divendres, 31 d’octubre del 2014

CLAUDIO MONTEVERDI

Monteverdi (1567 - 1643)

Després de la commoció que va representar per aquest bloc Rosita Amores (vegin entrada anterior), retornem al confort de Claudio Monteverdi i aquesta bonica cançó: DAMIGELLA TUTTA BELLA.

Avui no els deixaré els sis videos comparatius perquè a criteri d'aquest bloc, hi ha versions força acceptables però la millor és la de l'Arpeggiata, evidentment amb la Christina Pluhar al capdavant. Ja els aviso, el video es veu fatal, sí.... ja sé que estan pensant, que no m'ho he treballat prou això (cal veure com són, eh!......) doncs sí, sí m'ho currat, porto com dues hores escoltant damigella's, fins i tot m'han vingut els veïns dient que ja se la sabien, que fes el favor... que no són hores....., bé ja saben com va això, però...... que no faria jo per vostès i total desprès vostès fan l'orni, en fi.,... que haig de tenir una paciència........



Damigella
tutta bella
versa versa quel bel vino,
fa che cada
la rugiada
distillata di rubino.

Ho nel seno
rio veneno
che vi sparse Amor profondo
ma gittarlo
e lasciarlo
vo' sommerso in questo fondo.

Damigella
tutta bella
di quel vin tu non mi satii
fa che cada
la rugiada
distillata da topatii.

Nova fiamma
più m'infiamma
arde il cor foco novello
se mia vita
non s'aita
ah ch'io vengo un Mongibello!

Ma più fresca
ogn' hor cresca
dentro me sì fatta arsura
consumarmi
e disfarmi
per tal modo ho per ventura.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

divendres, 24 d’octubre del 2014

DANIEL HARDING



ORQUESTRA SIMFÒNICA DE LA RÀDIO DE SUÈCIA
Director: Daniel Harding
Piano: Paul Lewis

Programa:

Concert per a piano i orquestra núm. 3 en do menor op. 37 (1800)
LUDWIG VAN BEETHOVEN

Simfonia núm. 1 en re major op 66 “Tità” (1884 – 1888)
GUSTAV MAHLER


Auditori de Barcelona
23 d’octubre de 2013

cal dir qui és?, tot i que sembla sortit de les antilles
i aquest tampoc cal, oi?


Ahir Ibercàmera va encetar la seva temporada de concerts amb aquest programa.

Hores d’ara gairebé tothom, pel que fa a aquestes dues obres, ja té triades la seva o les seves versions de referència, aquelles que s’acosten més a la nostra sensibilitat, no obstant, com ja sabem que probablement en directe no escoltarem allò que ja tenim interioritzat, quan anem a un concert d’aquestes característiques ho fem amb l’expectativa de, si més no, passar-nos-ho bé. Ahir aquest criteri no va decebre gràcies a l’orquestra i el seu director.

Començarem amb Beethoven. El millor va ser l’orquestra i el director. Tot i que el protagonista és evident que ha de ser el pianista, Paul Lewis no va aconseguir transmetre cap emoció i, a criteri d’aquest bloc, confon el vigor de Beethoven en picar més fort el piano o a l’inrevés allà on Beethoven demana delicadesa es tradueix en abaixar el so. De tota manera servidora no pot mostrar sorpresa honestament, doncs  sempre que he escoltar i he vist per internet aquest intèrpret m’ha semblat que gaudeix d’una notorietat excessiva.

Seguim amb Mahler on director i orquestra van mostrar totes les seves qualitats. Daniel Harding no va mostrar una Tità gaire canònica, però això, si més no en aquest cas, no té perquè ser dolent, més aviat el contrari va aportar una nova mirada i va ser una primera de Mahler molt lluminosa, on es van poder escoltar amb nitidesa totes les seccions sense que cap d’elles solapes a l’altra, vam copsar els detalls de la partitura i el/al final va ser una festa per la oïda i els sentits. L’orquestra estava molt atenta i amb una vitalitat que encomanava i fins i tot, gosaria dir, que els músics assaborien la interpretació d’ahir. No diré, doncs està una mica lluny, que sigui una Tità de referència, però si una interpretació per tenir en el record, servidora ha vist a il·lustres batutes menys reeixides amb Mahler.

Altrament, si vostès són d’emocions fortes, cal escoltar aquesta simfonia en directe, sempre és una experiència que tothom hauria de tenir un cop a la vida.

 Concert núm. 3 - Beethoven, piano: Wilhelm Kempf - director: Leonard Bernstein



i el video amb la primera de Mahler amb aquest director i una altra gran orquestra la Concertgebouw d'Amsterdam.




dijous, 23 d’octubre del 2014

VÍCTOR GÓMEZ PIN


HISTORIAS DE MANHATTAN



HISTORIAS DE MANHATTAN
Louis Auchincloss
Traductor: Ignacio Peyró
Elba
Barcelona 2002
294 págines









Louis Auschincloss

dilluns, 20 d’octubre del 2014

PÁGINAS INMORTALES - MONTAIGNE



PÁGINAS INMORTALES
Montaigne
Selecció i pròleg a cura d’André Gide
Traducció: Juan Gabriel López Guix
Tusquets
Barcelona 1993
177 págines













diumenge, 19 d’octubre del 2014

LE NOZZE DI FIGARO


LE NOZZE DE FIGARO
(Viena 1786)
Música: Johannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart és a dir Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Emanuele Conegliano és a dir Lorenzo da Ponte

Interprets:

Figaro                         Ildar Abdrazakov
Susana                        Marlis Petersen
Doctor Bartolo           John Del Carlo
Marcellina                  Susanne Mentzer
Cherubino                   Isabel Leonard
Count Almaviva          Peter Mattei
Doctor Basilio             Greg Fedderly
Countess Almaviva     Amanda Majeski
Antonio                       Philip Cokorinos
Barbarina                   Ying Fang
Don Curzio                  Scott Scully

Director d’Escena       Ricard Eyre

Cor i Orquestra del Metropolitan de N.Y.
Director musical        James Levine

18 d’octubre de 2014



Novament en el cinemes Icària de Barcelona hem pogut assistir a una nova producció en directe des el Metropolitan de Nova York, avui Le nozze di Figaro.

Veuran cada cop a aquest bloc li costa més quedar satisfet i llavors es demana íntimament: serà que n’has vist moltes? Seràs tu que tot ho veus tort?, però desprès d’una reflexió, com ara així:











servidora arriba a la conclusió, que no, aquest bloc com ja ha comentat anteriorment, és vitalment mozartià, pensa que no, que el problema rau en un altre lloc i avui em posaré estu(penda) i poden titllar-me de llepafils, però no és que servidora estigui pendent de trobar un all o una ceba, no-no, però en el cas de Mozart, servidora s’hi fixa d’esma.

Mirin hi ha una cosa que Mozart, bé.... les òperes de Mozart no perdonen, és respirar, en cap altre autor és tan evident que si un cantant no sap respirar com aquest compositor demana, s’esberla. Aquest bloc no comprèn com tothom lloa les excel·lències de Mozart però alhora de posar-ho damunt d’un escenari se li falti tant al respecte. Tampoc comprenc amb quina alegria cantants,que se’n surten prou bé en d’altres repertoris són agosarats i s’endinsen en Mozart, i saben quin és el resultat? que els cantants i les cantants acaben la frase musical ofegats, no dic l’ària sinó la frase, que l’han d’acabar sobtadament i amb to més greu perquè els falta l’aire, i vostès preguntaran però que no han agafat aire prèviament, sí, però Mozart demana una dosificació diferent ja que la cadència de respiració és uns segons més àmplia que la resta de compositors.

I nosaltres, el públic, com tot va tant a la baixa cada cop rebaixem el nostre nivell d’exigència i vivim amb l’eterna esperança que potser la temporada vinent serà millor, però la temporada vinent no és millor, amb sort és igual. I així, de rebaixa en rebaixa, aquest bloc arribat els mínims de demanar, SOLAMENT, que totes les persones involucrades en una producció sàpiguen quina mena d’òpera posaran en marxa, SOLAMENT això, que sàpiguen discriminar entre Mozart i Verdi. Però el que passa amb Mozart és tant irrespectuós!!!!!. No m’imagino a cap responsable (incloc els cantants)  saltar-se cap directriu bàsica wagneriana. Wagner té sort de tenir uns seguidors (i seguidores) militants que deixen passar poques coses tot i que també noten la davallada musical dels darrers anys, però al pobre Wolfgang Amadé ningú posa el crit el cel en la seva defensa.

I això va passar ahir, només dues cantants van respondre adequadament a les premisses mozartianes (sempre a criteri d’aquest bloc) : Isabel Leonard (Cherubino) i Susanne Mentzer (Marcellina), la resta, el que els comentava, són bons cantants però no mozartians. Comentari apart mereix Peter Mattei que en el seu moment va cantar, passablement bé, Don Giovanni, però a qui la veu se li ha tornat aspra i un punt desagradable.

Pel que fa la producció de Richard Eyre, el més remarcable és la direcció escènica dels cantants, força ben aconseguida i que si no ho és del tot més aviat és a causa de la poca elasticitat actoral d’alguns cantants. Quan a l’escenografia aquest cop no la vull valorar, doncs em va semblar que, a diferència d’altres que servidora ja veu que no valen la pena ni comentar, aquest cop penso que necessita la proximitat, doncs des el cinema,  quedava curta l’apreciació i que vista d’aprop guanyava molt.

James Levine tampoc ha estat mai devoció d’aquest bloc, ahir no va millorar l’apreciació que de sempre hem tingut, més efectista que efectiu.

El llibret el trobaran aquí.

Recull d'àries de Le Nozze de Figaro

Isabel Leonard - Non so più
Amanda Majeski - Porgi amor



Ildar Abdrazakov - Cinque.... dieci.....
Marliss Petersen