dijous, 24 de febrer de 2011

carta a la Lolita Bosch (sense certificar)

VEUS
De la nova narrativa catalana
Selecció i pròleg: LOLITA BOSCH
Empúries narrativa
330 pàg.





41 autors i autores
(imagino entendran que no els en faci el detall)


Sra. Bosch, si no li molesta l’anomenaré Lolita. Benvolguda Lolita,


He llegit el llibre que ocupa aquesta entrada al bloc, i li diré que m’ha agradat llegir-lo, ha estat una manera de fer una picossada a autors i autores que d’altra manera, probablement, m’haguessin passat per alt, perquè jo, ho admeto, llegeixo poca literatura catalana, en llegeixo però no la sovintejo. No seria prou honesta si li digués que m’han interessat tots els autors/es, com vostè ja deu saber, en un llibre de contes on s’hi apleguen  un ventalls tant divers d’escriptors i escriptores n’hi ha per tots els gustos, a mi concretament me n’han interessat dos, que no anomenaré per què no m’agradaria que això fos en detriment de la resta. Però bé..... si mai algú em demana que en penso, no desaconsellaré la seva lectura.

Ara bé, vostè en el seu pròleg es dol que no és llegeix prou literatura catalana, i entenc que es refereix concretament, a tenor del subtítol del llibre, a literatura catalana actual, i alhora que se’n dol també m’ha semblat notar un lleuger to reprovatori cap els lectors que no hi donem suport.

Veurà hauria de reconsiderar de fer un altre pròleg en futures edicions (espero que n’hi hagin més, de debò), però miri...... de l’enquesta que vostè fa als 41 escriptors(i escriptores) seleccionats, només dos autor/a nomenen Quim Monzó, un a Jesús Moncada, una escriptora a Mercè Rodoreda, dos assenyalen Agustí Bartra, una Salvador Espriu, una Joan Vinyoli, dos Gabriel Ferrater, un Ausias March...... paro aquí, la resta d’autors que anomenen els escriptors/res de la seva tria són estrangers, dels seleccionats cap assenyala Pere Calders que hauria de ser lectura i relectura obligada per a qualsevol contista, no ja català sinó de qualsevol país, que tingui la voluntat de ser-ho i ja no dic que algú recordi Manuel de Pedrolo i només li comento dos autors que a criteri meu tenen una literatura comparable a la millor literatura europea i perquè no dir-ho, universal.

Dels contes que configuren el llibre no he trobat cap frase comparable a una de Pere Calders, com pot ser:

-         Vinc amb vostè, no voldria ser víctima d’una decisió tardana

N’hi ha que no els agrada el teatre, molt legítim, però no creu que podrien aprendre d’aquesta frase que diu Titus Andronicus a la seva filla, a qui han violat, tallat les mans i la llengua:

-         Parla , oh! Tu, mapa del dolor

Com no m’agrada que les meves entrades siguin llargues, i aquesta ja ho és més del compte, no entraré en el tema de les subordinades, que n’hi ha que no saben que existeixen, d’altres transcriuen la realitat, no la descriuen, per què per descriure cal adjectivar – això no ho dic jo, ho diu Josep Pla, que per cert només és nomenat una sola vagada a VEUS.

Disculpi si es nota molesta, cregui’m, no és la meva voluntat, només que penso que quan un vol ser escriptor ha de ser humil.

Cordialment,



Ah! I pot estar-ne segura que, d’ara en endavant, estaré molt més atenta a la producció de literatura catalana, no solament a les traduccions.

dimarts, 22 de febrer de 2011

la temporada de la resistència

Segons llegeixo en els diaris, la propera temporada del Liceu 2011-2012 ve una mica magre, en termes econòmics, diuen que a menys subvenció més car serà el preu de les entrades i dels abonaments, doncs... com en tot aquesta vida, haurem de prioritzar.Tenim encara un parell de mesets per anar rumiant què farem.

