar escènic. Herheim carrega les tintes amb  l’homosexualitat del compositor i el seu patiment per aquesta causa i ho converteix en el motiu gairebé principal d’aquesta producció de manera que l’argument principal es va dissolent. Quan s’alça el teló la primera escena ja ens indica que Txaikovski està fent una fel·lació, evidentment no de manera explícita però si prou aclaridora, encabat durant l’obertura musical veiem el compositor escrivint la partitura i acaba el quadre prenent el got d’aigua gelat que presumptament va ser la causa del seu decés, i el music cau mort, acaba l’obertura i fos de llums. I a criteri meu aquí hauria d’haver acabar la presència del compositor a escena, el Director ja ens ha mostrar la seva intenció i el públic, que no som rucs, ja hem entès el turment de Txaikovski. Però... no, el personatge del compositor està present en el decurs de tota la representació de manera que la força de l’escena inicial es perd i el personatge més aviat acaba fent nosa, sobretot, també, per una mala resolució de moviment escènic. Escenogràficament, doncs és una producció barateta, un sol decorat per a tota l’obra, i sense córrer riscos, en tot cas és eficaç.

En aquest bloc li tenim molt de predicament al director Antonio Pappano que novament va demostrar que l’òpera, no aquesta, sinó gairebé totes, no té secrets per Ell. Va dirigir amb la passió i alhora la comprensió que el caracteritza. Va estar atent els cantants i sobretot va embolcallar a Felicity Palmer(més endavant explicaré per què). Els cors, el d’adults i el del jovent, van cantat molt bé i l’orquestra va seguir al director fil per randa.

La primera notícia de la vetllada va ser que Alenxandr Antonenko no es trobava bé i seria substituït (a corre cuita) per Sergei Polyakov. No crec que hagi de valorar  amb rigidesa l’actuació d’aquest cantant , ja que va haver d’assumir el paper a darrera hora i se’l notava tibat, nerviós i a voltes insegur, per tant esperarem a qualificar-lo en una situació més còmode per Sergei Polyakov.

Em va agradar molt Anna Goryachova, una mezzosoprano amb una veu molt bonica i uns greus molt nets, esperem que res ho espatlli.

El veritable protagonista de la producció d’ahir va ser el baríton Vladimir Stoyanov, no perquè tingui un paper vocalment extens, sinó que per decisió del director d’escena ha d’estar present a l’escenari en el decurs de tota la òpera com a Txaikovski, i també ha de fer el personatge de Princep Yeletsi el qual canta solament una ària, que aquest baríton va aprofitar i que va cantar plena de sentiment i d’intenció.

Pel que fa a Eva Maria Westbroek, ja he mostrat en alguna ocasió una certa reserva cap aquesta cantant, però ahir mentre avançava l’obra  pensava que era el primer cop m’agrada plenament però, sí hi ha un però, fins arribar al darrer terç del segon acte on li va sortir aquest tremolor molest i aquells aguts rasposos. Llàstima.

I arribem a Felicity Palmer qui els seus 74 anys encara té el coratge d’afrontar el paper de la comtessa. Evidentment les seves virtuts no són vocals, sinó que Felicity Palmer va demostrar professionalitat, haver tingut cura de la seva veu i la seva carrera i aquí és on Antonio Pappano la va tractar, orquestralment, amb cotó fluix i va deixar que aquesta cantant demostrés qui havia estat. I també els dic que la seva interpretació romandrà a la meva memòria per l’emoció que va posar alhora de dir la seva ària.

Referent a la resta de cantant, la mitjana és positiva, però els recordaré inclòs John Lundgren.

El llibret aquí.

Fotos de la producció:







Video de la producció:

diumenge, 20 de gener de 2019

SERGI PÀMIES


L’ART DE PORTAR GAVARDINA
Sergi Pàmies
Quaderns Crema
Barcelona, 2018
147 pàgines




Bon dia,

Aquest cop no puc pujar el video ja que un cop feta tota la feina, alguna no he fet bé i s'ha espatllat. Que hi farem.

Seré breu.

El llibre m'agradat. Ficcionar la pròpia vida no deu ser pas fàcil, però Sergi Pàmies té ofici i se n'ha sortit força bé.

Altrament, sempre hi ha un conte ó situació on ens hi podem reconèixer.

El relat que clou el llibre m'ha commogut especialment.

Els el racomano.


ANTONI PARERA I SAURINA

ESCULTOR

Barcelona 1898  - 1946