diumenge, 20 de gener del 2013

ELS CINEMES ICÀRIA








Ahir els cinemes Icària de Barcelona es va representar, en directe des el Metropolitana de NY, l’opera de Donizetti, Maria Stuarda. De l’òpera no els en puc parlar ja que els qui estem malalts per l’òpera la resta de malaties ens sembla poca cosa per anar escoltar una determinada òpera o un/a determinat/da cantant. Ahir el bon criteri aconsellava que fes llit, però el llit el vaig els Icària, és a de dir que una molesta grip em va fer assistir la l’espectacle en unes condicions poc óptimes  i seria una frivolitat per part meva fer un judici addient.

Però si els puc comentar l’incidient que els espectadors que solem assisitir els Icària vam haver de patir, no és greu, però si molest i demostra un cop més el menyteniment , un més, que hi cap a els aficionats a l’òpera i la música clàssica, i dic un més per què també aplego, les emissions TV a unes hores intempestives i d’altres greuges que tots qui em llegeixen tenen en la memòria.

Bé anem a allò que va passar ahir. La retransmissió començava a les 19:00, hora que coincidia amb l’inici de les pel.lícules que els Icària projecten, com hi ha forces sales ja poden imaginar la munió de gent que hi havia, els cinemes van tenir la “feliç” ideia de fer dues files, la d’accès a lòpera i la d’accès a cinemes, com solament hi havia una persona per comprovar i esquinçar les entrades, desconnec en quin criteri es va donar prioritat a la fila de cinema mentre que el públic d’òpera havia d’esperar que algú vingués a donar suport a aquesta única persona i esquinces les entrades dels operòfils. Servidora no era al capdavant de la cua, però estava prou distanciava per veure com unes iaia killers (dit amb afecte), que no sabien ben bé que passava però que els semblava que esperaven massa, van sortir de la cua i van obrir una d’aqueslles cintes de contenció, i van, vam passar, però tot va anar tant ràpid que abans del que hom triga a dir, ai!, ja tothom passava per allà.

Tot aquest incident és molt lleig i no parla gaire a favor de les sales Icària, cal recordar que les dues sales destinades a la retamsissió d’òpera, s’omplen, que les localitat són sensiblement més cares que les d’una entrada de cinema, que els abonats, teuen l’abonament abans de l’estiu amb la qual cosa les sales ja tenen garantida una venda, independentment que desprès l’abonat/da hi vagi i per acabar, el Metropolitan no espera, els recordo que és en directe i quan a Nova York comença aquí hem d’estar tots asseguts, mentre que el projeccionista bé pot esperar un o dos minuts a fer engegar la pel.lícula, doncs la sala és qui decideix quan la posarà en marxa.

divendres, 11 de gener del 2013

IOLANTA (Иоланта)


IOLANTA
Música: Piotr I. Txaikovski
Llibret: Modest Txaikovski

Intèrprets:
Iolanta: Anna Netrebko
Comte de Veaudémont: Sergei Skorokhodov
Robert:  Alexander Gergalov
Rei René: Sergei Alexashkin
Ibn-Hakia (metge): Edem Umerov
Almeric: Andrei Zorin
Bertrand: Yuri Vorobiev
Brigitta: Eleonora Vindau
Laura: Anna Kiknadze 
Marta: Natalia Yevstafieva

Orquestra Simfònica i Cor del Teatre Mariinski de Sant Petersburg
Director: Valery Gergiev



IOLANTA és una òpera molt bonica amb moments musicals i àries molt líriques i inspirades que ens dona una serenor d’esperit que no trobem en aquelles òperes amb drames de categoria, fruit probablement que en aquesta òpera no trobem el dolent-dolent-dolentot sinó que trobem persones que s’equivoquen i rectifiquen, que la òpera sigui agradosa hi ajuda, de ben segur,  un llibret ben edificat.

És el primer cop que IOLANTA es presenta al Liceu, ho ha fet en versió concert i tot  i que no és el mateix com una òpera escenificada, certament tal i com està el tema de les dramatúrgies i els tòtems (directors d’escena) que de vegades ens toca patir, potser que no ens hem de lamentar gaire, reitero, de vegades.

Les veus. No cal dir que l’estrella de la nit i la més esperada era Anna Netrebko, no ha decebut ha cantat en tot moment com ella sap i com la òpera demanava, ha estat molt  moderada de divisme, gràcies, llevat del vestit, un vestit vermell (de ben segur com el que lluïa Bette Davis a Jezabel, disculpin el parentesi) que ja evidenciava que moderada, sí i diva, també.

La sorpresa, si més no per aquest bloc,  ha estat Sergei Alexashkin (Rei René, pare de Iolanta) un baix de greus profunds molt apreciable. Sergei Skorokhodov (Comte de Veaudémont), és un tenor de zona mitja força acceptable però que té dificultats amb els aguts. Alexander Gergalov (Robert) té una veu ample, no gaire extensa, però ha cantat la seva ària d’amor a Matilde amb seguretat. I per no fer-ho més llarg, la resta ha anat de bé: Yuri Vorobiev, Natalia Yevstafieva; correcte: Anna Kiknadze, Eleonora Vindau, Edem Umerov; justet: Andrei Zorin.

I ara vé el cor, l’orquestra i el director i és quan algú m’envia un virus i em fulmina l’ordinador, per què... veuran......  aquest bloc no connecta gaire amb el director Valery Gergiev  i desprès de diversos intents elsgustosreunits ja sap que no, que no ens entenem, peccato. Una llàstima que les primeres intervencions del cor, intervencions que solament canten les veus femenines, gairebé no se les sentia.

Ah! ja s’hauran adonat que tothom que hi havia el escenari era rus, llevat del n om dels protagonistes que són francesos,  ja veuen.......

L’argument aquí.

Biografies aquí


I avui solament els deixo un video, però amb l’ària de Robert molt èpica i molt bonica on canta el seu apassionat amor per una tal  Matilde personatge que no surt a l’òpera però se l’endevina. Si he triat aquest video de visio diguem-ne, irregular, és perquè el millor baríton que he trobat és aquest, criteri sempre discutible.



dimarts, 1 de gener del 2013

MOISÈS BROGGI



Ei! Doctor, no es deixi l'estetoscopi,

allà on va potser li caldrà.


Beethoven, Sonata LES ADIEUX, darrer moviment: