dimarts, 26 d’agost de 2014

SEGUIM AMB EL CHACACHA DEL TREN.....





atenció!!! primer han de llegir l'entrada anterior, sinó això no sabran de què va......


.............té una lletra molt interessant, molt apropiada per cantar-la al kabaret con treballo, goitin que diu:

.... pues parece que el amor
con su dulce vaivén
produce más calor
que el chacacha del tren

carai, carai!!!!

LA FESTA MAJOR......

.....del meu poble, Sants, que la gran Barcelona s'entesta a dir que és un barri seu, però bé..... no entrarem en conflicte ara.......

Doncs bé, aquesta reportera de vostès, aquest vespre ha sortit a cobrir la informació de la festa major i ooooh! hi hagut una sorpresa. Els poso en antecedents.

La festa major de Sants, no ens enganyem, no és una festa lluïda i servidora per vici surt tots els anys a fer un tomb i sempre troba el mateix, però enguany a la Pl. d'Osca han trencat la guardiola i han fet festa grossa. 

I perquè vegin que sóc una reportera que va a per nota, els diré que he voltat des el llindar del barri de la Bordeta fins a tocar l'Av. Madrid, en aquest punt s'hi ha afegit el meu amic Daniel, que també és del barri i que avui hem fet un extra i enlloc d'anar el  teatre hem fet un via crucis festeru, doncs bé.... honestament, és el meu barri però no sabria dir quin carrer és el menys inspirat, fins hi tot en un, no diré el nom, cantaven canción melódica; el Daniel ho ha sentit amb molta resignació i és que l'home tot el que no sigui rock dur o balada rokera no s'hi troba. Finalment, Dani el rocker, s'ha deixat aconsellar i hem tret el cap a la Pl. d'Osca (servidora ja sabia el pa que s'hi donava) i..... allà sí hi havia ambient de festa major. Els organitzadors s'han portat una companyia d'actors i actrius travestis per animar + un duet de noies amb cançons boogui-boogui + un grup que ha ballat a ritme de Proud Mary, el chacacha del tren, sense oblidar Queen i Boig per tu, creguin-me feia anys que no veia un carrer tant animat, no cal dir que qui passava s'hi quedava.

Servidora per elsgusosreunits.cat - Sants.

La prova gràfica, i els videos originals (ó gairebé) de les cançons que hem sentit a la Festa Major






no cal di res, ella té prous mèrits
Proud Mery
Dedicat al meu amic Ju, que diu que 
li agrada viatjar en tren
a veure, això o l'alternativa és El Consorcio, 
està clar, no? a més
se'ns informa que aquests dos cantants ho 
havien estat de la Sonora Matancera, tot dit.
ell també en va fer de mèrits
què dir?
 



dilluns, 25 d’agost de 2014

HENRY PURCELL





Egregi@s senyores i senyors, ahir o abans d'ahir, jo no ho recordo, els vaig comentar que posaria una cançó bellíssima de Henry Purcell (1659 - 1695), que és aquest senyor que tenen més amunt de clenxa sense pèrdua i nas egregi com el de vostès, sí ja sé que diran: dona.... que ens vens a descobrir ara!!!! però per si de cas, que de ben segur que fan com jo que anem de llest@s i encabat qualsevol minundi ens passa la ma per la cara....., bé..... doncs aquest senyor té una música....... de sospir.

Avui ens estrenem amb: A EVENING HYMM.NOW THAT THE SUN HATH VEIL'D HIS LIGHT - Text by Dr. William Fuller, Lord-Bishop of Lincoln


Vull aclarir-los que avui estava mandrosa i he pensat: només els en posaràs un, de video, però, ai! és que l'he trobada cantada en diverses tessitures i no me n'he pogut estar de portar-les aquí.

El primer video, les imatges no són excepcionals, però és que hi ha algú que s'ha pres la molèstia de traduir la cançó i està cantada per Philip Jaroussky - Andreas Scholl i el conjunt Artaserse, si els sembla poc millor busquin un altre bloc, ai! si és que no guanyo per queixes.......

Una delícia, ja m'ho sabran dir. La lletra:
Now, now that the sun hath veil'd his light
And bid the world goodnight;
To the soft bed my body I dispose,
But where shall my soul repose?
Dear, dear God, even in Thy arms,
And can there be any so sweet security!
Then to thy rest, O my soul!
And singing, praise the mercy
That prolongs thy days.


dos contratenors
Carolyun Sampson - soprano
Adam MacCarlson  - baríton
MeryAnn McCornick - mezzo

No és que reculem: és que no hem avançat

Darrerament no puc dir que m'hi esforci gaire en aquest bloc, més aviat la feina la fan els tres (gràcies), però ho han d'entendre, d'ençà que treballo de nits, vaig cansada i qualsevol articulet al diari ja em va bé.

