dijous, 25 d’octubre del 2012

PUR TI MIRO......

.... o la delicadesa de Monteverdi: l'Incoronazione di Poppea.










dimecres, 17 d’octubre del 2012

BONET DE SAN PEDRO

......sí mirin, avui toca això, mo sé que dir-los.




Escoltint-la, de debò que està molt bé.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

L'ELISIR D'AMORE



L’ELISIR D’AMORE
Música: Gaetano Donizetti
Llibret: Felice Romani

Adina Anna Netrebko
Nemorino Matthew Polenzani
Belcore Mariusz Kwiecien
Doctor Dulcamara Ambrogio Maestri
Giannetta Anne-Carolyn Bird

Orquetra i Cor del Metropolitana de N.Y.
Director: Maurizio Benini

Director d’escena: Bartlett Sher
Vestuari : Catherine Zuber
Escenografia: Michael Yeargan

Realització de la retramsissió: Gary Halvorson

13 d’octubre de 2012
Cinemes Icària



Amb aquesta òpera s’ha iniciat la temporada en directe des el Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.

D’aquesta òpera se n’ha dit i se n’ha escrit molt i honestament no sé que més podria afegir, llevat de comentar que és una òpera de la qual no me n’atipo, sempre em deixa en bon estat d’ànim i no hi estaria d’acord amb aquells/lles que diuen que és una òpera fàcil, personalment crec que té moments de molta dificultat per els intèrprets.

L’inconvenient que té revisitar aquesta òpera és que els aficionats acaben o acabem tenint a la memòria les emocions produïdes en produccions precedents. Però ja saben que no m’agrada comparar, si més no, en fer les entrades d'aquest bloc, tothom prova de fer-ho bé i si un altre ho fa millor, no ha de ser en demèrit de la resta.

Desprès d’aquest preàmbul anem a la producció d’avui.

Els cantants. A criteri d’aquest bloc el millor ha estat Mariusz Kwiecien (Belcore), tant de veu com d’escena assumint bé el seu paper, tot i que no en va convèncer en el Don Giovanni, aquí m’agradat força. Matthew Polenzani (Nemorino), la temporada passada ja el vàrem veure, també al Metropolitan, en el paper d’Alfredo a La Traviata, en aquell moment vaig comentar que tenia una veu molt acceptable però que feia uns estranys que podia corregir, penso que ho ha fet, i ha interpretar un Nemorino sense complicacions. Ambrogio Maestri no és un Dulcamara que restarà en la memòria però ha cantat bé i ha fet el seu paper i  molt correcte (és un paper breu) la Gianneta d’Anne-Carolyn Bird.

I comento a part Anna Netrebko, no fa pas gaire vaig assenyalar aquí mateix que la veu se li havia enfosquit i que això probablement li permetria assumir una altra mena de papers ja que les facultats les conserva, bé, segueixo opinant el mateix, i si més amunt he dit que no m’agrada comparar aquí sí ho faré ja que la comparativa és amb la pròpia Netrebko.

2005


2012




La direcció d’orquestra tampoc serà històrica.

El director artístic ha volgut dramatitzar una mica la situació de Nemorino, i realment mirat així, tot el que li passa més aviat és angoixant, però no ha estat un intent gaire reeixit, ja que la música de Donizetti no deixa gaire fleixibilitat per fer aquests girs, no està pensada per a la tragèdia.

Quan la producció, inclòs el vestuari, simple, sense un bri d’imaginació a no ser que posar-li un barret de copa a l’Adina sigui d’una genialitat suprema. Em quedo amb la producció del Liceu dirigida pel Mario Gas i que tornarem a veure el proper mes de novembre, amb el Rolandi (disculpin la familiaritat però Rolando Villazón és com de casa)

Bona la realització per a la retransmissió al cinema de Gary Halvorson.

El llibret, és a dir l’argument, aquí.

Videos de la producció que ens ocupa, aquí


dissabte, 13 d’octubre del 2012

440 CLÀSSICA





Ja són vuit els nùmeros publicats per la revista 440 CLÀSSICA, i amb aquest darrer, la revista va definint els espais i tot el que s'hi aplega va penent més consistència i va cap una maduresa que, de seguir així, la pot situar força amunt.

És bo que la revista faci passes curtes però sempre sense aturar-se, ni badar, de la incertesa del primer número a la paulatina autoconfiança d'aquest número vuit es fa notar la professionalitat.

Tot i que el gruix de la revista es dedica a la música clàssica també acull la disciplina jazzística. Admeto que les meves neurones no estan dotades per escoltar jazz per tant no puc valorar gaire l'aportació que la revista fa en aquest sentit, però m'ha semblat prou interessant.

Ah! i també molt interessant i molt curiosa  la secció dedicada al Cant del Barça, també admeto  que el fútbol no està entre els meus vint primers interessos culturals , però com es parla de la gestació musical del cant del Barça, que fins i tot jo em conec frases senceres, doncs el tema resulta prou interessant.

Solament afegir una cosa més per si això arriba a l'empresa editora (Enderrock): la distribució. Servidora que fa comerç de proximitat, compra la revista al quiosquer de tota la vida, el qual necessita déu i ajut per aconseguir.la, ja no diguem a temps, sinó que ha de perseguir la distribuïdora perquè li portin. L'home me'l vaig trobar, casualment, fent la gestió per telèfon i estava desesperat, em comentava que portava tres dies intentat parlar amb el distribuïdor i no hi havia manera que li agaféssin el telèfon, fins i tot em va dir: si la trobes en algún lloc compra-te-la; no ho vaig fer, vaig confiar en ell i ell amb la meva fidelitat. M'oblidava, aquesta mateixa distribuïdora li porta altres publicacions, és a dir, que no s'hi ha de desplaçar  expresssament.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

COSÌ FUN TUTTE


COSÌ FUN TUTTE
Adaptació de l’opera COSÌ FAN TUTTE amb música de W.A. Mozart i a partir del llibret de Lorenzo da Ponte

Repartiment
Flora (soprano): Maria Miró, Maia Planas
Ferran (tenor): Carlos Cremades, Pedro M. Calavía
Dora (mezzo): Anaïs Masllorens, Marta Valero
Guillem (baríton): Joan Garcia Gomà, Toni Marsol
Despina (soprano): Tina Gorina, Beatriz Jiménez
D. Alfons (baix): Xavi Fernández, Josep Ferrer
Piano: Lluís Vidal
Violí: Joan Orpella
Clarinet: Ona Cardona

Dramatúrgia / Direcció d'escena
Carol López
Arranjaments / Direcció musical
Lluís Vidal
Nova producció
Gran Teatre del Liceu



El títol ja ens indica que és una versió lliure de l’òpera de Mozart. Versió adaptada per a públic a partir de 12 anys i que s’integra dins  la temporada El Petit Liceu adreçada al públic més jove. Amb una durada de 70’, evidentment temps sensiblement reduït de l’òpera matriu, i els músics queden concentrats en tres instruments: piano, violí i clarinet.

Podria ser que aquestes premisses fessin desconfiar que l’espectacle no fos gaire acurat, però ben al contrari, els resultats són superiors allò que a primer cop d’ull pot fer pensar.

Ens trobem, certament, amb una versió lliure, però més aviat perquè la directora artística vol fer palesa la misogínia del Così original i si allà les dones passen per ser  irremissiblement infidels, aquí ho són tots/totes; pel que fa a la resta, una Despina que ens va resumint el “guió” i un D. Alfonso mestre de cerimònies.

Altrament les àries i els concertants mantenen la seva hegemonia, llevat d’un moment final enganyós (bé, prefinal) on es toca i es balla a ritme tropical, però que tot seguit retorna la música estricta del final original del Così fan Tutte de Mozart.

Quan els cantants i els músics, i considerant que aquesta mena de representacions tenen un caire divulgatiu, aquest bloc no demana res més d’allò que se’ns ha ofert i que ho troba força digne.

Quan a la dramatúrgia, doncs mirin, molt millor que moltes de les “grans” produccions que de vegades veien en la temporada, diguem-ne, per adults, senzill però no simple, eficaç, no molesta i s’addiu amb allò que veiem. Bé, també, el moviment escènic.

No voldria acabar sense aconsellar que tot i que siguin representacions per un públic determinat, és perfectament recomanable per a totes aquelles persones que vulguin fer una picossada d’òpera per primer cop.

I ara les dades pràctiques:

Dia 07 d’octubre representacions a les 10:45 i 12:45 per a públic en general. Més informació aquí.

Del 08 al 10 d’octubre representacions per escoles, informació aquí.



El video promocional, i no els en deixo cap altre per si hi cal malèvol/a que vulgui fer comparatius fora de lloc. Aquí no toca.