diumenge, 29 d’abril de 2012

REGINA MARTÍNEZ

A través del bloc, El Mirador de les Dones, m'assabento d'aquesta notícia, lleig, molt lleig


#REGINAMARTÍNEZ, periodista. Assassinada a Veracruz

La periodista mexicana Regina Martínez, corresponsal de la revista Proceso i de l'agència APRO i col·laboradora de NOTIVER i d'altres mitjans locals impresos i digitals, ha estat assassinada.

Han trobat el seu cos sense vida, a la banyera de casa seva, a Xalapa (Veracruz), amb signes d'haver estat torturada i, després, estrangulada.

Regina Martínez, amb més de 30 anys de professió, era especialista en temes relacionats amb la inseguretat i el narcotràfic i les possibles vinculacions amb funcionaris del govern. La mort de Rogelio Martínez Cruz, activista social  i coordinador regional del Frente Amplio Social (FAS), el passat dijous, és el subjecte del darrer article publicat per Martínez.

ANATOMÍA DE LA INFLUENCIA


ANATOMÍA DE LA INFLUENCIA
(la literatura como modo de vida)
Harold Bloom
Traducció: Damià Alou
Taurus/ col. Pensamiento
Madrid 2011
444 pàgines


Mai, fins avui, he fe cap entrada d’un llibre que no hagi llegit totalment, és  a dir de la primera a l’ùltima pàgina, tot i que sovint en començo i els deixo, però no apareixen mai per aquest espai, doncs de fa anys no m’obligo a acabar un llibre que arribats a un cert punt de la lectura encara no hagi trobat arguments per continuar llegint, independement que al final la valoració (sempre personal i subjectiva) no sigui prou positiva.

Però avui sí consignaré un cas d’abandonament de lectura.

Harold Bloom ha generat  molta polèmica a causa dels seus controvertits cànons literaris (cànons que admeto no haver llegit), però vaig topar amb aquest llibre i el títol ja en va semblar ineressant, doncs les influències literàries, ja siguin influències precedents o com de retroalimentació contemporània (allò que s’acaba anomentat “el moviment....”) és el que acaba configurant una determinada literatura, així doncs vaig fer un cop d’ull i vaig veure que parlava (bé) de Shakespeare i de Proust, evocava Freud i amb tots aquests ingredients vaig considerar que probablement trobavaria força interessant de llegir-lo.

Doncs bé...... a la pàgina 55 (de 444 pàgines) no m’he vist en pit de continuar, no perquè sigui avorrit, sinó perquè fins a la pàgina 55 no he parar de llegir res que no fos ell mateix, ell (Harold Bloom)  i els seus vuitanta anys, ell i la universitat de Yale...., fins arribats al final d’un capítol on expresa:

“ He aprendido que mi función es ayudaros a que os perdáis”

Honesament, aquest to mesiànic m’ha superat, però si volen un petit exemple d’allò que els dic i no passar per frívola i judicar un llibre amb tanta lleugeresa, els transcriuré els inicis d’alguns capítols:

Títol d’un capítol: “El punto de vista de mi labor como crítico”

“Cuando yo era muy joven......”
“No recuerdo haber leído crítica litearia cuando estudiava en la universidad....”
“Recuerdo vivamente, con una mezcla de afecto y humor...”
“en mi oficio de profesional de la docencia a lo largo....”

I fins aquí he llegit.

I ara que he acabat, em demano perquè he fet aquesta entrada al bloc, bé..... aquí queda.

WAGNER


EL WAGNER MÉS SINFÒNIC

Intèrprets
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Josep Pons, director

Obres
WAGNER: Els mestres cantaires de Nuremberg. Obertura

WAGNER: Parsifal. Encantanments del Divendres Sant
WAGNER: Tistany I Isolda. Preludi I mort d’Isolda

WAGNER: El capvespre dels déus.
·        Sortida del sol
·        Viatge de Siegfried
·        Marxa fúnebre de Soegfried
·        Final

Auditori de Barcelona
28 d’abril de 2012


Avui m’han de permetre que els expliqui una petita anècdota.

El primer cop que vaig veure dirigir Wagner a Josep Pons, va ser un liebestod inclòs en un programa d’altres autors, però recordo que em va agradar molt, va passar el temps i un dia jo enfilava Pg. de Gràcia amunt i ell baixava (Josep Pons, Wagner ho veig difícil) i com el vaig reconèixer de lluny anava pensant si gosava o no a dir-li alguna cosa, ja els he comentat anteriorment que tinc unes vergonyes absurdes, i va passar de llarg, però no me’n vaig poder estar, vaig girar cua, m’hi vaig acostar, i li vaig preguntar com es que no feia més Wagner:

- No me’l demanen, a mi m’agradaria, però no me’l proposen

Bé..... doncs ara ja sí, ja li ho demanen, sortosament per aquest bloc i espero que per molts d’altres aficionats.

Desconec que diran els wagnerians més puristes, però aquest bloc s’ho ha passat d’allò més bé en el  concert d’avui, de principi a final i si els que en saben de Wagner hi troben cap però.....  de ben segur que tenen raó, però a mi el Wagner de Josep Pons m’agrada, no té por de deixar respirar l’orquestra i deixa que la música emergeixi sense pressionar si no cal.

Avui l’atzar m’ha dut a una llotja del segon pis, senar; no solc pujar mai gaire amunt (tinc acrofobia), però la veritat m’ha sorprès molt la qualitat de l’acústica en aquesta zona, fins i tot podia sentir l’arpa i l’orquestra se sentia amb molta claredat, no descarto repetir, després de comprovar que aquesta alçada la podia resistir força bé.

Els deixo dos tastets, el primer és una transcripció per a quintet que va fer el músic Uri Caine (si-si Uri Caine)  i malgrat no ser  gens ortodoxa, la trobo molt encertada; el segon és una de les peces que em escoltat avui en versió orquestral, però que aquí els la deixo amb la veu d’Hidelgard Behrens dirigida per Leonard Bernstein.




dimecres, 25 d’abril de 2012

ROLANDO VILLAZÓN

Aquest bloc és plenament i volgudament conscient del seu silenci en tot l'afer del Liceu i no serà ara que trencarà aquest silenci.

Si porto aquest video de Rolando Villazón, per qui en alguna ocasió aquest bloc  a manifestat les seves simpaties, és per un altre motiu i no gaire difícil d'esbrinar.


TRATADO DE LA VIDA ELEGANTE


TRATADO DE LA VIDA ELEGANTE
Honoré de Balzac
traducció: Lluís Maria Todó
Impedimenta/col. El Panteón portátil
Madrid 2011
100 pàgines


En una entrada precedent sobre aquest mateix autor, vaig comentar que aquell llibre (Esplendors i misèries de les cortesanes) se m'havia fet avorrit.

He tornat a insistir amb Honoré de Balzac perquè quan un autor, considerat clàssic, no m'agrada prou penso que probablement sigui jo qui no està prou encertada.

Bé, doncs amb la meva bona voluntat no n'hi hagut prou, i sense qüestionar (deu me'n guard) la vàlua d'aquest autor, haig de dir que aquestes 100 pàgines de no res m'han costat de llegir tres (3) dies, si, com ho llegeixen.

Les causes? no sabria dir-los-hi; formalment està ben escrit, la traducció de Lluís Maria Todó és bona, algunes definicions i axiomes que s'apunten en aquest tractat encara són criteris que defineixen l'elegància actual, fa algunes reflexions sobre les conseqüències de la Revolució Francesa força interessants, no és un llibre (tot i el títol) frívol, o no ho és totalment. Però si sembla tenir més virtuts que defectes, que ho fa que se m'ennuegui?   En aquest cas és la indefinició, no aplica una mirada sobre el tractat, no he pogut esbrinar si hi està a favor, en contra, si algunes coses les diu seriosament o al contrari. Vostès podran adduir  que qui fa un tractat ha de provar de fer-lo de la manera més precisa possible, però això no eximeix de posar-hi una mirada. I a més a més, de nou, m'he avorrit.

