divendres, 31 de juliol del 2015

AVUI......



Avui a les 10:53 hores aquest bloc ha rebut la xifra de 25.000 visites. Home... ( i dona) ja sé que hi ha blocs que això ho reben en un mes i de vegades en un dia, però per un bloc com aquest que solament pretén compartir aficions i inquietuds és tot un èxit que una servidora no creia mai que assoliria.

He estat fidel a una màxima, que el/la visitant no hagi de fer rodar el retolí avall gaire vegades i provar de dir el màxim amb el mínim espai, tal i com em va ensenyar el professor d'un taller d'informàtica, i bé... seguint aquesta màxima no allargaré aquesta entrada.

Hi ha elements dins el bloc que no he sabut esmenar com és el cas dels comentaris, em consta que no tothom en pot deixar i per més que he mirar, remirat i esbudellat la configuració, no me n'he sortit.

Aquest bloc és malcarat però no desagraït i servidora tampoc, evidentment agraïm tothom que ens ha visitat ja sigui per error o de manera ocasional i especialment a aquelles persones que amb més o menys assiduïtat treuen el nas per aquí i els quatre o cinc amics, amigues i família que poc o molt van clicant aquest bloc, però la número 1 és la Júlia, ella mai falla.

I bé....elsgustosreunits.cat es llegeix des de molts llocs, sí-sí que és pensen!!!, així doncs:

GRACIAS
THANKS
DANKE SCHÖNE
OBRIGADA
MERCI
СПАСИБО
شكرا
 

I bé..... ara que hem arribat a aquesta xifra tant rodona, dir-los que marxem per un temps, esperem que no gaire, ho fem amb la voluntat de establir nous continguts i llevar-ne d'altres (o no), en tot cas pensem que hem tancat un període, doncs des que el bloc va engegar fins avui han passat prou coses com per sentir que ja no estem allà. Sí ens mantindrem fidels a la música, l'òpera i com no, els llibres tres matèries que sempre ens acompanyen.

Ens reveurem aviat i fins aleshores, estiguin bonets i bonetes.





dimecres, 29 de juliol del 2015

nosaltres, les dones

publicat a Unitedexplanations,org

dominar-sin-latigo

Los anuncios sexistas son tan antiguos como la publicidad y si pensábamos que era cosa del pasado, este artículo os va a demostrar lo contrario.
Por supuesto, la lista de tales anuncios podría ampliarse considerablemente, con ejemplos y marcas de todo tipo como Durex, Audi, Media Markt, Gucci, Ron Barceló, Mercedes Benz, Burger King, Lancia, Cash Converters, Ryanair y un largo etcétera.

La cosificación de la mujer en la publicidad

1. Dolce&Gabbana. Alusión a una violación en grupo.
1. Dolce and Gabbana
2. Tom Ford. Primer perfume de Tom Ford. Fue amonestado por los consumidores estadounidenses por ser “sexualmente explícito”. Reafirma la visión de la mujer como mero objeto sexual, al servicio de los deseos del hombre.
3. Jimmy Choo. El anuncio de zapatos muestra a una mujer joven, supuestamente muerta, dentro del maletero de un coche y, a su lado, a un hombre cavando una tumba en el desierto.
img_4bd79ecb028cb3b948360f39ee6ad02c
4. Sisley. Vemos a una chica maniatada con las manos en la espalda mientras un hombre está encima de ella, insinuando una violación.
terryerryeryrerrr2
5. BMW. En el anuncio se ve a un hombre encima de una mujer en una cama, la cara de la mujer está cubierta por una revista donde se ve la imagen de un coche.
edb2cb98c2c84ee6840a83939964bf2f
6. Fluid hair salon. Un anuncio con un contenido nuevamente misógino que alienta la violencia contra la mujer. En él, podemos leer: “Sé guapa en todo lo que haces”.
fluid_ad
7. Ford. No podíamos dejar de mencionar la famosa imagen, en la que se ve a Silvio Berlusconi, ex Primer Ministro italiano, al volante de un coche con tres mujeres maniatadas en el maletero. Anuncio que nunca debió salir a la luz según la propia compañía.
reklama_berlusconi
8. Duncan Quinn. Una marca de ropa de hombre. Aparece la imagen de una mujer supuestamente estrangulada por un hombre.
duncan-quinn-unnamed-2008
9. Axe. Los famosos anuncios sexistas de Axe, véase un ejemplo: “Que no se aburran, mantenlas entretenidas con el Axe que cambia durante el día”.
316853
10. Calvin Klein. Anuncio prohibido en Australia por promover la violencia sexual.
w0007406
Muchas de las marcas detrás de estas campañas publicitarias manejan cifras de negocio astronómicas. Un ejemplo que llama la atención es Dolce&Gabbana, compañía conocida por sus múltiples anuncios sexistas y cuyos propietarios, a principios de 2013, ingresaron en la lista de los más ricos del mundo.

¿Qué define un contenido sexista?

El Instituto de la Mujer señala los factores que determinan que un contenido sea sexista. Entre ellos, destacan los siguientes:
  • Justificar comportamientos o actitudes que impliquen violencia contra la mujer.
  • Exhibir el cuerpo femenino como reclamo de venta cuando sea ajeno al contenido del anuncio y de lo anunciado.
  • Utilizar a la mujer y reducir su cuerpo a un mero objeto sexual.
Todos estos anuncios contienen al menos, uno de los factores que se han señalado anteriormente. Todos y cada uno de ellos perpetúan la imagen de la mujer como mero objeto sexual y, algunos de ellos, incitan a la violencia en todas sus formas llegando incluso al asesinato. Algunos demuestran por tanto, que seguimos inmersos en la llamada “cultura de la violación” que, lejos de erradicarse, parece que se hace cada día más visible a través de los medios de comunicación. La permanente representación de estereotipos de género como los que acabamos de ver, ayuda a su perpetuación en la sociedad. Cosificar a la mujer es el primer paso para ejercer la violencia contra ella.
A nivel mundial, según informa Naciones Unidas, en 2000, una de cada tres mujeres en el mundo padecía malos tratos o abusos. Hoy en día, dicha cifra continúa sin reducirse y se estima que el porcentaje asciende al 70% de la población femenina mundial.
¿Hace falta representar el asesinato de una mujer para poder vender zapatos? ¿Qué efectos pueden tener sobre las nuevas generaciones de chicos y chicas,  que la publicidad les diga que lo importante para una mujer es estar guapa con un buen peinado aunque sea maltratada y tenga secuelas físicas visibles?
Hay quienes no ven nada de malo en tales anuncios argumentando que se trata simplemente de provocación para ser innovador, de fotos artísticas o, simplemente, de una estrategia de marketing. Sin embargo, también son muchos los que denuncian que los efectos de este tipo de publicidad sobre la sociedad son nocivos, especialmente para los jóvenes y las jóvenes.

MACK THE KNIFE

Desprès de veure aquest video és evident que les aparences enganyen.


dimarts, 28 de juliol del 2015

NOSALTRES, LES DONES

Publicat al diari ara.cat - 28/07/2015


Fátima Djarra Sani: “Si em van fer l’ablació era perquè m’estimaven”

Als quatre anys, la madrastra de Djarra li va anunciar una gran festa en el seu honor. En realitat, va ser la cerimònia per arrencar-li el clítoris, que li ha deixat seqüeles de per vida


