diumenge, 2 de febrer de 2020

PORGY AND BESS

Música: GEORGE GERSHWIN
Llibret: DuBose, Dorothy Heyward i Ira Gershwin

Intèrprets:
(avui, senyores i senyors, faig un tallar-enganxar, perquè el repartiment és interminable):

Per ordre d’aparició:

Clara               Golda Schultz
Mingo             Errin Duane Brooks Sportinlife    Frederick Ballentine
Jake                 Donovan Singletary Serena            Latonia Moore
Robbins           Chauncey Packer
Jim                  Norman Garrett
Peter               Jamez McCorkle
Maria              Denyce Graves
Porgy              Eric Owens
Crown            Alfred Walker
Bess                Angel Blue
Detective        Grant Neale
Lily                  Tichina Vaughn
Policeman       Bobby Mittelstadt Undertaker     Damien Geter
Annie              Chanáe Curtis
lawyerFrazier Arthur Woodley
Nelson            Jonathan Tuzos Strawberrywoman Aundi Marie Moore Crabman         Chauncey Packer
Coroner          Michael Lewis
Scipio              Neo Randall



Director d’Escena: James Robinson
Coreografa­: Camille A. Brown

Cor i Orquestra del Metropolitana de N.Y.
Director musical: James Robinson
Director del Cor: Donald Palumbo assistit per David Moody

01 de febrer de 2020
Cinemes Comèdia de Barcelona



Ahir, nova retransmissió en directe des el Metropolitan de Nova York d’aquesta òpera considerada la primera òpera genuïnament angloamericana.

Abans d’entrar directament en els aspectes empírics d’aquesta producció, els haig de comentar, que Porgy and Bess, arriba a un punt que m’atabala. No tinc la pretensió de ser l’única a qui li passa, però encara no he sentit dir a ningú una cosa semblant. És, musicalment i a criteri meu, desbordant (per no utilitzar d’altres abjectius), tant que al final estic atordida. I ahir, em penso que vaig trobar una resposta. Tot d’una em va venir al cap l’òpera Benvenutti Cellini d’Hèctor Berlioz, òpera que em sembla una mica pastitx, i vaig pensar que Porgy and Bess tot i la seva genuïtat angloamericana, no podia evitar el ressò de l’estada que Gershwin va fer a París per estudiar amb Nadia Boulanger.

El repartiment, 99’5% afroamericà, l’altre 5% són "blancs" i els qui tenen el poder.

Començarem pel cor, el qual, si ho comptem pel temps de permanència a l’escenari és qui té el protagonisme, en aquesta òpera el cor és un dels protagonistes rellevants. El ser tot afroamericà significa que no és el cor estable del Metropolitan sinó que s’ha organitzat un cor específic per aquesta òpera i ens ha deixat constància de la bona feina que fa Donald Palumbo, aquest cop assistit per David Moody, ja que ha cantat con si fossin un grup consolidad, fins el punt que he arribat a pensar sinó seria un cor llogat per a l’ocasió, però fins on jo he trobat informació, no, és a dir, que com sempre el Cor del Metropolitan: bé.

També molt bé, l’orquestra i el director per a l’ocasió: James Robinson.

La producció es basteix d’una estructura de fusta fixa i que gira circularment  per a escenificar dos àmbits: l’interior, un patí de veïns i l’exterior d’aquest patí. Aquest cop l’escenografia no em va desagradar ni incomodar.






La part coreogràfica la tractarem separadament. A una servidora, com ja he dit en anteriors ocasions, la  dansa o el ballet no em desperten gaire interès. Si l’espectacle solament és d’aquesta disciplina no em molesta, però quan me’l insereixen dins una òpera, certament, em fa nosa. No puc dir que la coreografia, estrictament, no fos adequada, però si no hi fos tampoc l’hagués trobat a faltar.

Quan a l’apartat vocal, Porgy and Bess, difícil consignar un per un (o una per una), tothom que té el seu moment en una sola frase, però aquest bloc de petites intervencions tothom va estar molt adequat. De petites intervencions però una mica més extenses: destacar a Aundi Marie Moore (Strawberrywoman).

Abans d’iniciar la representació, el Director General del Met, Peter Gelb, va anunciar a peu d’escenari que Eric Owens no es trobava bé però cantaria i es va notar, però ho va fer millor que d’altres cantant en plenes facultats. I aquí voldria remarcar la diferència que hi ha en la consideració que se li té al públic d’òpera. El Liceu, quan succeeix que un cantant no està al centxcent, se’ns comunica mitjançant la locució d’una veu, que intuïm, està a l’interior de l’escenari i avall que fa baixada i potser, en aquell moment ni tan sols hi ha cap Director, ni General ni Artístic, a prop. Ahir, va ser el mateix Director General, qui va tenir la deferència de comunicar-ho al públic i, evidentment, l’home rondava per allà i no s’estava a casa.

Dit això, prosseguim amb les veus: tothom va cantar molt bé en tot cas assenyalar que em va agradar força Latonia Moore (Serena), no la coneixia i va ser una agradable sorpresa, però reitero que tothom ho va fer molt bé.

Latonia Moore


La sinopsi aquí.

El llibret aquí.

Videos





Fotografies






Cap comentari:

Publica un comentari