De vegades, quan imaginava la nostra desunió, sempre pensava
que seria per motius de pes, per exemple que jo perdés mobilitat física que no
em permetés venir a veure’t, o un desgavell econòmic important…. però al final
ha estat com en totes les parelles, la mandra, el cansament i una mica l’avorriment
que s’ha instal·lat entre nosaltres.
La veritat, el que m’ofereixes la temporada vinent té tan
poc d’engrescador, tan poc de novetat…. En d’altres moments, La Traviata, per
exemple, m’hagués fet molta il·lusió, ja saps que és una òpera que m’agrada
força, però clar…. qui has portat per cantar-la? La Patrícia Ciofi, res a dir
com a cantant de música barroca, però tu i jo sabem que per una Traviata cal una veu de més consistència; o trobar
un cop més Norma, no serà que no l’has programada de vegades marededéu!.... I
Due Foscari m’interessa però, noi, la fas en versió concert per a millor glòria
de Plàcido Domingo, qui sembla que no trobi el moment de dir adéu, una
llàstima, doncs després d’una carrera gloriosa encara, al final, prendrà mal;
el mateix passa amb Tristany i Isolda, versió concert, home…… entens que hagi
decidit allunyar-me de tu.
No ens podem lamentar, ha estat una relació molt llarga
tot i que ja saps que abans que tu està la òpera, sense òpera, tu ets un teatre
bonic. Sí, exacte, sempre has pensat que una cosa anava amb l’altre, però no, no
tots (i totes) som fans teus. Els teus fans són els Liceistes, aquells que et seran
fidels (sempre que els donis temporades com la vinent, és a dir, el mateix de
sempre), però n’hi ha que som operistes per vocació i liceistes per força.
Quina diferencia hi ha? Doncs mira….. per exemple que els segons me’ls trobo en els cinemes
on fan òpera i els primers amb tu en tenen prou.
Altrament, no tota la responsabilitat és teva, no, cal
ser justa i admeto que desprès de vintimolts anys de relació entre tu i jo, aquesta
amiga que encara t’estima, no està on estava, una mica ja coneixes que jo no
estic mai al mateix lloc, i ara he traspassat el classicisme i vaig cap el
barroc, no pas sense dificultats, però escoltar la finor d’aquelles músiques i
desprès escoltar aquests drames de categoria (que tenen la seva gràcia, sens
dubte) del s. XIX, se’m fa una mica, diguem-ne difícil.
No obstant, acabar el nostre idil·li amb La Walkiria no està gens malament, llàstima
que aquesta producció no romandrà gaire temps en la meva memòria, llevat de
dues veus. M’agradat Anja Kampe (Sieglinde) i Klaus Florian Vogt (Siegmund) per
aquest ordre; bé Eric Halfvarson (Hunding) i tot i que no es pot dir que no
hagi cantant bé, Albert Dohmen (Wotan) penso, Liceu, que el paper de Wotan li
va una mica gran i quan Iréne Theorin (Brunhilde) honestament, cal una cantant
amb una mica més d’entitat, sí ja sé que diràs que: i els bravos?, però bé
Lici, em permets que et digui Lici, oi?, ja saps Lici que d’un temps ençà tot s’aplaudeix
i el bravos es bramen a la baixa, sento dir-t’ho així, però avui dia, un bravo
en el Liceu no val gaire i solament cal atribuir-ho a un públic excessivament
agraït. La producció de Robert Carsen, que ja saps que és un director d’escena
que sol agradar-me força, ha estat molt inspirat en el primer i el segon acte,
però el tercer, què vols que et digui.... jo ja intuïa que no resoldria bé el
tema del cercle de foc que envolta a Brunhilde però honestament el metxeret se
l’hagués pogut estalviar. Ah! Que vols que parli de l’orquestra i de Josep
Pons, home, Lici, deixe-m’ho aquí, no creus......
I bé…. No m’acomiado de tu per sempre més, sinó de l’assiduïtat
amb que et freqüentava, no em trobaràs a faltar, ho sé, però jo a tu tampoc,
hem fet la pau.
Cuida’t Lici,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada