dilluns, 16 d’abril de 2012

LA TRAVIATA


LA TRAVIATA
música. Giusepe Verdi
llibret: Francesco Maria Piave

Violetta Valéry          Natalie Dessay
Alfredo Germont      Matthw Polenzani
Giorgio Germont       Dmitri Hvostoskovski
Flora                           Patricia Risley
Annina                       Maria Zifchak
Dr. Granvil                 Luigi Roni
Baró Douphol            Jason Stearns

Director                      Fabio Luisi
Director d'escena       Willy Decker
Coreografia                Athol Farmer

Orquestra del Metropolitan de N.Y.
Cor del Metropolitan - Dtor. Donald Palumbo


He trigat uns dies a fer el comentari de La Traviata que dissabte 14 varem poder veure al cinemes Icària de Barcelona en retransmissió en directe des el Metropolitan de Nova York.  

Aquesta tardança ha estat voluntària. Aquelles persones (que no són de la família) que de vegades em llegeixen hauran comprovat que hi ha cops que  m'enfado, d'altres elogio (moderadament) però crec que aquest és el primer cop en el aquest bloc que haig de parlar de tristesa, tristesa que es va inicia quan va començar a cantar Natalie Dessay i gran tristesa quan va acabar tota l'òpera per la mateixa causa.

El juliol '11 ja vaig consignar que La Traviata d'Aix en Provence, emessa per ArteTv,  aquesta cantant se la notava amb dificultats en aquest mateix paper, però aquestes dificultats no eren tant evidents com les de dissabte al Metropolitan.

El públic d'òpera som una colla de desaforats, tots quan parlem assentem càtedra i tots sabem més que l'altre i fem sentències, i fem que ens enfadem i no hi ha terme mig, som exagerats, però tot forma part de l'espectacle, tot és comèdia, però quan ens trobem davant del patiment d'un/una cantant, patim nosaltres, se'ns fa el cor petit, si és una cantant que ho fet molt bé (com la Natalie Dessay), i per la qual cosa li estem agraïts, provem de justificar, de no fer escarni i tot i que no hagi estat el seu millor moment, solem aplaudir i si cal més que mai, per fer-li saber que li fem costat, tal i com va fer el públic del Metropolitan amb aquesta cantant i de ben segur que tots els qui estaven al cinema  haguéssim fet el mateix.

El que aquest bloc es demana és, si ja fa gairebé un any se la notava fatigada, com no ha renunciat a interpretar aquest paper (de moment), posant en perill la seva veu, la qual ja va  tenir problemes a causa d'uns nòduls que va patir fa un cert temps.

Sembla que ha fet unes declaracions dient que si no pot cantar de manera eficaç deixarà l'òpera i es dedicarà el teatre, dona.... crec que potser és una mica precipitat, de moment potser hauria de fer repòs , redefinir el seu repertori, no sé....

Quan la resta, Matthew Polenzani té una veu bonica i canta sense esforç, però fa uns efectes amb la veu que no li calen ja que ho fa prou bé. Dmitri Hvorostovski, té moltes tables i és molt llest, sap on ha de carregar les tintes i ser eficaç i fer d'aquesta manera que no ens adonem que la veu també té algun cansament, això no significa que no ho fes bé, tot el contrari, però.....  quan la resta del repartiment, no tenen papers molts extensos i van estar correctes.

El Director, Fabio Luisi, i Orquestra van estar molt bé i sobretot van ajudar molt la Natalie Dessay, embolcallant-la, cosa que els honora.

La producció. La idea és  bona, el decurs del temps que passa, escenificat per un gran rellotge, la presència de la malaltia a través de la gairebé permanència en escena del metge, i algun que altre encert, però no n'hi ha prou per fer que aquesta sigui una producció acceptable, i ni tan sols comento l'escena del ball espanyol que ja conceptualment és un despropòsit. És la mateixa producció de Salzburg de l'any 2005, si no recordo malament.

Els tastets d'aquesta producció: