diumenge, 28 de juny del 2015

DON PASQUALE




música: Gaetano Donizetti
llibret: Giovanni Rufini

Interprets:

Don Pasquale             Roberto de Candia
Norina            Pretty Yende
Ernesto           Juan Francisco Gatell
Dottor Malatesta       Mariusz Kwiecien
Un notari        Marc Pujol

Direcció musical
Diego Matheuz




Direcció d’escena i vestuari
Laurent Pelly

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
27 de juny de 2015


Ahir no tocava el repartiment que tenen més amunt, sinó que els papers de D. Pasquale i Norina havien d’haver estat interpretats per:

Lorenzo Regazzo i Valentina Nafornita

Però abans de l’inici un avís de megafonia avisava aquesta substitució pels dos cantant que ja ho estaven fent en l’altre repartiment. Motiu: “estan malalts” aixequem la cella i fem que ens ho creiem (tampoc tenim motius per no fer-ho) i esperem que aquests dos cantants es posin bons bonets.

L’òpera D. Pasquale mostra un home de setanta anys que no permet casar el nebot amb la noia que ha triat però que sí pretén casar-se, ell mateix, amb una noia sortida d’un convent. La resta de personatges elaboren una estratègia, mitjançant la burla i l’engany a  D. Pasquale, per tal que el nebot pugui casar-se amb la seva promesa. Molt resumit. El decurs de l’obra és la seqüència d’aquesta estratègia.

Aquest darrer comentari és arran de les paraules que Laurent Pelly fa en el llibret del Liceu:  “(Don Pasquale)..... és un vell ridícul i patètic, però els personatges que l’envolten són molt cruels i despietats amb ell, i li recorden constantment la seva condició de vell i que  no té dret a estimar i a viure...”Però per entendre una mica millor aquesta òpera cal saber que amb Don Pasquale, Donizett i Ruffini pretenen fer una crítica del costum de l’època de fer casar una noieta, com més tendra millor, amb un home que podria ser ben bé el seu pare o com és el cas, el seu avi.

El desenvolupament dramatúrgic ens fa rememorar el Falstaff de Verdi, òpera que passa per comèdia i que per aquest bloc és un drama. Don Pasquale no ens inspira empatia perquè  es reconeix com a vell,  té diners, amenaça en desheretar el nebot si no fa el que ell vol i és gasiu en les despeses, mentre que en Falstaff, la burla de la resta de personatges sí és cruel, doncs Falstaff és algú que desconeix la seva decrepitud, fatu i inconscient de la seva pròpia imatge i algú a estones invalidat a causa del vi, té pretensions sí, però no té capacitat d’amenaça, no és un personatge innocent però  que esdevé dramàtic a causa de les burles de qui l'envolten.

Quan la funció del Liceu, la direcció d’escena és força simpàtica amb moments força aconseguits, l’escenografia és millor quan idea que quan a materialització, però bé no és una producció desestimable.

El cor força bé i el director escènic els va dotar d’un protagonisme actoral en el seu conjunt que ens ho van fer passar molt bé. Vocalment bé, però caldria polir una mica més.

L’orquestra bé i el director,  Diego Matheuz, procedent del pla de formació musical del mestre Abreu de Veneçuela, que ja comença a donar els seus fruits, va estar més que correcte.

Les veus. El més destacable: el baríton Mariusz Kwiecien (Malatesta), Pretty Yende (Norina) va cantar sense dificultats el seu paper així com Juan Francisco Gatell (Ernesto), potser el paper principal és a qui li va faltar una mica més de projecció en la veu que en alguns moments quedava ofegada en el moment de concertants.

El llibret de l’òpera aquí

Fotos de la producció:



Videos



mmmmmmmmmmm
mmmmmmmmmmmmmmm

dijous, 25 de juny del 2015

CIUDAD JUAREZ

Publicat a l'Ara.cat

Malú García: “Si sóc viva és perquè qui m’ha amenaçat m’ha perdonat la vida”

Ciudad Juárez va ser la capital de l’assassinat en massa de dones. A poc a poc la societat civil va anar trencant el silenci i va començar a denunciar la impunitat policial i judicial plantant creus de fusta pintades de color rosa als llocs on apareixien els cossos
A la novel·la 2666 el xilè Roberto Bolaño va deixar un retrat dramàtic de les desaparicions i assassinats sense resoldre que es comptaven per milers a Ciudad Juárez. Era el 2004 i feia tres anys que Malú García buscava respostes a la violenta mort de la seva germana Alejandra, de 17 anys, quan tornava de treballar en una maquiladora de la ciutat mexicana. García ha explicat la seva història a la periodista madrilenya Elena Ortega, que a De regreso a casa (Península) denuncia la impunitat dels feminicidis a Mèxic.
Quan va desaparèixer l’Alejandra ja va témer el desenllaç?
No, no. Sabíem que desapareixien noies però ens crèiem el discurs de les autoritats, que deien que eren prostitutes i que, en certa manera, es buscaven la mort. No ens hauríem imaginat mai que ens acabaria passant el mateix, ni tan sols quan la van trobar morta.
I com va ser la descoberta?
Molt a poc a poc. Primer vam saber que li havien pegat perquè a la funerària vam veure que tenia blaus als ulls i als canells, a més de cremades als braços i els llavis cosits. Jo em preguntava per què uns delinqüents li havien fet allò. Per l’autòpsia vam saber que tenia un traumatisme cranioencefàlic, que l’havien escanyat i que havia patit una violació múltiple. L’Alejandra va ser violada almenys per tres homes.
Hi ha detinguts o condemnats?
No, només es va poder identificar un perfil d’ADN. Sabem de qui és, el seu nom i on viu, però ni està detingut ni hi ha ordre de detenció.
Va ser víctima del tràfic de dones?
No, no. Fins al 2008 les noies que desapareixien eren per satisfer desitjos d’homes. A partir de llavors, atretes per la impunitat, entren les màfies. Totes les noies són joves i guapes, desapareixen a la mateixa zona i a plena llum del dia, sense rastre. Com és possible això?
Té la resposta?
No, però si parlem que hi ha xarxes de tràfic de noies d’entre 12 i 17 anys per prostituir-les; si jo sóc el proxeneta i haig de pagar per la meva seguretat a totes els cossos de policia, fiscals... Això vol dir que no puc prostituir-les per 100 pesos perquè no tindré beneficis. Si la família l’està buscant amb cartells, i l’haig d’amagar perquè no la reconegui ningú, buscaré clients selectes i de confiança. Així, qui són els clients? És fàcil deduir-ho.
Continuen desapareixent noies?
Sí, fins al maig n’havien desaparegut una trentena. És veritat que la violència ara és de més baixa intensitat, però s’ha estès per tot el país.
I les autoritats no hi fan res?
Per a mi el govern és el responsable perquè no castiga ni investiga, no custodia les proves i comet negligència. Pot ser còmplice indirectament per omissió o directament amb els criminals. Dóna el missatge que es pot matar i que no passarà res.
I un dia amb la seva mare decideixen muntar una ONG.
Jo era mestressa de casa i la meva mare és mestra, i sempre havia ensenyat als alumnes a estimar el país i respectar l’autoritat. Ens han dit vendepatrias, males patriotes, per haver embrutat el nom de Ciudad Juárez. Quan vam començar la meva mare reclamava el seu dolor de mare, però es va adonar que coneixent el sistema judicial li seria més fàcil la seva tasca de trobar respostes.
Per què van deixar Ciudad Juárez?
Investigant vam detectar unes xarxes de prostitució i les vam començar a denunciar. Va ser llavors que vam començar a rebre amenaces.
Quin tipus d’amenaces?
La primera va ser quan uns homes van cremar casa meva. El govern ens va fer sortir de la ciutat dos mesos, i en tornar el cap del càrtel de Ciudad Juárez em va amenaçar per telèfon dient-me que em donava pocs mesos de vida. La policia em va aconsellar que marxés als EUA a refer la meva vida i m’oblidés de tot. Dos mesos després la meva mare va patir el primer dels dos atemptats. Ara totes dues vivim a Ciutat de Mèxic i jo porto escorta sempre.
El govern vetlla per vostè, llavors?
Sí, però només tinc escorta jo, no els meus fills, que viuen amb mi. Hi ha moltes activitats que no puc fer perquè, en ser una escorta del govern, tenen tota la informació d’on vas i amb qui et reuneixes.
La veig poc confiada.
Tinc molt clar que si encara sóc viva és perquè les persones que m’han amenaçat m’han perdonat la vida. No em volen matar, perquè si volguessin ho farien.
¿No li ha passat mai pel cap deixar l’activisme?
He pensat molts cops a enviar els meus fills a l’estranger i tornar a Ciudad Juárez, però tinc més familiars que no vull posar en perill. Continuo perquè hi ha moltes mares a Ciudad Juárez que estan soles i necessiten suport emocional i que algú els expliqui amb paraules que entenguin què està passant.
D’aquí treu la valentia?
Seria valenta si continués a Ciudad Juárez. Sincerament, per a mi valentes són la senyora Juanita, la senyora Ramona, que continuen lluitant allà. Sempre penso que si a mi em passés una desgràcia així no tindria la mateixa força que totes elles, em tornaria boja.

diumenge, 21 de juny del 2015

nosaltres les dones : IRAN

La lluita de les dones iranianes per llevar-se el vel ja ve de lluny, i aquí ja anem tard a fer-ne difusió, ja que els diaris els deus semblar que no cal fer-ne cobertura, tot i que elles, les iranianes poden tenir penes greus de pressó.

divendres, 12 de juny del 2015

D'ANIMALS

Aquest bloc no havia parlat mai d'animals, bé  d'animals humans, sí, però de bestioles encara no, i no és perquè no ens agradin, tot el contrari, de fet una servidora ha tingut animalets a casa i puc dir sense enrojolir que amb els, concretament, gossos  dels meus amics ens fem moltes festes.

Bé... tot això bé a tomb perquè aquest video que els deixo m'ha commogut. Se li ha mort la mestressa i el plor del ca no té consol. 


dilluns, 8 de juny del 2015

LES BIBLIOTECÀRIES



LES BIBLIOTECÀRIES
Diari de la biblioteca popular Pere Vila
1933 – 1939
Transcripció i Notes: Sònia Pomares
Il.lustracions: Elisa Pereza
Editorial Morsa
Barcelona 2015



dimecres, 3 de juny del 2015

nosaltres, les dones

publicat en el diari El País

“Verificación del sexo”, la última humillación para las futbolistas

La FIFA obliga a las jugadoras a pasar una prueba de género para competir en el Mundial


Sexualidad en la FIFA
La jugada surcoreana Park Eun-Sun celebra un gol durante un partido contra China, en 2005. / KIM JAE-HWAN (AFP/GETTY IMAGES)

"En las competiciones para hombres de la FIFA, solo los hombres pueden ser seleccionados para jugar. En las competiciones para mujeres de la FIFA, solo las mujeres pueden ser seleccionadas para jugar". Estas frases que parecen una perogrullada cacofónica pertenecen al punto 4 del Reglamento para la Verificación de Sexo de la organización que rige el fútbol mundial. Están dibujando en dos brochazos una realidad —la de la sexualidad humana— mucho más compleja y que, sin embargo, pende como espada de Damocles sobre la vida de las mujeres futbolistas. En concreto, de las jugadoras que no encajan en el estereotipo físico de mujer deportista, hasta el punto de amenazarlas con expulsarlas de sus equipos y someterlas a una humillación pública que algunas ya han sufrido.
Las mujeres que se nieguen a participar en este escrutinio humillante serán sancionadas. Y lo que es peor aún, las mujeres que no encajen en su género serán suspendidas", critica Karkazis
El sábado arranca en Canadá la Copa Mundial Femenina de fútbol y con el pitido inicial se habrá impuesto una normativa calificada como humillante tanto por expertas como por las propias deportistas (que prefieren tomarlo a broma en su mayoría): las jugadoras tienen que demostrar a la FIFA que son mujeres. Y lo que es peor, en cualquier momento puede desatarse una tormenta sobre una de ellas, basta con que un equipo considere que tiene "motivos y evidencias" de que una jugadora podría ser en realidad un hombre para iniciar una "investigación a fondo". Según el propio reglamento de la FIFA, se debe considerar "cualquier anomalía de las características sexuales secundarias", es decir, atribuciones físicas como pechos y caderas anchas en mujeres y vello corporal o musculatura en hombres. Todo para asegurarse de que las jugadoras "sean del sexo correcto".
"Esta política puede invitar fácilmente al abuso apuntando a las mujeres que no se ajusten a las normas de feminidad y someterlas a investigaciones humillantes y estigmatizantes", denuncia la doctora Katrina Karkazis, especialista en bioética de la Universidad de Stanford. Karkazis lleva mucho tiempo denunciando los criterios anticientíficos que organismos como el Comité Olímpico Internacional (COI) y la Asociación Internacional de Atletismo (IAAF) usan para tratar como a tramposas a mujeres, por ejemplo, con exceso de testosterona en sus cuerpos, como la corredora sudafricana Caster Semenya. Pero el criterio de la FIFA es incluso más irracional, a juzgar por la experta. "El castigo es severo. Las mujeres que se nieguen a participar en este escrutinio humillante serán sancionadas. Y lo que es peor aún, las mujeres que no encajen en su género serán suspendidas".

La llegada del Mundial femenino ha estado cargado de acusaciones de discriminación sexual contra las mujeres por parte de la FIFA. Por primera vez en su historia, una competición de este nivel se jugará sobre césped artificial, más abrasivo, lo que provocó un motín de las principales jugadoras (la española Vero Boquete entre ellas) y una demanda por discriminación en los tribunales canadienses. Finalmente, las futbolistas tuvieron que dar su brazo a torcer porque la FIFA se negó a concederles siquiera que la final se jugara sobre hierba.
El organismo que dirige Blatter no se ha caracterizado hasta ahora por su sensibilidad de género, con una representación casi residual de mujeres en sus órganos de decisión. El propio mandamás de la FIFA dejó claro su respeto por el deporte que practican las futbolistas cuando sugirió que jugaran con pantalones ceñidos para atraer más interés.
La surcoreana Park Eun-sun, delantera de más de 1,80 metros, pasó por su personal calvario en 2013, cuando seis de los siete entrenadores de la liga coreana femenina llamaron a un boicot hasta que Park, reina de las áreas gracias a su físico, demostrara que no era un hombre. Su equipo lo calificó de atentado contra los derechos humanos. Ella se confesó en Facebook: "Me duele el corazón y es humillante. He pasado por las pruebas de género muchas veces y competí en la Copa del Mundo y los Juegos Olímpicos. Sé que estas personas están tratando de destruirme... Pero he trabajado muy duro para llegar hasta aquí y no me voy a dar por vencida tan fácilmente". Ahora juega en un equipo puntero ruso y regresa con su selección al Mundial donde cabe temer que su aspecto provoque nuevos comentarios hirientes.
La semana pasada, Doris Fitschen, gerente de la Federación Alemana de Fútbol, confirmaba al diario Bild que todas sus jugadoras habían pasado el examen de sexo. La prueba: los registros médicos en los que figuraba su última visita al ginecólogo. "No sólo es invasivo y una violación de la privacidad, además es poco científico", zanja Karkazis. La ciencia tiene claro que la sexualidad de las personas, las condiciones anatómicas y fisiológicas que caracterizan a cada sexo, está lejos de ser ese o blanco o negro que reclama la legislación de la FIFA. La prensa británica también publicó que las jugadoras inglesas han confirmado su sexo. Consultada por este periódico, una portavoz del equipo español (que debuta el 9 de junio en el Mundial femenino) aseguró que al equipo médico no le consta que deban comprobar el sexo de sus jugadoras, a pesar de lo que exige el reglamento.
"Cada vez hay más evidencias de la gran diversidad que hay en el sexo, que no es un sistema binario, ni mucho menos, y que depende de la genética, de la epigenética, del desarrollo, del entorno y de otras circunstancias que pueden ocurrir durante la vida de cada persona", explica Victoria Ley, responsable de Salud y Deporte del Consejo Superior de Deportes. El problema fundamental, a su entender, es que los conocimientos científicos no se están trasladando a la normativa deportiva. "No solo eso: se pretende que la biología se adapte a la legislación, lo cual es imposible. Lo lógico es que la ley se adapte a la biología", lamenta Ley.
Tabla de la IAAF para ayudar a los jueces a identificar atletas con altos niveles de testosterona en función de su cantidad de vello corporal.
De un primer vistazo, el problema es simple: ser hombre es una ventaja compitiendo con mujeres. En junio de 2011, tras aprobar este reglamento de verificación de sexo, la FIFA envió una circular (PDF) en la que aseguraba que "las hormonas androgénicas [básicamente la testosterona] tienen efectos que mejoran el rendimiento y pueden proporcionar una ventaja en el fútbol" y son, en último término, una de las pruebas definitivas para la FIFA, junto a exámenes físicos y reconocimientos de todo tipo. Pero se trata de un planteamiento que choca con lo que la ciencia nos ha permitido saber: no hay un nivel de testosterona que determine que un humano es hombre o mujer. Ni la testosterona ni otra hormona: "No existe un marcador biológico que sirva para determinar el sexo de una persona", zanja rotunda Karkazis. Esta normativa llegó justo con el anterior Mundial, cuando se acusó por su aspecto a tres jugadoras de Guinea Ecuatorial de ser hombres aunque no lo eran.
Un estudio publicado el año pasado concluía que "la definición del COI de una mujer como alguien que tiene un nivel de testosterona normal es insostenible". El estudio había sido impulsado por el propio COI, que posteriormente se apresuró a encontrarle pegas. Los resultados de un análisis de los niveles hormonales de casi setecientos deportistas olímpicos mostraron que el 13,7% de las mujeres tenían testosterona por encima de su rango típico y un 4,7% estaban directamente en el rango habitual de los hombres. Entre los atletas de élite masculinos, el 16,5% tenían niveles de testosterona por debajo del rango establecido y el 1,8% caían hasta el de las mujeres.
Victoria Ley explica que las normas deportivas han tenido que adaptarse a diferentes características biológicas y fisiológicas para establecer los límites en sus reglamentos, "límites que son arbitrarios, pues se trata de diferencias en un rango de continuidad y nunca son blanco o negro". Se establecen límites de peso, de edad y de sexo, pero no se establecen en muchísimos otros aspectos fisiológicos que afectan enormemente el rendimiento como la cantidad de eritrocitos, la masa muscular, la altura, etc. (siempre que se trate de condiciones naturales). "Se aceptan algunas ventajas si se han adquirido por el entrenamiento o son innatas, aunque sean consecuencia de mutaciones genéticas poco comunes, como la variante 577R del gen ACTN3 que tiene el 85% de los africanos y que ofrece claras ventajas en atletismo", asegura.
La opción más razonable es tener en cuenta únicamente la identidad sexual de cada individuo", indica Victoria Ley
"El razonamiento sobre los niveles de testosterona llevaría a descartar también a todos los deportistas de más de dos metros de altura... y ¡adiós a la NBA!", ironiza Ley. Karkazis publicaba la semana pasada en un artículo en la revista científica Science —antes de que se conociera lo que estaba sucediendo en el Mundial— que esta controversia sobre la sexualidad de las deportistas es de carácter "social y ético sobre cómo entendemos y enmarcamos la diversidad humana". Añadía: "Y esto tiene consecuencias muy reales sobre la vida de la gente". Víctimas del oprobio y la injusta descalificación como Semenya, las indias Dutee Chand (pendiente de los tribunales) y Santhi Soundararajan (que se planteó el suicidio), la española María José Martínez Patiño (suspendida en la década de 1980 en medio de una tormenta mediática y personal) o la coreana Park Eun-sun.
"En muchas ocasiones no es posible determinar el sexo de un individuo mediante parámetros biológicos y por lo tanto la opción más razonable es tener en cuenta únicamente la identidad sexual de cada individuo", indica Ley. Karkazis coincide: "Son mujeres que han vivido y competido como mujeres durante toda su vida. Sus documentos legales dicen que son mujeres. Así que, ¿por qué les están exigiendo verificación de sexo?".