Per tal d'ajudar-nos en el dilema, el bloc d'el quadren de l'apuntador ja ha penjat el video promocional de la temporada vinent.

dissabte, 19 de febrer de 2011

trajecte fantàstic

CUENTOS FANTASTICOS DEL XIX
VV.AA.
Edició d'Ítalo Calvino
Traduccció: VV.TT.
Siruela
Madrid 2005
637 pàg.


Historia del endemoniado Pacheco (extret del llibre: El Manuscrit trobat a Saragossa
Jan Potocki
Sortilegio de otoño
Joseph von Eichendorff
El hombre de arena
Ernst Theodor Amedeus Hoffmann
La historia de Willie el vagabundo
Walter Scott
El elixir de larga vida
Honoré de Balzac
El ojo sin párpado
Philarète Chasles
La mano encantada
Gérard de Nerval
El joven Goodman Brown
Nathamiel Hawthorne
La nariz
Nikolai Gogol
La muerta enamorada
Théophile Gautier
La venus de l’Ille
Prosper Marimée
El fantasma y el ensalmador
John Sheridan Le Fanu
El corazón revelador
Edgar Allan Poe
La sombra
Hans Christian Andersen
El guardavía
Charles Dickens
Un sueño
Ivan Turguéniev
Chertogón
Nickolái Semiónovich Leskov
¡Cómo para confundirse!
Auguste Villiers de l’isle-Adam
La noche
Guy de Maupassant
Amour Dure
Vernon Lee
Chickanauga
Ambrose Bierce
Los agujeros de la máscara
Jean Lorrain
El diablo de la botella
Robert Louis Stevenson
Los amigos de los amigos
Henry James
Los constructores de puentes
Rudyard Kipling
El país de los ciegos
Herbert George Wells


Fa uns anys l’editorial Siruela, quan encara la conduïda Jacobo Siruela, va editar una col·lecció de llibres dedicada al conte fantàstic, aquest és el segon que llegeixo d’aquella col·lecció i no m’ha decebut.

De tota manera cal matissar, en un llibre que ofereix un ampli ventall de contes dedicats a un mateix tema, que inevitablement  no tots tenen la mateixa qualitat, però no obstant diríem que el nivell dels contes va de bé a millor.

Com podem observar el recull triat per Ítalo Calvino prova d’aplegar autors diversos provinents de diferents països i amb solvència reconeguda

L’ordre del contes és cronològic i es pot observar com a mida que els autors s’acosten en el temps incorporen a les històries més inexplicables (no m’agrada la paraula sobrenatural) l’element del dubte, és a dir,  allò que els passa als protagonistes és real o fruit de la seva imaginació, cosa que en els primers relats aquest dubte només existeix, en alguns casos, de manera molt velada.

De molts d’aquests contes se n’han fet pel·lícules i no sempre prou reeixides, així doncs potser val la pena fer-hi un cop d'ull.

Aquest llibre el trobaran a:
Biblioteques de la Diputació de Barcelona – diverses localitats
Biblioteca Nacional de Catalunya
Biblioteca Universitat Autònoma de Barcelona
Biblioteca Universitat de Lleida
Biblioteca Universitat politècnica de Catalunya
Biblioteca Universitat Rovira i Virgili
Ateneu Barcelonès

I si fan recerca dels contes separadament, probablement també els trobaran a la xarxa.

dijous, 17 de febrer de 2011

la mort i la perla



Els de la Perla29, estan representant a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya La mort d'Ivan Ilitx de Tolstoi. No estaríem davant d'una obra de teatre estricta sinó més aviat davant de la teatralització d'un text literari, com ho és la novel·la de Tolstoi.

A mi em va agradar força, i la idea d'un Ivan Ilitx a tres veus està molt ben resolta, ja que l'espectador no es fa mai un garbuix sinó que aquest triangle se'ns presenta sempre de forma nítida, hi ha un quart personatge, la mort, que és qui clou l'obra, no els explicaré de quina manera per tal de no esgarriar-los el final.