Als quatre anys, la madrastra de Djarra li va anunciar una gran festa en el seu honor. La nena va esclatar d’alegria: sabates noves, la casa plena de gent, menjar bo i abundant. No es podia demanar res més a aquella edat, admet rient. En realitat, va ser la cerimònia per arrencar-li el clítoris, que li ha deixat seqüeles de per vida. Rebel des d’adolescent, la consciència del que li havien fet la va portar a dedicar-se a sensibilitzar el món del salvatgisme d’aquesta pràctica. Primer, explica, a la seva Guinea Bissau natal, i un cop a Europa, entre el col·lectiu africà de Navarra. És mare de l’Asier, inici en euskera, un nom que va triar en resposta a Sansao ( qui acaba les converses ), que li havia proposat la seva mare en llengua pepel i que li sonava a “passat”.
Recorda el dia de la seva ablació?
Jo era una nena innocent, que només pensava a jugar, i quan la meva madrastra em va despertar dient-me que hi hauria una gran festa a casa de la meva àvia no podia estar més contenta. No sabia què m’esperava.
Com és una cerimònia d’aquest estil?
Érem moltes nenes juntes i ens van treure la roba i em van tapar els ulls. Recordo que la meva madrastra em va dir “Les dones valentes no ploren”.
I es fa un tall net?
Depèn de les ètnies o de qui fa el tall. Pot ser una mutilació total o parcial: un altre cop depèn, perquè de vegades qui ho fa no és professional o és gent gran que té problemes de vista i a vegades arrenca tot el clítoris o una part.
Algun cop va preguntar per què?
No, no, mai se’m va acudir preguntar-ho. Fa poc que sí que em vaig atrevir a fer-ho a una tia i em va dir que per tradició i cultura una dona hi ha de passar.
¿Els partidaris ho justifiquen com un gest de tradició i d’integració social de la nena?
Sí, la mare quan ho permet no és conscient que està fent mal a la seva filla. No són conscients de les conseqüències, del fet que un tall pot provocar una hemorràgia mortal, dels problemes mèdics que arrosseguem. No saben que una dona té més probabilitats de morir al part, que queden danyades altres parts del cos per un tall maldestre. No es relaciona l’ablació amb problemes ni mutilació.
Quines conseqüències s’arrosseguen?
Jo he patit moltes infeccions al llarg de la meva vida. Per descomptat el plaer sexual és nul si no tens la sort de trobar una parella molt sensible amb el teu problema i és conscient que ha d’estimular la zona. Si no li importa el plaer, el teu sentiment, el plaer et passa desapercebut. La majoria d’homes pensen que la nostra vagina és per a la reproducció i prou. Moltes dones no saben què és un orgasme.
Amb els anys ha sentit ràbia?
Jo no sento ràbia ni odi. Si la meva àvia o la meva madrastra haguessin sigut conscients de què feien, no m’ho haurien fet ni ho haurien permès. Si em van fer l’ablació era perquè m’estimaven. Em vaig rebel·lar però sempre amb respecte, per intentar que entenguessin que és una pràctica nociva i que hi ha conseqüències. Jo he intentat lluitar en contra de l’ablació sense jutjar ningú.
La felicito, si ho ha aconseguit.
Sí, és un exercici d’autocontrol necessari. L’ablació és encara tabú a molts llocs i per parlar-ne cal tenir paciència i coratge. Des de ben joveneta, sempre he sigut l’amiga corcó, que ha intentat canviar-ho tot: les àvies del barri em tenien mania perquè ho qüestionava tot [riu].
Vostè va trobar l’amor de la seva vida.
Sí, i em va ajudar a entendre l’amor i a entendre què és ser una dona. Però vull dir que també les dones ens ho hem de treballar perquè jo vaig explicar-li què em passava, el vaig sensibilitzar, dient-li que si plorava potser no era de plaer sinó que l’ablació provoca també dolor. Cal explicar-ho i fer entendre als homes que hem sigut mutilades i que l’ablació afecta no només la dona, sinó la parella.
¿La seva família de Guinea sap que treballa per evitar l’ablació?
Sí, ja em coneixen. ¿Saps què em va dir una tia ja gran que tinc? “Tu pots explicar el que vulguis però si jo tornés a tenir una filla ho tornaria a fer”. Però les coses estan canviant també a Guinea perquè al final em va admetre que no s’atreviria a agafar una néta o una neboda per fer-li el tall, només li faria a una filla. Gràcies a Déu: com que sé que a la seva edat ja no tindrà més filles les nenes estan segures [riu].
¿Què propicia el canvi social?
A Bissau l’ablació cada cop és més residual. El 2012 es va aprovar una llei que castiga la mutilació amb cinc anys de presó. Sempre hi ha, però, bosses de resistència i encara et trobes algú que diu: “Hem de continuar practicant les nostres tradicions” i “Els blancs vénen per enganyar-nos”. Un dia parlarem en passat de l’ablació.

dissabte, 18 de juliol del 2015

ENTRE EL ROIG I EL NEGRE




ENTRE EL ROIG I EL NEGRE
Una crònica de la Barcelona anarquista
Miquel Mir Serra
Llibres del quatre cantons
Girona 2005
250 pàgines












dijous, 9 de juliol del 2015

SUMER IS ICUMEN IN





Com estan desprès d'aquestes calors que ens tenen a tots ben estabornits (i estabornides)? Ho pregunto per retòrica, doncs no espero resposta, però servidora és pobre però educada, i s'interessa per la salud dels i les visitants d'aquest bloc no fos cas que cap de vostès s'hagués fós d'una mala solellada i certament, aquest bloc no està per perdre llençols a cada bugada, és a dir que no va sobrat de parroquia. Així doncs celebro que estiguin bonets i bonetes.

I bé.....avui els porto una d'aquelles tries que fa un cert fèiem i és que aquest matí, a Catalunya Música dins el programa Preludi que condueix Joan Vives, qui algú hauria de recollir en un llibre les seves impossibles i divertides associacions, doncs dins el Preludi han emès l'espai Sons de l'Edat Mitjana que presenta Maria Montes i avui ens han ofert aquest SUMER IS ICUMIN IN que l'hem trobat deliciós. Sisplau visitin l'enllaç que allà ens diuen tot el que hem de saber d'aquesta cançó medieval.

I... com la Maria Montes ens fa unes propostes servidores sempre pensant amb vostès aquí els les porto. De res.

