diumenge, 23 de febrer del 2020

LA CLEMENZA DI TITO

Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Caterina Mazzolà

Intèrprets:

Tito Vespasiano          Paolo Fanale
Vitelia                         Myrto Papatanasiu
Servilia                        Anne. Catherine Gillet
Sesto                           Stéphane d’Oustrac
Annio                          Lidia Vinyes-Curtis
Publio                          Matthieu Lécroat
Lentulo                        David Greeves

Cor i Orquestra del Gran Teatro del Liceu
Director musical: Philipped Auguin
Director del Cor: Conxita Garcia

Director d’escena: David McVicar
Repositora: Marie Lambert-Le Bihan





Gran Teatre del Liceu
22 de febrer de 2020



En un bloc obertament declarat mozartià com a primera opció no podria faltar a aquesta representació programada pel Liceu de Barcelona.

La Clemenza di Tito ens mostra un emperador, magnànim i estimat pel poble de Roma que descobreix que un dels seus fidels (Sesto) l’ha traït i l’ha volgut matar, tot, a instàncies de Vitèlia que considera que està legitimada per ostentar el poder. Amb la primera enrabiada vol  condemnar Sesto però desprès i un cop Vitèlia ha confessat la seva ascendència sobre Sesto, Tito el perdona. En l’entrellat hi ha un embolic d’històries amoroses les quals, sortosament, el llibret no eternitza i es descabdellen ben aviat.

Aquesta és la darrera òpera de Mozart i diria que unes de les més madures del compositor, deixa les juguesques musicals (altrament molt reconfortants), i ens ofereix una música més reflexiva, amb moments, com sol ser habitual, molt exquisits i unes àries molt elegants.

La producció, del director d’escena David McVicar, és de l’any 2011 i estrenada al Festival d’Aix-en-Provence, és una producció que deixa indiferent, és funcional i força anodina, no molesta, i té la virtut que trigarà un anys a semblar antiga, ja que està desproveïda de vitalitat. Molt bé el moviment escènic, sobretot pel que fa a la guàrdia pretoniana.
  


La direcció d’orquestra acceptable i els musics tampoc van estar com per llençar coets, en canvi el cor continua estan en molt bon nivell i tot fa preludiar que anirà a més.

Abans de comentar directament les veus, primer cal fer una consideració, que ja en anteriors ocasions he assenyalat: per aquesta mena d’òperes el Liceu és un lloc inadequat per massa gran, ja que les veus que demanen aquestes òperes sempre semblen curtes. I cal dir que les veus d’ahir eren adequades al repertori i a l’òpera però per a unes dimensions una més reduïdes.

Em va agradar molt Lydia-Vinyes-Curtis (Annio), també em va agradar molt Stéphanie d’Oustrac (Sesto), ambdues mezzosopranos. Anne-Catherine Gillet (Servilia) va fer el duet amb Annio molt bonic i molt expressiiu. No em va agradar tant, tot i que es va endur bons aplaudiments, Myrto Papatanasiu i pel que fa al paper protagonista de Tito, Paolo Fanale, si ve de veu va ser acceptable, li va faltar convenciment. Pel que fa al Publio de Matthieu Lécroat va ser força correcte.

El llibret aquí.

Fotografies de la producció









Video promocial:


I aquí els deixo el duet bellíssim d’Annio i Servilia, una d’aquelles meravelles mozartianes:

mmmmmmmm

dimecres, 19 de febrer del 2020

GRIGORY SOKOLOV

PIANO

Programa:

I part

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
·         Preludi (Fantasia) i fuga en Do major, KV 394/383a
·         Sonata per a piano núm. 11, en La major, KV 331/300i, op. 6 núm. 2
  • o   Andante grazioso
  • o   Menuetto. Trio
  • o   Alla turca. Allegretto
  • o   Rondó en La menor, KV 511

II part

Robert Schumann (1810-1856)
Bunte Blätter, op. 99
·         Drei Stücklein:
I. Nicht schnell, mit Innigkeit
II. Sehr rasch
III. Frisch
·         Albumblätter:
I. Ziemlich langsam
II. Schnell
III. Ziemlich langsam, sehr gesangvoll
IV. Sehr langsam
V. Langsam
·         Novelette. Lebhaft
·         Präludium. Energisch
·         Marsch. Sehr getragen
·         Abendmusik. Im Menuett Tempo
·         Scherzo. Lebhaft
·         Geschwindmarsch. Sehr markiert









Palau de la música Catalana
18 de febrer de 2020


A servidora se li acaben els elogis vers aquest pianista, sempre penso que millor ja no ho podrà fer, però cada visita anual que fa al Palau, no diré que sigui millor que l’anterior, ja que el programa no és el mateix, però sempre igual d’immillorable i mai és pitjor que el precedent.

Ahir, Sokolov, ens va tornar ha oferir un concert per recordar. La fuga del Preludi (Fantasia) de Mozart va ser extraordinària.  Quan a la sonata per piano núm. 11 amb la seva “allà Turca”, tocat i conegut fins a no dir, va ser no extraordinari sinó el que hi ha després. Mai, llevat de Ton Koopman amb instruments originals, mai l’he sentida tocar de la manera que ho va fer Grigory Sokolov.

Pel que fa la segona part, aquesta dedicada a Schumann, no cal ni dir. Aquest intèrpret va acarar un Schumann diferent, molt atractiu, viu i sensible, que ens va dur molt amunt.

I desprès van venir la tanda de bisos, mai baixen de sis. I van ser un seguit de miniatures tocades amb delicadesa.

Ahir, el Palau feia goig, ple i el més important, total silenci. Aquesta és la màgia d’un gran intèrpret.