Com ja saben que no m'agrada dir més del que cal, afegiré que l'he trobada molt ben dirigida i no destacaria un actor/actriu per damunt dels altres ja que el director aconsegueix que tots estiguin en el mateix to. I cosa important, els espectadors sortim amb ganes de llegir l'obra literària.

Una de les músiques que s'interpreten és de Schubert que m'ha permès el títol d'aquesta entrada (el quartet La mort i la donzella).

Cal remarcar la bona pensada que han tingut els de la Perla29 d'engegar un seguit de conferències (la Perla29 sempre sorprèn) al voltant de la mort i que podem veure en el programa que encapçala aquest comentari, hores d'ara se n'han fet dues i encara en queden dues més. Les dues primeres han estat molt interessants, professionals de diversos àmbits, científic i humanístic i membres del Comitè de Bioètica de Catalunya, ens expliquen la mort a partir de la seva especialitat. Les conferències son de franc i d'entrada lliure, si entren a la seva pàgina web hi trobaran més informació.

I si van a les conferències, per una mica més, quedin-se  a veure l'obra (això si :pagant, amb descompte, però pagant) però ja que hi són que més els dóna una estoneta més, els de la Perla29 s'ho mereixen.

(Els prometo que no m'han pagat ni un ral per aquesta entrada, és més, no saben ni qui sóc, ni hi tinc cap amic/ga,  però els de la Perla29 em cauen bé).

dilluns, 14 de febrer de 2011

S de SAVALL

Avui vaig tard, però fins ara no he pogut llegir el diari i... oh! Jordi Savall ha guanyat un Grammy.


Doncs mirin, avui ni un all ni una ceba ni una escalivada, rendició total davant de Jordi Savall, m'agrada i com és millor un exemple, i vostès jutjaran, els deixo dos videos. El primer l'he triat pel motiu que tot seguit els explicaré i l'altre l'he triat a l'atzar, ja que com gairebé tot el que fa, ho fa bé, doncs era igual aquest com qualsevol altra, si tenen paciència (a youtube en trobaran forces, de videos), de ben segur que trobaran alguns que els agradaran més que d'altres.


El motiu que els comentava, l'Orfeo de Monteverdi l'ha presentada dos cops al Liceu, en dues temporades amb uns anys, pocs, de diferència, bé doncs el primer cop, quan apareix per darrera de la platea i la travessa tota, emulant Monteverdi i amb un focus que el segueix, de debò, va ser molt bonic, era el primer cop que jo veia que la platea servia per alguna cosa més que per tenir seients. Aquell mateix dia també va fer una cosa que no he vist fer ningú més, tenia els braços enlaire ja per donar entrada a l'orquetra en el segons acte de l'Orfeo i el públic no hi havia manera que deixés de murumurar, de tosir i de totes aquestes coses que fan tanta nosa, doncs bé... va abaixar els braços,  va esperar fins que es fes el silenci que pertoca i fins aquell moment no va fer cap més indici de reprendre l'òpera. Aquest gest em va agradar, que volen que els digui......

I per acabar, que la notícia dels Grammy és gairebé d'ahir, un cop que van venir els Luthiers al palau d'esports, abans que s'anomés Barcelona Teatre musical, allà estava la família Savall com uns espectadors més. Seria per la cosa del Mastropiero?

diumenge, 13 de febrer de 2011

QUI CRITICA AL CRÍTIC?

En una entrada anterior ja vaig aclarir que no tots els crítics són iguals, n’hi ha que d’una manera entenedora, senzilla (que no vol dir simple) donen prou elements de judici per saber si un llibre ens pot interessar o no; però hi ha un gruix, i un gruix considerable, que l’únic que pretén es deixar-nos bocabadats i enlluernats, uns ho fan amb citacions d’altres llibres (si només l’han llegit ell i quatre més, millor), d’altres amb un garbuix expositiu que no sabem on vol anar a parar, d’altres amb una anàlisi embolcallada de profunditat, d’altres…… bé, són hàbils, per això els paguen.

Ja s’hauran adonat que no estic mai contenta, quan no trobo un all, trobo una ceba i quan no una escalivada (per allò que porta pebrot).

Tot això ve a tomb perquè a la revista Quimera del mes de febrer, - s’analitza, es comenta, es critica, diguin-li com vulguin - el llibre Punto Omega de Don DeLillo, del llibre no els en parlaré ja que no l’he llegit, però parlaré de –l’analista, el comentarista, el crític, diguin-li com vulguin –.

Per parlar d’aquest llibre s’hi esmercen  2 pàgines amb 3 columnes cadascuna, només al final de la tercera columna i aprop de saltar a l’altra pàgina, comencem a saber de què va la història, ja que fins llavors se’ns a fet saber que som uns rucs i uns ignorants, que no tenim ni idea i que sort en tenim del crític per obrir-nos els ulls, evidentment tot això no hi és de manera explícita però els trasllado alguns paràgrafs i vostès jutgin:

“… la narración contenida en sus páginas constituye un interesante contraejemplo a los análisis hegemónicos de la sociedad del capitalismo tardío (Lyotard, Jameson, Augé, Baudrillard, Virilio)….”

“….en anteriores novelas, de DeLillo nos tenía acostumbrados a personajes que tipificaban determinados clichés teóricos acerca de la sociedad de consumo informativo….”

“….en líneas generales, DeLiLlo supedita la espontaneidad de los caracteres y el decurso de la narración a contextos de interpretación propios de otras disciplinas. Es más, el subtexto termina por eclipsar un relato que, las más de las veces, es un mero pretexto para la confirmación de los prejuicios teóricos a la base....”

Bé, ja no els en poso més, admeto que quan vaig arribar a la meitat de la quarta columna ho vaig deixar córrer. La pregunta no és si entenem que ens està dient, la pregunta és si cal tota una exposició, que a criteri meu no duu enlloc, entenguin-me, qui segueix un autor determinat (aquest o un altre), ja està posicionat davant l’autor, ja n’he extret les seves pròpies conclusions, i qui no, ja en traurà les seves i potser no li cal tanta lírica per part del crític.

A mi em sembla que es pot dir si el llibre té el ritme apropiat, si està ben escrit, si els personatges estan ben definits (no vol dir esquemàtics), si tenen una veu que els identifica, si la història és versemblant (no vol dir realista, la ciència ficció pot ser versemblant), si està escrit en primera, segona o tercera persona, si el narrador és omniscient, i ha encara moltes més possibilitats per ubicar-nos i saber si un llibre ens pot agradar o no.

Bé…. Aquesta entrada ja és massa llarga, si han arribat fins aquí, gràcies, però de fa temps que els en tenia ganes…..

dijous, 10 de febrer de 2011

Un rèquiem de capçalera


Servidora té un réquiem de capçalera, Ein deutsches Requiem, op. 45 de Johannes Brahms (ja saben, informació abastament a la xarxa), si avui està en aquest bloguet és perquè els porto un enllaç acabadet de sortir del forn, d’ahir mateix, Arte Tv ha penjat a la seva web aquest concert:


i de franc. Si tenen curiositat, no ho demorin ja que aquests videos tenen caducitat.

Sí m’agradaria comentar-los que és un rèquiem no litúrgic, és a dir que no segueix les parts habituals: kirye, dies irae, sanctus......, el text com ja imaginen no és en llatí sinó en alemany, i parla més d’aquells que es queden que d’aquells que és moren, musicalment, té una part central que recull uns aires de caire popular, i el veritable protagonista, llevat de la música, és el cor que hi està present (no de cos present, perdonin no m’he ne pogut estar), vull dir cantant tota l’estona.
De tota manera, tot i ser un rèquiem “diferent”, la seva introspecció és indubtable. És un rèquiem tant delicat!!!!!
Disculpin si aquesta entrada es feta una mica a corre-cuita, però no volia deixar passar la oportunitat que tenim de poder veure i sentir el rèquiem a la xarxa, i com tampoc cal que el veiem tot seguit, el podem visualitzar a estonetes i veure si ens agrada prou.
Pels qui no sabem alemany i necessitem la traducció he trobat tres enllaços en francès, en anglès i en castellà per si volen saber què ens diu.


