dimecres, 20 d’agost de 2014

SIMIN BEHBAHANI





 
Llegeixo a l'ara.cat la notícia que trobaran més avall i tinc un circumloqui amb mi mateixa:

- Com és que no n'havies sentit a parlar mai d'aquesta poeta? Bé, sí... la poesia no és el teu fort, però bé coneixes poet@s més enllà dels autòctons.....; i no sembla que hagi fet dos poemets i prou, té una obra ingent; si ha estat candidata el Nobel dues vegades, com és que ningú l'ha traduïda en una de les dues llengües encara oficials?; ja sé que Nobel només el pot guanyar un (una, ja és més difícil) cada any, però com és que ella no el va guanyar? la seva obra no era prou bona per un premi que, desprès d'en Kissinger, inexplicablement hom encara considera prestigiós, perquè era una dona i a més a més iraniana?; si era una activista, com és que no he rebut mai cap notícia d'ella en les meves subscripcions que tenen com a nucli la dona? Com és...........? També pot ser el cas que tu siguis tant inútil i ignorant que no te n'hagis enterat mai de res........ i no t'estranyi que ara surti tothom dient que sí la coneixien i tu no sàpigues quina cara posar. Vaig ha escriure-ho el bloc.


Mor Simin Behbahani, la veu poètica de l’Iran

Autora compromesa i perseguida, va ser candidata al Nobel dues vegades

Fins ara, l’activista Shirin Ebadi ha estat l’única iraniana que ha rebut el premi Nobel, en aquest cas de la pau -va ser l’any 2003-, però la poeta Simin Behbahani, morta ahir als 87 anys després de dues setmanes en coma a l’Hospital de Teheran, hauria pogut avançar-se-li en dues ocasions: va ser nominada al Nobel de literatura el 1999 i el 2002 per una obra que inclou una vintena de poemaris, assajos i reculls de contes.
“País meu, et tornaré a construir / si cal, amb maons fets de la meva vida. / Aixecaré columnes per aguantar el teu sostre, / si cal, amb els meus ossos”, escrivia en un dels seus poemes més emblemàtics, País meu, et tornaré a construir, un dels molts exemples de l’arrelament dels seus versos a un país que “ha experimentat, en vida de Behbahani, una de les èpoques més difícils de la història”, tal com recorda el professor i traductor Farzaneh Milani al pròleg de Words, not swords: iranian women writers and the freedom of movement (2011). “La poeta -coneguda com la lleona de l’Iran - ha sigut testimoni de l’arribada al poder del xa Reza Pahlavi el 1941, de la nacionalització del petroli iranià una dècada més tard, el cop d’estat del 1953, la Revolució Blanca del 1963, la Revolució del 1979, el final de la monarquia, la instauració d’una república islàmica, la guerra amb l’Iraq (1980-1988) i les seqüeles de diverses formes de repressió i tirania”, apuntava Milani, que el 1999 es va ocupar de la traducció a l’anglès, juntament amb Kaveh Safa, de l’antologia poètica de Behbahani A cup of sin.
Seguir el camí de la veritat
Inèdita en català i en castellà, Simin Behbahani, nascuda el 1927, era filla d’escriptors: el pare, Abbas Khalili, havia sigut director del diari Eghdām ; la mare, Fakhr-e Ozma Arghun, va ser professora, poeta i defensora dels drets de la dona. Behbahani va publicar el primer poemari amb només 24 anys, El llaüt trencat. La seva producció, que inclou 600 poemes, creixeria amb Canelobre (1957), Resurrecció (1971) i Una ratlla de velocitat i foc (1980). Va ser a partir de la dècada dels 70 que va començar a fer servir el ghazal, estrofes de dos versos rimades, intercalades per una tornada. Després de la Revolució del 1979 i la repressió contra intel·lectuals, la denúncia de la guerra amb l’Iraq va convertir-la en una escriptora perseguida i censurada al seu país. “Ja fos durant la monarquia com durant l’estat islàmic, he repetit que la censura obliga l’escriptor a pensar que qualsevol cosa que faci pot ser prohibida”, deia en una entrevista el 2011, un any després que li prohibissin sortir de l’Iran per celebrar el Dia de la Dona a París. “L’autèntic escriptor ha d’escriure lliurement. Al final, la seva obra, que diu la veritat, veurà la llum”, deia.
Durant les últimes dues dècades, Behbahani ha publicat poemaris com Què he comprat amb el meu cor? (1996), Petjades cap a la llibertat (1998) i les memòries (2011). “Vull una tassa de pecats, una tassa de corrupció, / i una mica d’argila barrejada amb foscor: / en faré la figureta d’un home, / amb braços de fusta i cabells de palla”, escrivia a finals dels 90, quan el seu reconeixement internacional va començar a créixer. Des de llavors no va deixar de guanyar premis, encara que el Nobel se li resistís.