Potser d'aquí uns anys hi tornaré amb en Balzac, de moment crec que no hi estic en sintonia, esperaré.

diumenge, 22 d’abril de 2012

SANT JORDI 2012


dissabte, 21 d’abril de 2012

440 CLÀSSICA

Ja està disponible el núm. 5 de la revista 440 CLÀSSICA, la revista trimestral de música clàssica que s'edita en català.

Els continguts són força interessants: un monogràfic Eduard Tolrà, una entrevista amb l'Elisabeth Leonskaja, les novetats, els 25 anys de Catalunya Música......

Com ni tan sols l'editora (enderrock) ha penjat la portada d'aquest número a la seva pàgina web, solament els puc deixar el logo.


CONVERSACIÓN

CONVERSACIÓN
Gonzalo Hidalgo Bayal
Tusquets editores /col. Andanzas
Barcelona 2011
238 pàgines


Aquest és el primer llibre que llegeixo d’aquest filòsof i escritor de qui, ho admeto, no n’havia sentit a parlar i que ja té, segons la informació que he trobat cinc llibres precedents.

I és una pena, ja que Gonzalo Hidalgo Bayal és molt bon narrador, els cinc relats que s’apleguen en aquest volum, estan explicats sense preses, però un cop començats, ja sense pauses, domina el lèxic, el ritme i la composició.

I, tot i que no estaríem parlant d’alta literatura, si estem davant d’un execici estlístic important i  molt intel.ligent. Els  relats són cinc converses, que cadascun dels narradors fa davant d’un auditori, de vegades el.lidit i d’altres convocat, però a partir del moment que s’inicien ja no hi ha cap punt-i-apart , com a signe de puntuació, fins el final, és a dir omet aquesta puntació a les converses.

Els contes, explicats de manera lleugera però no gens frívola, tenen un pòsit filosòfic que lluny d’allunyar-nos (perdonin la reiteració) ens apropa a allò que se’ns explica, ingredient que representa un afegit positiu a les històries.


dimarts, 17 d’abril de 2012

NOTES D'UN ESTUDIANT QUE VA MORIR BOIG


NOTES D'UN ESTUDIANT QUE VA MORIR BOIG
Sebastià Juan Arbó
Club Editor
Barcelona 2011
123 pàgines


Sortosament les Terres de l'Ebre fan força soroll per tal que la literatura ebrenca tingui el seu  lloc, i si poc ser preeminent. I és una sort perquè ens obliga (és un dir) a llegir a aquells autors que solament n'havien sentit a parlar però mai teniem l'esma de llegir-los, com és el cas que ens ocupa.

Honestament, no anava en cap idea premeditada (provo de fer-ho sempre) i deixar que el llibre em sorprengui i aquest ho ha fet. No solament pel tema, si no per la modernitat de l'escriptura.

El relat té dues parts i ambdues en forma diàleg interior, la primera ens situa el protagonista en la seva època d'estudiant i l'escriptura és sorneguera i lúcida, la segona trobem a l'estudiant instal·lat en la seva "bogeria", aparentment desbarrant però l'autor, evidentment, fa que aquest desvari tingui una certa coherència. Personalment em quedo amb la primera part, però és un opció justificada perquè penso que en literatura, la sornegueria ha d'anar acompanyada d'una certa intel·ligència i d'una precisió verbal, si no és així queda només en humor.

A les notes finals del llibre se'ns assenyala que aquest mateix relat, S.J. Arbó el va fer, desfer, refer i varià durant trenta anys, però que sovint els editors publiquen la de l'any 1935, quan Sebastià Juan Arbó tenia 31 anys.