divendres, 27 de gener del 2017

FRANÇOIS RICHARD

Cap el 1585 – 1650
 
Avui els porto aquest air de cour d'aquest compositor de qui no he trobat gairebé  cap dada, tot i haver-ne cercat, però...

Espero que els captivi tan com a una servidora. Alerta!! és adictiva. És tant delicada!!!!

Els deixo un fragment de la lletra, però no sencera, que tampoc hi és a la xarxa.

Amarante à des yeux dont mon ame est ravie,
J'admire leurs beautez, j'adore leurs appas :
Et je les nomme objets des plaisirs de ma vie,
Bien que de leur rigueur j'attende le trespas.

Je me trouble aussi-tost que j'aperçois leurs charmes,
D'un orage de pleurs que je ne puis tarir :
Mais je discerne encore à travers de mes larmes
L'esclat qui m'esblouit, et qui me fait mourir.

Beaux yeux, noirs et brillants de qui le feu me tuë !
Cruelz qui vous plaisez de me voir en langueur !
Ofusquez mes regards, esblouissez ma veuë :
Mais las ! ne passez point jusques dedans mon coeur !

Attirez seulement à vostre belle amorce
Les coeurs que vous sentez capables de vos dards,
Et laissez en repos un qui n'a pas la force
De soustenir l'esclat de vos moindres regards.


canta: CÉLINE SCHEEN 

diumenge, 22 de gener del 2017

ENRIQUE VILA-MATAS



BARTLEBY Y COMPAÑÍA
Enrique Vila-Matas
Anagrama
Barcelona 2012 (5ª edició)
180  pàgines


dimarts, 17 de gener del 2017

ZHU XIAO-MEI



piano

VARIACIONS GOLDBERG


Compositor:
JOHANN SEBASTIAN BACH

Palau de la Música Catalana
16 de gener de 2017
Zhu Xiao-Mei



Ahir servidora pensà que trobaria el Palau mig ple (o mig buit) ja que a la mateixa hora també tocava el pianista del moment, Daniil Trifonov a l'auditori, però em vaig equivocar el Palau estava força ple fins hi tot havien habilitat el segon pis. La tria entre tots dos pianistes era difícil però finalment em vaig decantar per aquesta pianista xinesa, ja que penso que hi haurà més probabilitats, en un futur, de veure Daniil Trifonov (té 25 anys) mentre que Zhu Xiao-Mei no tinc aquesta certesa. Altrament per aquest bloc les Variacions Goldberg ja constituïen per elles mateixes un molt destacat atractiu.

Segons Johann Nikolaus Forkel, el primer biògraf de Bach, les Variacions Goldberg (núm. Catàleg BWV 988) van ser un encàrrec  del comte Kaiserling per tal que les toqués Johann Gootlieb Goldberg (d’aquí el nom) el seu clavicordista que estava el seu servei a cort en el decurs de les nits d’insomni del Comte. Arran d’això sempre penso que si aquestes variacions fossin ben tocades tot l’auditori hauria d’acabar dormint mentre l’executant damunt l’escenari va fent i el forum roncant. Bé és un acudit (o no).

Zhu Xiao-Mei va executar les Variacions Goldberg de manera molt destre, amb pulcritud, nitidesa,  les dues mans ben diferenciades, plena de matisos i una concepció pròpia de l’obra que no necessàriament ha de ser negativa, sinó enriquidora. Fins aquí tot podria fer pensar que tot va ser gairebé immillorable, però no, va faltar allò que una servidora apreciar en les Variacions Goldberg i en la música de Bach en general quan es toca amb piano i no amb clavicèmbal: subtilitat i que fins o jo conec nomes l’han tinguda Glenn Gould i Tatiana Nikolayeva, per nomenar dos músics que tenen el piano com a instrument. Al clavicèmbal, i només per anomenar un concertista viu (vull dir que és viu i respira) i no entrar en interpretacions pretèrites: el darrer que servidora creu són de referència són les de Pierre Hantaï.

I bé... així vam apreciar aquest concert.

Zhu Xiao-Mei
Tatiana Nikolayeva
Glenn Gould
Pierre Hantaï



diumenge, 8 de gener del 2017

NABUCCO




Música: GIUSEPPE VERDI
Llibret: TEMISTOCLE SOLERA

Intèrprets:

Abigail                 Liudmyla Monastyrska
Nabucco             Plácido Domingo
Fenena                Jaime Barton
Ismaele               Russell Thomas
Zaccharias          Dmitry Belosselskiy
Anna                    Danielle Talamantes
Sacerdot             Sava Vemic ́
Abdallo                Eduardo Valdes

Direcció musical              James Levine
Direcció d’escena            Elijah Moshinsky

Cor i Orquestra del Metropolitan de N.Y.
07 de gener de 2017



Nabucco és una òpera que no he sabut mai que em volien explicar: si la conversió dels babilonis a la fe judaica, si la història de Nabucco, si la rivalitat entre germanes o la traïdoria i aquesta és la que més m’interessa.

A Nabucco tothom és deslleial. Ismaele traeix el seu poble, Israel, per amor a Fenena, filla legítima del rey babiloni Nabucco. Abigail, l’altre filla de Nabucco però que després sabem que és filla d’esclaus i enamorada també d’Ismael, traeix Nabucco per tal d’aconseguir el tro de Babilonia. Fenena traeix al seu poble babiloni per amor a Ismael i es converteix a la religió de Judea. Nabucco traeix el déu pagà Baal, amb la seva conversió al judaisme arran d’un mal són (literal) i finalment, El Déu dels Jueus abandon a el poble d'Israel i els deixa en mans dels seus conqueridors, els babilonis. Si no fos per aquest safareig, per a una servidora, Nabucco tindria poc interès, honestament, per molt que darrera hi hagi la música de Verdi, amb moments molts brillants  i d’altres d’anar passant.

Però no podem oblidar que el Va Pensiero del cor, abastament conegut, el van adoptar els italians en el decurs del Risorgimento, sobretot el Oh! Mia Patria , és a dir que probablement en el moment de la seva estrena aquesta òpera tenia unes ressonàncies de elidida comprensió entre el públic.



Quan a la representació d’aquests dies al Metropolitan, comentar que la producció, si la memòria no em falla, és de l’any 2001 (si ja té uns anys), però llevat del vestuari que amb uns retocs hagués millorat, sobretot el de Nabucco, la resta continua essent eficaç:  un sol mòdul central que gira segons l’escena que s’hagi de mostrar.

Haig de dir que el director James Levine no ha estat mai un director amb el qual sintonitzés i després de tants anys, veia difícil que ahir la cosa canviés, i no va canviar. Sempre l’he trobat un director eficaç, eficient, atent però epidèrmic. L’orquestra i el Cor com sempre bé.

Les veus:

Dmitry Belosselskiy (Zaccharias). En la seva primera intervenció (és qui obra l’òpera) no va estar bé, amb dificultats entre els baixos i els aguts. Posteriorment va millorar.

Liudmyla Monastyrska (Abigail). Tenia moltes ganes de veure i escoltar a aquesta soprano (però sense expectatives, servidora ja no posa expectatives enlloc), i no va acabar de quallar. Abigail és un paper difícil. Aquesta cantant evidentment no va fer cap esgarip però tampoc va excel·lir en aquest paper.

Jaime Barton (Fenena). Va cantar amb convenciment i prou bé el seu paper, però no crec que perduri en la meva memòria.

Plácido Domingo (Nabucco). Una pena que aquest cantant no s’ho sàpiga acabar. Tant bé que havia cantat com a tenor i tant anònim en els seus papers de baríton que s’entesta a regalar-nos darrerament.

Russell Thomas (Ismaele). He deixat aquest cantant, que no té el paper més important de l’òpera, pel final perquè va ser qui més em va agradar fins el punt que em vaig passar l’òpera esperant les seves intervencions, sobretot en contrast amb la resta de primeres figures.

Quan a la resta de cantants prou bé, cap remarcable, però que ajuden al conjunt de la representació.

La sinopsi aquí. Poden triar idioma.

El llibret aquí.

Fotografies





Videos