Però no se'm queixin, d'acord? que el capdavall els faig partíceps d'una informació que altrament vés a saber si vostès trobarien, aix! quina paciència.......

I és que ahir un amic me'n parlava d'aquest tema.



Publicat a l'ara.cat

No és que reculem: és que no hem avançat


FA ANYS ALGUNS cossos policials van començar a impartir consells elementals per evitar robatoris. No deixeu que s’omplin les bústies, deixeu alguna persiana mig oberta... El fet m’inquietava perquè: 1) delatava el poc sentit comú, se’ns havien de dir coses òbvies; 2) es donaven pistes als lladres de com seleccionar pisos; 3) semblaven més preocupats per trobar excuses per al robatori que per impedir-lo, que en principi és la seva feina; i 4) en el fons et feien sentir culpable i no víctima si et passava alguna cosa. Era gairebé tan absurd com l’acudit on un home va al metge, li explica els símptomes i el doctor, preocupat, li respon: “Caram, això té mala pinta, jo de vostè m’ho faria mirar”. Aquest any la policia espanyola ha escandalitzat donant consells per evitar violacions del tipus “que les noies no vagin soles de matinada” o “abaixeu les cortines”. En resum: no provoqueu. El problema no són aquests avisos elementals que et pot donar un amic o ta mare en la intimitat, sinó que, quan els dóna l’autoritat, sembla que legitimi el que pugui acabar passant. Declaracions troglodites com les de l’alcalde de Valladolid preocupat per les noies que simulen abusos a cop de sostenidor als ascensors confirmen que no som davant de relliscades de gent que parla sense pensar. És pitjor: bona part de la societat sí que pensa, però pensa això i culpabilitza les víctimes. Hi ha una feinada de por a fer. La primera: assumir que no és que anem enrere en l’eradicació del masclisme, és que no havíem avançat gaire.

diumenge, 24 d’agost de 2014

ANNA NETREBKO



Un dia parlarem amb calma de l'Anna Netrebko, avui no, vaig en presa, però no he volgut demorar que veiessin aquest video. S'entén que sigui una diva.


dissabte, 23 d’agost de 2014

JAUME VALLCORBA






- Oh! vés, qui ho havia de dir, de lluny, amb aquest barret, em semblava en Thomas, en Thomas Moro, sap?. I com diu que és diu vostè?

- Vallcorba, Jaume Vallcorba

- Ah! carai, i que hi fa aquí el penya-segat?, cuita no prengui mal......

- Ja ho veu, prenent notes en aquest quadern

- Bonic aquest quadern, sí senyor, aquest color crema no s'és gaire vist per aquí....... passi-ho bé


VOSALTRES, els HIPÒCRITES

Avui, benvolguts lector@s d'aquest bloc, tenia pensat mostrar-los una cançó bellíssima, però he ensopegat amb aquest article, aniria en la mateixa línia del darrer. Això pot fer sospitar que sento cap simpatia pel Sr. Jordi Pujol, i dic senyor, perquè d'aquí no res també li escapçaran l'"expresident", i semblarà que durant 23 anys, ens ha governat (sense entrar en valoracions) qui.....? espero amb impaciència el títol que es trauran de la màniga, doncs bé..... no és el cas, l'expresident Pujol no aixecat mai un sospir d'aquesta servidora, tot i reconeixent-li que en l'ofici de polític no desmereixia gens al costat dels seus polítics contemporanis i ja no diguem els que hi ha ara arreu.

Imagino, ja que vostès no són fàcils d'entabanar (sí, és un afalag) que han arribat a la conclusió, probablement més aviat que jo doncs servidora és lenteta a comprendre les coses, que tot és mentida i que no hi ha un pam de net

Ah!, la cançó, no s'amoïnin els la posaré en la propera entrada, si no hi ha res de nou.

............

Publicat eldirecte.cat -

Divendres, 22.8.2014. 19:55 h

VOSALTRES, els HIPÒCRITES.

 Jaume Meneses

Hipòcrita jo?
Hipòcrita jo?
 
Abans de continuar escrivint aquest article, deixeu-me escriure i deixar ben clar, la meva condemna a l’actuació de Jordi Pujol i família, en tot l’afer dels diners amagats a hisenda i dipositats a Andorra o en algun altre lloc, sense declarar i així estalviar-se molts diners. Feta aquesta condemna, per part meva, m’agradaria acusar la quantitat de gent hipòcrita, polítics i no polítics, que habiten entre nosaltres i de més enllà. Molts estaven esperant aquest moment!

Pocs dies després que Jordi Pujol demanés perdó, l’alcalde de Barcelona Sr. Trias, considerà que l’expresident de la Generalitat havia de tornar la medalla d’or de la Ciutat de Barcelona. Ja ho ha fet! ¿Parlem de la hipocresia del nostre entorn proper i no tan proper?
A la germana de l’actual rei borbó, Cristina, que no té gaire neta la consciència amb els afers en què ha estat imputada, junt amb el seu marit per qüestió de diners, a instància d’ICV, li volien retirar la medalla d’or de la Ciutat de Barcelona que se li va concedir el 1997. Retirada que van impedir CiU i PP, amb l’abstenció del PSC, ja que aquest partit junt amb el PP van dir que no es pot prendre aquesta decisió, quan encara no hi ha una resolució judicial.
Al Sr. Trias, li ha faltat temps per demanar la devolució de la medalla d’or al seu expresident i amic; malgrat això, per la devolució de la medalla concedida a la germana del rei, el seu partit ha votat en contra. Què potser ha tingut a veure en la decisió, el “botifler major” d’Unió?
Preguntaria a l’alcalde Trias i al “botifler” Duran Lleida, quina dificultat hi ha per què aquesta senyora torni la dita medalla. Només n’hi ha una. És filla de l’exrei Joan Carles i germana de l’actual rei. Com també m’agradaria que l’ajuntament expliqués que ha fet la germana del rei per la meva ciutat, per merèixer aquesta distinció. No res ha fet!
Colla d'hipòcrites! Què ja hi ha una resolució judicial contra Jordi Pujol? Si ni tan sols està imputat de moment. Però és igual, vosaltres com a cau d’escurçons que sou ja heu jutjat a l’expresident i us ha faltat temps per a condemnar-lo.

I encara que aquesta proposta contra la germana del rei, fos a instància d’ICV per penjar-se una medalla (potser volien la concedida a la germana del rei, en cas que la tornés), tampoc aquest partit, amb el setciències de l'Herrera al davant, podeu cantar victòria i quedar fora d’aquest grup d'hipòcrites.
¿O és que heu demanat mai a un amic vostre, que va participar en la candidatura del vostre partit per Barcelona del 2006, que tornés la Creu de Sant Jordi que la Generalitat en mala hora li va concedir el 2010?
Per què motius per fer-ho n’heu tingut. Tots sabem que aquest amic vostre, anomenat Carlos Jiménez Villarejo, té un passat franquista que ni ell ni vosaltres podeu amagar.
A més, va recomanar empresonar uns membres de la Crida, per haver demanat que els serveis de Renfe fossin en català. Vés, tu! Quin delicte més important, per acabar a la garjola! Va participar en el processament dels antics dirigents de Banca Catalana. L’octubre de 2012 juntament amb altra gent signà un document en contra de la independència de Catalunya. I els articles actuals de Carlos Jiménez Villarejo, a diferents mitjans de comunicació, menys simpatia envers Catalunya, hi recull tota classe d’animadversió contra tot el que sigui català.
Em faig creus de la vostra moral d’esquerres, que segons a qui jutgeu, uns són els bons i els altres són els dolents. Aquesta moral vostra té menys valor per a mi, que la d’un lladre penedit.

Algú ha demanat, a Montserrat Caballé, que torni la Creu de Sant Jordi concedida el 1982, quan es va descobrir que tenia diners en un banc andorrà, sense declarar i amagat de la hisenda pública? Si és afirmatiu, que algú desmenteixi la meva pregunta, i si és que no ha tornat aquest guardó, a què ve tant d'enrenou amb l’expresident? Torno a repetir que em sembla inadequat l’actuació de la família Pujol en aquest tema, però el que és criticable i censurable per uns, també ho ha de ser per a tothom que fa trampa, i en aquest país no és així.

L’enrenou s’ha magnificat en excés pels hipòcrites d’aquí i d’allà, per ser Jordi Pujol i el que ha representat pel país. Un servidor estar dolgut per aquest afer i per l’engany de tants anys de l’expresident, però segur que si no estiguéssim en el temps que estem, lluitant per la nostra independència i llibertat hauria passat com un afer més, dels molts defraudadors d'impostos que hi ha al nostre país.
Què hem de dir de les caixes amb tot l’assumpte de “les preferents” enganyant i amagant al pobre ciutadà, les possibles conseqüències que podien patir? I que molts han perduts els diners? Què hem de dir de la gent desnonada del seu habitatge, per no poder pagar hipoteques concedides alegrament? Què hem de dir de les trampes i tripijocs, de la mala administració dels bancs fins a arribar al punt, que hem hagut de salvar amb els nostres diners, amb una quantitat desorbitant d’euros? Què hi ha de les causes judicials que ha tingut el banc de Santander, amb el Sr. Botin i la seva família al davant, quan el 2011 va ser investigat per suposada evasió fiscal i falsedat documental, de comptes opacs a la banca suïssa, per un total de 2.000 milions d’euros. Diuen que ha pagat, 200 milions a hisenda, com a regularització. Això vol dir que va evadir diners per estalviar-se pagar impostos a hisenda. El pare de Botin, mort el 1993, surt a la llista “Lagarde” en poder de les autoritats franceses, al costat del nom d’altres evasors fiscals amb comptes a Suïssa.
Algú ha demanat per aquest afer, la dimissió del Sr. Botin com a president del banc de Santander? O que torni, algun guardó o medalla que segur deu tenir, pel seu comportament d’evasor de capitals?
No!, al contrari, el Sr. Botin i família són exemple d’honorabilitat i considerats pel món financer, com creadors d’un dels millors bancs del món. Hipocresia en grau superlatiu!

Tot això dels bancs i caixes, per a mi és molt pitjor que “la xocolata del lloro” que ha pogut estafar Jordi Pujol a hisenda. Que això, no vol dir que hagi obrat bé.

¿Com s’atreveix el PP, amb tots els casos de corrupció que arribat a tenir a València, Madrid, Palma i altres llocs, afirmar que el cas Jordi Pujol fa quedar malament “la marca Espanya”, si ells solets han fet mèrits suficients per ensorrar aquesta suposada “marca” que té Espanya?
Com s’atreveix el PSOE que ha sigut un cau de corrupció des de Felipe González fins avui dia, amb el cas d’Andalusia com a última corrupció descoberta, a donar lliçons d’honestedat i contemplar, després de la confessió de Jordi Pujol, una Catalunya plena de corrupció i de lladres?

La doble moral i la hipocresia d’alguns polítics fa basarda. Quan parlen dels altres, sempre són corruptes, han prevaricat i s’han deixat subornar, i quasi sempre sense haver-hi encara cap acusació ni sentencia. Però quan ells són els acusats de corrupció, prevaricació o suborn, sempre són innocents mentre no es demostri el contrari, i que moltes vegades no es demostra mai.
Almenys l’expresident Pujol, ha demanat perdó i encara sense ser jutjat, ha dit que anirà al Parlament a donar explicacions. No com altres parlamentaris del PP i PSOE, que per afers més importants, no han demanat perdó ni s’han presentat per explicar-se.

El pas en fals de la família Pujol, no ha de perjudicar en res, el nostre camí cap a la llibertat. Són dos camins diferents que no tenen res en comú, encara que els altres aprofitin per posar-hi més bastons a les rodes, dels que ja hi han posat fins avui.
El nostre futur depèn de nosaltres i hem de seguir el camí començat, i fer cas del que va dir l’escriptor i periodista G. Orwell: “La llibertat és el dret a dir-los als altres allò que no volen sentir”

dijous, 21 d’agost de 2014

I L'ANY VINENT.........

Estimades i estimats, si vostès són uns catalans i catalanes que paeixen malament l'autocrítica despietada a nosaltres mateixos, si considera que no cal que nosaltres  no ens hem d'embrutar que ja ho fan els altres i està convençut i convençuda que els catalans (i catalanes) som l'hò.....a, no segueixi llegint, aquest article que els deixo avui no és per vostè, queden avisats, els pot  donar un cobriment i no me'n faig responsable, del cobriment, sí d'incloure l'article en aquest bloc.