Svmer is icumen in
Lhude sing cuccu
Groweþ sed
and bloweþ med
and springþ þe wde nu
Sing cuccu

Awe bleteþ after lomb
lhouþ after calue cu
Bulluc sterteþ
bucke uerteþ

murie sing cuccu
Cuccu cuccu
Wel singes þu cuccu
ne swik þu nauer nu

Sing cuccu nu • Sing cuccu.
Sing cuccu • Sing cuccu nu


l'esquisidesa
el sòsec (millorable)
Christopher Lee
lluminosa
cant d'aproximitat
la festa

dilluns, 6 de juliol del 2015

ROSSINI


GUILLAUME TELL
Música: GIOACHINO ROSSINI
a patir de l’obra Wilhelm Tell de Fredrich von Schiller

Intèrprets:
Guillaume Tell           Gerald Finley
Arnold Melcthal        John Osborn
Mathilde                    Malin Byström
Walter Furst   Alexander Vinogradov
Jemmy                        Sofia Fomina
Hedwige                     Enkelejda Shkosa
Gesler                         Nicolas Courjal
Melcthal                     Eric Halfvarson
Rodolphe                   Michael Colvin
Leuthold         Samuel Dale Johnson
Ruodi                          Enea Scala
Hunter                          TBC

Director d’escena: Damiano Michieletto





Cor i orquestra del Covent Garden
Director musical: Antonio Pappano


Ahir vam poder veure en els cinemes i en directe des el Covent Garden de Londres aquesta òpera de Rossini.

El millor de la vetllada, sens dubte, el director: Antonio Pappano, que com més va, més ens agrada i de qui gosaríem dir que per ell la òpera no té secrets. La seva feina i la dels musics va permetre que aquesta producció fos suportable.

El cor, que en el cas d’aquesta d’òpera demana sigui nombrós, els efectius estables del teatre van ser reforçats, el resultat final força acceptable.

Les veus. Ens van agradar força Gerald Finley – baríton – (Guillem Tell) i Malin Byströn – soprano – (Mathilde), també assenyalaríem Alexander Vinogradov – baix - (Walter Furst) qui va cantar amb prou solvència. Quan a John Osborn – tenor – (Arnold Metcthal) aquest bloc no pot compartir les passions que suscita, sí, és cert que arriba a tots els aguts però té una veu anodina i poc brillant. Pel que fa Eric Halfvarson – baix – (Melcthal) fa temps que aquest bloc creu que aquest cantant hauria de fer un pensament, més aviat perquè algú que ha cantat tant bé com ho ha fet ell podria dir adéu amb glòria i tot fa pensar que no serà així. La resta del repartiment correcte sense grans significacions.

Qui se’n dur la palma de la vergonya és Damiano Michieletto, no és que la producció no tingui ni suc ni bruc; no és que la producció sigui avorrida, no, és que la producció és ridícula en moments que ens feien riure. Veuran, quan un director vol treballar amb sang servidora els suggeriria que miressin les pel·lícules de la Hammer que d’això en sabien un munt, ho dic de debò, la Hammer no travessava mai la franja del ridícul, s’hi quedava al llindar, ho admeto, però mai ens feien avergonyir, com ahir el Sr. Michieletto, amb unes resolucions escèniques que no passarien un examen, començant per les incomoditats en les que havia de cantar el cor i acabant per la perruca de Jemmy (Sofia Fomina), fill de G. Tell, perruca que semblava procedent de Les Tresines de La Cubana (amb respecte). Poden estar segurs (i segures) que per fer passar UNA cantant per un xicot adolescent hi ha  caracteritzacions molt més acurades i convincents. Ah! la  violació, que tan de rebombori ha tingut?, res, si més no, el que vam veure ahir, ni provocació a l’espectador, ni, malhauradament, incomoditat. Si ens hagués incomodat o ens hagués fet regirar-nos en el seient voldria dir que alguna cosa ha transmès, però no serà la proposta de Damiano Michieletto quina ens faci reflexionar sobre el patiment de les violacions.

Quan deixarem de tenir “genis” i tindrem artesans eficaços?, probablement aquest bloc els recordaria més, i servidora es demana, no seria hora que enlloc que els teatres fessin els encàrrecs directament al director, ho fessin per concurs i que cadascú presentés el seu projecte? Com a mínim tothom tindria les mateixes possibilitats, no confio en la honestedat de les adjudicacions, l’amiguisme costa molt de desarrelar, però les adjudicacions també es podem impugnar si hi ha irregularitats. En fi......

El llibret el trobaran aquí.

Fotografies de la producció: