dissabte, 5 de maig de 2012

VIDA DE TOLSTOI


VIDA DE TOLSTOI
Romain Rolland
Traducció: Selma Ancira i David Stacey
Acantilado
Barcelona 2010
236 pàgines


Els Diaris de Tolstói i la biografia de Sofia Tolstoi són dues lectures que de fa anys tinc en l’horitzó i que, sobretot els diaris, estic entre el dol i vol, per això quan vaig veure a la biblioteca aquest llibre em va semblar un bon preludi per anar entrant en matèria. I realment ho estat, i no solament per que l’eix sigui el notori escriptor sinó com una mostra d’allò que hauria de ser una biografia.

Romain Rolland va escriure aquest llibre l’any 1911, és a dir, just un any després de l’a mort de Tolstoi, amb qui compartia un ideal de fraternitat entre els homes a través, no tant de la religió, sinó a partir d’un concepte de Déu. Rolland no amaga les seves simpaties per Tolstoi però això no el priva de mostrar els seus desacords, bàsicament pel que fa a l’art i a la música, quan Tolstoi, per exemple, troba execrable l’art del tombant del s.XIX-XX, o qüestiona (Tolstoi) la música de Beethoven. Rolland, sense entrar directament en controvèrsia, ens assenyala que Tolstoi, reclòs a Yasnaia Poliana (casa pairal de Tolstoi) i torturat pels seus problemes de consciència vers Déu i els homes, havia creat un imaginari que el confrontaven amb la resta del món.

Alhora, l’autor fa un itinerari per la vida de Tolstoi a partir de l’obra literària, es a dir, no entra exhaustivament en el dia a dia, sinó que fa remarca d’aquells fets que desprès, d’una manera o d’una altra, van quedar reflectits en l’obra literària, que  no solament abasta les novel·les, sinó que també aplega escrits de difusió sempre per tal d’aconseguir aquesta igualtat i fraternitat entre els homes, cosa que li generà actituds adverses en l’àmbit domèstic, ja que probablement, segons se’n després d’aquesta Vida no deuria persona de tracte fàcil.

Clou el llibre unacartaque Tolstoi va enviar a M. Gandhi.

No obstant, reitero que al marge de l’objecte d’aquest llibre, em sembla que aquest tractament biogràfic hauria de ser un referent per a tots aquells que proven d’endinsar-se en aquest gènere i que sovint no saben trobar la frontissa entre la divulgació i la tafaneria més barroera.