diumenge, 28 d’abril del 2013

GIULIO CESARE


GIULIO CESARE
Música: GEORG FRIEDRICH HÄNDEL
Llibret: NICOLA FRANCESCO HAYM

Interprets:

Giulio Cesare  David Daniels
Cleopatra        Natalie Dessay
Cornelia          Patrícia Bardon
Sesto               Alice Coote
Tolomeo         Christophe Dumaux
Achilla             Guido Loconsolo
Nireno             Rashid Ben Abdeslam

Director d’escena       David McVicar
Director  d’orquestra Harry Bicket
Coreografia                 Andrew George



De nou una òpera des el Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.

La valoració general i els comentaris mentre hi érem es que ens ho estàvem passant força bé.

Quan a l’òpera, és molt i molt bonica, més avall els deixo un grapat de vídeos, m’ha estat impossible fer una selecció més breu, ja que Giulio Cesare té moments de molta bellesa.

Cal establir una premissa. El director d’escena McVicar ha imaginat una producció molt física on els cantants, no solament han de fer la seva feina sinó que també han de ballar o tenir prou agilitat per saltar o arrossegar-se per l’escenari i això tots ells, en la mida que se’ls va encomanar ho van superar força bé.

Destacarem a Natalie Dessay que desprès d’uns mesos de desconcert vocal, ha tornat a allò que li és més propi (ja es comentà en aquest bloc que la veu no estava perduda solament calia redefinir el repertori), ahir va demostrar que si té cura dels papers que tria pot tenir actuacions esplèndides com la d’ahir, en totes les vessants, com a cantant, om actriu i com a dansaire i divertida quan calia. Solament en dos moments la veu li va fer un estrafet però que en absolut desmereixen el retrobament de N. Dessay amb la seva veu.

Honestament els diré que aquest bloc va patir una mica amb David Daniels, sobretot els deu primers minuts de l’òpera que vaig pensar que no podria acabar-la, sortosament em vaig equivocar, la va acabar, aparentment sense dificultats, però aquest bloc té la impressió que David Daniels té una veu apropiada per espais més petits, a criteri meu té una veu curta i sense brillantor, dit això, no s’ha d’entendre que David Daniels ho fes malament ni de bon tros.

La resta molt bé-molt bé. Solament com anècdota, assenyalar els reflexos teatrals de Christophe Dumaux (Tolomeo). A causa del moviment escènic, la faixeta que duia se li va obrir una mica i mentre cantava, i abans que li caigués, se la va treure, va fer una manyoc i quan va poder la va llançar fora d’escèna però va quedar tot molt incorporat i un altre moment va ser quan Cleopatra està emmanillada, Dumaux se’n va adonar que no les hi havien posar prou bé a la N. Dessay i li premien els canells, les hi va afluixar, mentre seguien tots dos amb l’escena.

Pel que fa la producció, no va ser avorrida (ei! que en aquests temps ja és molt), amb moments força brillants i d’altres una mica més anodins. Més avall trobaran un video on David McVicar defensa (com ha de ser) la seva producció.

L’orquestra i la Direcció també van estar reeixits.

La sinopsi, segons el Metropolitan aquí.

El llibret sencer aquí:

Els videos:

McVicar parla de Giulio Cesare










dimarts, 23 d’abril del 2013

SANT JORDI 2013





Katrin llegint - Carl Larsson



dimecres, 3 d’abril del 2013

PIERRE MICHON



VIDAS MINÚSCULAS
Pierre Michon
Traducció: Flora Botton-Burlá
Anagrama
Barcelona 2002
204 pàgines



Aquest llibre i aquest autor els vaig conèixer mitjançant el bloc La Libreria i el seu gestor, Vigo, el qual en la resenya que en va fer, comentava que Pierre Michon  era un bon autor però que tot i així, el llibre no l’havia pogut acabar.

Segons el bloc La Libreria, Pierre Michon és un dels autors més ben considerars dels darrers anys i haig de dir que hi ha motius per ser-ho.

Aquest llibre m’ha agradat molt. Michon utilitza una prosa elaborada i genuïnament francesa que li serveix per mostrar-nos uns personatges, que com diu el títol, duen una vida minúscula però que gràcies al bon ofici de Michon se’ns presenten com a vides singulars tot i adonant-nos en tot moment que no ho són. Aquestes vides minúscules podrien ser llegides independentment cadascuna d’elles, com a breus relats, però totes elles estan unides pel narrador, narrador que si és o no el propi Michon, pel bon ritme de la lectura poc importa, i aquí potser hauríem de recordar Proust, el qual en la seva obra La Recerca del Temps Perdut, el narrador, solament al final (7 volums) s’anomena ell mateix Marcel. Michon, conscient o no,  durant tot el llibre espigola un seguit de personatges vinculats amb el propi narrador però  solament al final, fa venir un personatge amb el cognom Michon que uneix narrador amb escriptor.

Si cap de vostès prén aquest llibre per llegir i  seria dels que no el podria acabar, no el tanquin sense haver llegit Vida del Tío Foucault.

I memtre el llegia sempre tenia present l'estètica d'aquesta imatge i reitero, solament l'estètica.




AU REVOIR LES ENFANTS (1987) pel.licula de Louis Malle