publicat a directe.cat


Dimecres, 20.8.2014. 23:59 h

I l'any que ve, la W de vàter

 Ricard Biel -

bloc: http://ricardbiel-unaltrejuny.blogspot.com.es/

Els catalans no curen. Continuen demanant perdó per existir fins i tot en el moment en què diuen voler emancipar-se d’Espanya. Riure per no plorar. No seré precisament jo qui defensi el nefast Pujol, simplement clama al cel que allò que hagi pogut defraudar a la hisenda (espanyola) és la xocolata del lloro en comparació amb el saqueig prolongat, constant i estès dels manaires espanyols. Heu vist mai cap manaire espanyol corrupte que hagi estat convocat pels partits espanyols a donar explicacions al parlament espanyol? No, per descomptat. Però aquí resulta que els catalans, en nom de la seva suposada puresa moral i exemplaritat democràtica, actuaran de manera diferent i faran comparèixer Pujol al parlament català. La cosa no seria problemàtica si no fos perquè l’acusació a Pujol per part d’Espanya no és gratuïta, sinó un torpede a la línia de flotació de l’anomenat procés (?), malgrat que Pujol hagi tingut mai d’independentista el que jo d’espanyol. I la cosa no seria problemàtica si no fos perquè l’exemplaritat democràtica només és el pretext dels catalans per justificar la seva imperiosa i inconscient (inoculada) necessitat de no fer enfadar l’amo espanyol. És el parlament català i no pas l’espanyol qui ha demanat la compareixença d’en Pujol, CiU inclosa havent cedit a les pressions dels altres partits. En fi, el de sempre: els catalans no necessiten enemics, experts com són en l’autoacarnissament. Ja sento les riallades procedents de Madrid.

És curiós comprovar un cop rere l’altre com l’exemplaritat democràtica dels catalans passa pel seu sotmetiment a la música antidemocràtica que toca el país veí de qui, per acabar-ho d’adobar, els catalans diuen voler-se deslliurar. Uf. Els espanyols poden ser tant corruptes com vulguin, que els catalans han de ser immaculats, i el més sensacional és que són ells mateixos els qui, com a bons esclaus, s’ho exigeixen. Però aquesta puresa democràtica, aquesta exhibició de superioritat cívica i moral, de fet els catalans fan veure que se la demostren a si mateixos, quan en realitat només es tracta de lluir davant de l’amo espanyol el seu bon comportament, o sigui la seva submissió adquirida en l’ensinistrament de segles. Talment ocells engabiats, als catalans no cal que els tanquin la porta de la gàbia, perquè en qualsevol cas no s’atreviran a escapar-ne.

Si no vaig equivocat, és aquest parlament català amb aquests assertius, dignes i coratjosos partits que ara demanen la compareixença de Pujol per, en el fons, satisfer Espanya, els qui se suposa que hauran de fer pinya per aconseguir una majoria per transgredir la llei espanyola declarant la independència, ja sigui en unes plebiscitàries o en una DUI directa. En fi, sense comentaris. Un moment que vaig a buscar un mocador mentre decideixo si les llàgrimes que m’eixugaré seran perquè m’he fotut a riure o a plorar. Només em va faltar sentir les declaracions del gran Josep Rull, en què deia que només, i en tot cas, CDC es plantejaria separar-se d’UDC... després, un cop aconseguida la independència. Sensacional. Deu ser que CDC considera imprescindible l’aportació del gran Duran per aconseguir-la.

Però tranquils, que mentrestant els catalans estan molt preocupats per com quedarà de bonica la V l’11 de setembre. Sembla que això és importantíssim, vital per aconseguir la independència, la qual en el món modern es veu que es declara a còpia d’impressionar el món amb una bona estètica, altrament la utilitat de l’èxit de la V només pot tenir a veure amb un estat d’ànim d’un poble cretinament vel·leïtós, el vot independentista del qual en aquest cas dependria del seu estat més o menys eufòric, segons l’èxit o fracàs d’aquesta mena d’activitat. Això, tret que l’èxit de la V tingui a veure amb la curiosa confusió del mitjà amb la finalitat, és a dir confondre l’èxit de la V amb la traducció directa en la independència. Poca broma, l’autoengany infantil dels catalans, que els fa entretenir-se cada cop amb una nova pastanaga, arriba fins aquest extrem, amb l’inestimable i crucial ajut del factor desmemòria voluntària. No va ser potser un èxit l’any passat la via catalana? I?
Res. Amb aquest material ciutadà i polític només podem esperar una cosa, i és el nou invent estètic per a l’any que ve. Proposo doblar el repte fent la W de vàter a Montserrat. El problema és que ja farem molta pudor i no hi haurà ningú que tiri de la cadena.

dimecres, 20 d’agost de 2014

L'ALTRE GUERRA D'ISRAEL

Senyores i Senyors, aquest bloc se'n guardarà ben prou de formular de pensament, paraula i obra un comentari a favor o en contra de les dues parts del desgavell Israel - Palestina, d'ençà que sóc kabaretera que els llums foscos del cabaret m'impedeixen veure en claredat tota la dimensió i el llarg abast d'aquest conflicte.

Però si aquest bloc reprodueix aquest article és per el seu autor, Etgar Keret, escriptor israelià que demana una solució política i no bèl.lica. La resta, és a criteri de vostès.




/ 19.08.2014

Durant l’última setmana he vist i he escoltat la proclama popular “deixeu que les FDI (Forces de Defensa Israelianes) guanyin” cada cop amb més freqüència. S’ha publicat a les xarxes socials, s’ha pintat amb esprai a les parets, i s’ha cantat en manifestacions. Molts joves ho publiquen i ho comparteixen a Facebook, i sembla que pensin que aquesta frase va sorgir en resposta a l’actual operació militar a Gaza. Però jo sóc suficientment gran com per recordar-ne l’evolució: primer imprès en pegatines per als para-xocs per després passar a convertint-se en un mantra. Esclar, aquest eslògan no s’adreça a Hamas o a la comunitat internacional —sinó que va dirigit als israelians, i conté dins seu  la distorsionada concepció del món que ha estat guiant Israel en els últims dotze anys.

Benjamin Netanyahu

La primera assumpció errònia que conté és que hi ha algunes persones a Israel que estan impedint que l’exèrcit guanyi. Aquests suposats sabotejadors podríem ser jo, el meu veí o qualsevol altra persona que qüestioni la premissa i el propòsit d’aquesta guerra. Tots aquests rarets, que s’atreveixen a fer preguntes o a suscitar inquietuds veient la conducta del seu govern, que lliguen les capaces mans dels nostres militars amb crítiques editorials i crides derrotistes a favor de la humanitat i l’empatia, són suposadament l’única cosa que separa les FDI d’una victòria perfecta.

La segona idea, molt més perillosa, que conté aquest eslògan és que les FDI realment podrien guanyar. “Estem preparats per rebre tots aquests míssils sense parar”, segueixen dient diversos sud-israelians a les notícies, “sempre que puguem acabar amb això d’una vegada per totes”.

Dotze anys, cinc operacions contra Hamas (quatre a Gaza), i encara tenim el mateix eslògan enrevessat. Els joves que només eren alumnes de primer curs durant l’Operació “Escut Defensiu” (Operation Defensive Shield) ara són soldats que envaeixen Gaza per terra. A cadascuna d’aquestes operacions hi ha hagut polítics i comentaristes militars de dretes que han assenyalat “aquest cop ens hem d’estar de miraments i dur l’operació fins al final”. Veient-los a la televisió, no puc evitar preguntar-me: quin és aquest final a què s’esforcen per arribar? Fins i tot, si tots i cada un d’aquests lluitadors de Hamas fossin eliminats, algú pot creure de veritat que l’aspiració del poble palestí per a la independència nacional desapareixeria amb ells? Abans de Hamas, nosaltres vam lluitar contra la PLO (Organització per a l’Alliberament de Palestina), i després de Hamas, suposant —esperem— que encara estiguem vius, probablement ens trobarem lluitant contra una altra organització palestina. L’exèrcit israelià pot guanyar unes quantes batalles, però la pau i la tranquil·litat per als ciutadans d’Israel només es podrà aconseguir a través d’una solució política. Però això, d’acord amb els poders patriòtics que dirigeixen aquesta guerra, és una cosa que no hauríem de dir, perquè precisament són aquest tipus de comentaris els que estan evitant que la FDI guanyi la guerra. Finalment, quan aquesta operació s’hagi acabat i es faci el recompte dels nombrosos cadàvers, tant en el nostre bàndol com en el seu, el dit acusador ens apuntarà altra vegada a nosaltres, els sabotejadors.

El 2014 a Israel la definició d’un discurs legítim ha canviat completament. El debat es divideix entre els que són “pro-FDI” i els que hi estan en contra. Matons de dretes que profereixen càntics com “mort als àrabs” o “mort a l’esquerra” als carrers de Jerusalem, o la crida del ministre d’Afers Exteriors Avigdor Lieberman a boicotejar aquells negocis àraboisrealians que protestin sobre l’operació a Gaza són vistos com actes patriòtics, mentre que les crides a aturar l’operació o les simples mostres d’empatia envers les morts de dones i nens a Gaza es perceben com actes de traïció cap a la bandera i el país. Ens enfrontem a la falsa i antidemocràtica equació que argumenta que l’agressió, el racisme i la manca d’empatia equivalen a l’amor cap a la mare pàtria, mentre que qualsevol altre tipus d’opinió —especialment una que no encoratgi l’ús de la força o la pèrdua de vides dels nostres soldats— és poc menys que un intent de destruir Israel tal com el coneixem.