De versions d’aquest rèquiem n’hi ha forces, com fer una tria és una mica difícil, els diré que jo solc escoltar sovint la del director Otto Klemperer – 1962 – Elisabeth Schwarzkopf (soprano) – Dietrich Fischer-Dieskau (baríton) – Philharmonia Chorus & Orchestra

També el poden trobar, sinó aquesta versió, una altra a les següents biblioteques: www.diba.cat/biblioteques
Si hi cap de vostès que no viu a la província de Barcelona i té l’amabilitat de llegit aquest bloc, demano disculpes per no poder dir-los en quines biblioteques públiques poden localitzar aquesta peça, però de ben segur que la trobaran.
A gaudir-ne.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Un pessic de Lied



El programa que encapçala aquesta entrada correspon al concert d'ahir al Palau de la Música i els intèrprets van ser Juliane Banse (soprano), Sabine Meyer (clarinet) i Aleksandar Madzär (piano), però avui no els comentaré el concert, a mi em va agradar, però com tot, va a gustos, i si no, els posaré un exemple, a la sortida vaig passar pel costat de dos comentaristes de música clàssica, noms que surten amb una certa regularitat a les revistes del gremi, bé.... l'un deia: "doncs a mi no m'agradat gens en Schumann" mentre l'altra (que sembla sí li havia agradat) se'l mirava una mica estupefacte, si ells, que estem conventçuts que hi entenen, no es posen d'acord, imaginin-se aquest bloget.
Avui deixin-me que els parli del lied (el programa d'ahir era pràcticament tot dedicat al  lied). El lied, que la seva traducció seria: cançó, té unes peculiaritats molt concretes. Com no sóc cap erudita ni tampoc pretenc avorrir, començaré dient que els lieds són cançons, però no totes les cançons són lieds, p.e. d'un tango no direm mai que és una cançó ni d'un bolero, i en canvi genèricament són cançons.
El gran moment del lied va ser durant el període del romanticisme i Schubert n'ha quedat com el gran exponent, també Schumann i posteriorment Brahms també en va fer de molt bonics, però evidentment no són els únics, ni tot el lied és vienès, a França també se'n va fer. Les lletres solen ser de poetes, alguns encara prou notoris, i d'altres contemporanis dels autors però que gaudien d'un cert reconeixement a l'època.
Com no vull fer una entrada gaire llarga, afegir que la interpretació d'un lied no demana pirotècnies vocals, ni grans demostracions de les facultats d'un(a) cantant, el lied demana, sobretot, sentiment, que allò que el cantant fraseja sigui emès amb significat.
M'agradaria compartir amb vostès tres lieds molts bonics, Der Erlkönig - Schubert, Adelaide - Beethoven, Widmung - Schumann i si m'ho permeten només comentar-los, que en la primera el cantant fa tres "personatges", el del pare que porta el seu fill agonitzant, el fill que veu la mort i s'espanta i la mort que amb veu melindrosa el vol seduir per endur-se'l.
Si aquestes versions no els agraden prou, a youtube n'hi d'altres, i força, de totes tres i si encara volen més, probin de trobar a la xarxa la versió que Anne Sophie von Otter va fer d'Adelaide de Beethoven.


Si-Si, ja acabo, ja acabo.

A gaudir-ne


diumenge, 6 de febrer de 2011

COLIN FIRTH

Els òscars ja estan a punt, admeto que no sé ben bé quin dia,  ja que fa molt de temps que no els segueixo, ni aquest ni cal altre premi, doncs els atorgaments em semblem molt aleatoris, però bé… ara no entraré en aquest tema, sinó que em centraré en l’anunciat.

No segueixo els premis, però sé que un dels candidats és Colin Firth, nominat per La pel.licula The King's Speech, com ja deuen saber.

Colin Firth és un bon actor, a criteri meu, molt bon actor, amb una filmografia gens selectiva, amb pel·lícules salvables i d’altres que no sabria com qualificar, No faré un repàs de la seva filmografia que això ho poden trobar a http://www.imdb.com/name/nm0000147/bio, ni tampoc assenyalar quines són les millors, que com tot, va a criteris, però sí en destacaria una que va fer per la BBC: Tumbledown (1988), la sinopsi la poden trobar aquí http://en.wikipedia.org/wiki/Tumbledown,

La seva actuació a The King's Speech és impecable, però si veuen l’episodi de la BBC  que els proposo, independentment que el tema i de la factura de la pel·lícula els agradi, la seva actuació ja justifica qualsevol premi. Les parts més destacables, com actor, són les que ens el mostra en el procés de recuperació de les greus ferides de guerra, els diferents estadis d’aquesta recuperació, haver de parlar amb la cara gairebé paralitzada, i creguin-me, ho aconsegueix.

Molt em temo que Tumbledown no és fàcil de trobar, jo la vaig aconseguir pel sistema P2P. La còpia no és gaire bona i no està subtitulada, però no importa ja que s’entén tot el context. He trobat fragments a youtube però cap m’he semblat prou representatiu per poder calibrar la seva interpretació, així doncs no els en deixo cap mostra. Com poden notar no els ho poso gens atractiu, però.......

..........

Ah! Una altra cosa, si hi ha una ànima que llegeix aquest bloc, moltes gràcies .

dissabte, 5 de febrer de 2011

JOHN BARRY, SALUS ET VITA

No puc dir que sigui gaire oient de la música de bandes sonores, però de vegades n'hi ha que destaquen, una de les que més magraden és la música de The Lion of Winter amb música de John Barry, que com de ben segur ja deuen saber va morir el dia 30 de gener.

Si hi ha algú que seguexi aquest bloc ja s'haurà adonat que no poso informació que es pot trobar fàcilment a la xarxa, així doncs solament els deixo la música que acompanya els títols de crèdit de la pel.lícula The Lion of Winter i el tema de l'arrivada de Eleonora (d'Aquitania)

Eleonora regina anglorum
Salus et vita

I de pas aprofito per recomanar-los el programa dels divendres al vespre a Catalunya Música, El violí vermell que condueix Xavier Cazaneuve,  un bon programa sobre bandes sonores, tan per aquells  que són aficionats a aquest gènere com pels que som neòfits.















dimarts, 1 de febrer de 2011

CARLES SOLDEVILA (1892 - 1967)


Ahir vaig poder assistir a aquesta lectura dramatitzada de l'obra BOLA DE NEU de Carles Soldevila i certament m'ho vaig passar força bé. Alhora va ser el descobriment d'un autor que sol sortir en els llibres sobre teatre català, però que en desconeixem pràcticament l'obra, la qual em va semblar molt ben  trenada, amb un llenguatge tant entenedor que ens podria dur, erròniament, a pensar que l'autor no s'hi va esforçar, però podem estar segurs que com més nítida és la part expositiva més feina de depuració ha fet l'autor. Amb un final, no diré sorprenent, però sí inesperat i resolutiu.

Dels actors no en parlaré gaire, ja que tots són de provada solvència i agrair-los que, essent una lectura dramatitzada, se la prenguessin tan seriosament com si fos escenificada.

A part dels atributs pròpiament teatrals de BOLA DE NEU, l'obra és plenament vigent, ja que ens parla de com un pintor sense talent pot esdevenir un geni, només amb l'ajut i manipulació dels crítics. Cosa tan habitual avui dia que no cal que m'hi entretingui a explicar-los-ho.

Amb això tampoc vull dir que no hi hagi crítics honestos en tots els àmbits de les arts, però ens els hauríem de prendre amb una certa relativitat i donar preferència a allò que ens diu el nostre criteri, no tenir por i si mai hem de rectificar, sempre hi som a temps.