Al mateix temps sembla que hi ha dues guerres en marxa. En un front, l’exèrcit està lluitant contra Hamas. En l’altre, un ministre del govern, que ha anomenat a col·legues àrabs “terroristes” en el mateix Kenésset (parlament israelià), i els holigans, que intimiden els activistes de pau en les xarxes socials, persegueixen juntament “l’enemic intern”: qualsevol que tingui un discurs diferent. No hi ha dubte que Hamas està amenaçant la nostra seguretat i la seguretat dels nostres fills, però es pot dir el mateix sobre artistes, com la humorista Orna Banai, la cantant Achinoam Nini, o la meva dona, la directora de cinema Shira Geffen, totes elles menyspreades de maneres odioses i amenaçadores per haver expressat consternació sobre les morts dels nens palestins? Aquests atacs extrems contra elles constitueixen una altra defensa necessària per a la nostra supervivència, o són simplement un fosc rampell d’odi i fúria? Som realment tan dèbils i porucs que qualsevol opinió que difereix del consens ha de ser silenciada, sota el temor que provoqui amenaces de mort no només per a aquells que les diuen sinó també per als seus fills?

Moltes persones m’han intentat convèncer de no publicar aquest article. “Tens un nen petit”, em va dir un amic meu ahir a la nit. “A vegades és millor ser intel·ligent que tenir raó”. Mai he tingut raó, i no dec ser gaire intel·ligent tampoc, però estic disposat a lluitar pel dret a expressar la meva opinió amb la mateixa ferocitat amb què la FDI ho està fent a Gaza. Aquesta guerra no és sobre la meva opinió personal, la qual pot ser errònia o patètica. És per aquest lloc on jo visc, i que jo estimo.

A l’agost de 2006, prop del final de la Segona Guerra del Líban, els escriptors Amos Oz, A. B. Yehoshua i David Grossman van mantenir una conferència de premsa en què ells urgien el govern a arribar a un alto al foc. Jo era en un taxi i vaig sentir la notícia a la ràdio. El conductor va dir: “Què volen aquests merdosos, eh? No els agrada que Hezbollah pateixi? Aquests cabrons no volen res més que odiar el nostre país”. Cinc dies més tard, David Grossman enterrava el seu fill a la parcel·la militar del cementiri Mont Herzl. Aparentment, aquest “cabró” volia altres coses que no pas odiar aquest país. Més important, volia que el seu fill, com molts altres homes joves que van ser assassinats en aquells últims i innecessaris dies de lluita, tornés a casa tot d’una peça.

És terrible cometre un error realment tràgic, un que es cobra moltes vides. És encara pitjor cometre aquest error una i una altra vegada. Quatre operacions a Gaza, un immens nombre de cors d’israelians i palestins que han deixat de bategar i sempre acabem tornant al mateix lloc. L’única cosa que realment canvia és la tolerància de la societat israeliana envers la crítica.

Ha quedat clar durant aquesta operació que la dreta ha perdut la paciència amb tot allò relacionat amb el tan esquiu terme de “llibertat d’expressió”. En les dues últimes setmanes hem vist persones de dretes que colpejaven persones d’esquerres amb porres, missatges a Facebook que prometien enviar activistes d’esquerres a les càmeres de gas, i denúncies cap a tot aquell que tingui una opinió que pugui entorpir la marxa militar en el seu camí cap a la victòria. Resulta que aquest camí tacat de sang que caminem d’operació en operació no es cíclic tal com ens pensàvem. Aquest camí no és un cercle, és una espiral cap a baix, que ens dirigeix cap a punts encara més baixos els quals, m’entristeix reconèixer, serem prou desafortunats com per viure’ls.

Article publicat a la revista setmanal The New Yorker. El podeu llegir en anglès en aquest enllaç. Traducció al català de Griselda Oliver.

SIMIN BEHBAHANI





 
Llegeixo a l'ara.cat la notícia que trobaran més avall i tinc un circumloqui amb mi mateixa:

- Com és que no n'havies sentit a parlar mai d'aquesta poeta? Bé, sí... la poesia no és el teu fort, però bé coneixes poet@s més enllà dels autòctons.....; i no sembla que hagi fet dos poemets i prou, té una obra ingent; si ha estat candidata el Nobel dues vegades, com és que ningú l'ha traduïda en una de les dues llengües encara oficials?; ja sé que Nobel només el pot guanyar un (una, ja és més difícil) cada any, però com és que ella no el va guanyar? la seva obra no era prou bona per un premi que, desprès d'en Kissinger, inexplicablement hom encara considera prestigiós, perquè era una dona i a més a més iraniana?; si era una activista, com és que no he rebut mai cap notícia d'ella en les meves subscripcions que tenen com a nucli la dona? Com és...........? També pot ser el cas que tu siguis tant inútil i ignorant que no te n'hagis enterat mai de res........ i no t'estranyi que ara surti tothom dient que sí la coneixien i tu no sàpigues quina cara posar. Vaig ha escriure-ho el bloc.


Mor Simin Behbahani, la veu poètica de l’Iran

Autora compromesa i perseguida, va ser candidata al Nobel dues vegades

Fins ara, l’activista Shirin Ebadi ha estat l’única iraniana que ha rebut el premi Nobel, en aquest cas de la pau -va ser l’any 2003-, però la poeta Simin Behbahani, morta ahir als 87 anys després de dues setmanes en coma a l’Hospital de Teheran, hauria pogut avançar-se-li en dues ocasions: va ser nominada al Nobel de literatura el 1999 i el 2002 per una obra que inclou una vintena de poemaris, assajos i reculls de contes.
“País meu, et tornaré a construir / si cal, amb maons fets de la meva vida. / Aixecaré columnes per aguantar el teu sostre, / si cal, amb els meus ossos”, escrivia en un dels seus poemes més emblemàtics, País meu, et tornaré a construir, un dels molts exemples de l’arrelament dels seus versos a un país que “ha experimentat, en vida de Behbahani, una de les èpoques més difícils de la història”, tal com recorda el professor i traductor Farzaneh Milani al pròleg de Words, not swords: iranian women writers and the freedom of movement (2011). “La poeta -coneguda com la lleona de l’Iran - ha sigut testimoni de l’arribada al poder del xa Reza Pahlavi el 1941, de la nacionalització del petroli iranià una dècada més tard, el cop d’estat del 1953, la Revolució Blanca del 1963, la Revolució del 1979, el final de la monarquia, la instauració d’una república islàmica, la guerra amb l’Iraq (1980-1988) i les seqüeles de diverses formes de repressió i tirania”, apuntava Milani, que el 1999 es va ocupar de la traducció a l’anglès, juntament amb Kaveh Safa, de l’antologia poètica de Behbahani A cup of sin.
Seguir el camí de la veritat
Inèdita en català i en castellà, Simin Behbahani, nascuda el 1927, era filla d’escriptors: el pare, Abbas Khalili, havia sigut director del diari Eghdām ; la mare, Fakhr-e Ozma Arghun, va ser professora, poeta i defensora dels drets de la dona. Behbahani va publicar el primer poemari amb només 24 anys, El llaüt trencat. La seva producció, que inclou 600 poemes, creixeria amb Canelobre (1957), Resurrecció (1971) i Una ratlla de velocitat i foc (1980). Va ser a partir de la dècada dels 70 que va començar a fer servir el ghazal, estrofes de dos versos rimades, intercalades per una tornada. Després de la Revolució del 1979 i la repressió contra intel·lectuals, la denúncia de la guerra amb l’Iraq va convertir-la en una escriptora perseguida i censurada al seu país. “Ja fos durant la monarquia com durant l’estat islàmic, he repetit que la censura obliga l’escriptor a pensar que qualsevol cosa que faci pot ser prohibida”, deia en una entrevista el 2011, un any després que li prohibissin sortir de l’Iran per celebrar el Dia de la Dona a París. “L’autèntic escriptor ha d’escriure lliurement. Al final, la seva obra, que diu la veritat, veurà la llum”, deia.
Durant les últimes dues dècades, Behbahani ha publicat poemaris com Què he comprat amb el meu cor? (1996), Petjades cap a la llibertat (1998) i les memòries (2011). “Vull una tassa de pecats, una tassa de corrupció, / i una mica d’argila barrejada amb foscor: / en faré la figureta d’un home, / amb braços de fusta i cabells de palla”, escrivia a finals dels 90, quan el seu reconeixement internacional va començar a créixer. Des de llavors no va deixar de guanyar premis, encara que el Nobel se li resistís.

dimarts, 19 d’agost de 2014

ROBIN WILLIAMS






Aquest bloc no tenia la voluntat de comentar res sobre aquest actor, doncs no ha estat un actor amb una filmografia gaire atractiva per una servidora. Tampoc elsgustosreunits.cat ha fet especulacions sobre les causes que l'han dut el suïcidi, diuen que els actors més "còmics" són els que solen tenir una tarannà més consirós.

No obstant avui en un diari digital apareix el video que els poso primer, on l'actor fa amistat amb un goril.la, i el segon és la que s'assenyala com la darrera entrevista, és tanta la diferència....!!!!, que no és pot deixar de reflexionar sobre l'esquizofrènia d'haver d'estar representant sempre, públicament, un mateix paper.

Però bé.... aquest bloc no pretén fer valoracions ètiques i molt menys morals.