diumenge, 1 de juny de 2014

PER FRANÇA I ANGLATERRA

Comentari publicat a Llegeix B@rcelona 







PER FRANÇA I ANGLATERRA. La I Guerra Mundial dels alidòfils catalans
Joan Safont i Plumed
A contravent
Barcelona 2012
401 pàgines

 


Enguany, concretament el 28 de juliol, es commemora el centenari de l’inici de la Guerra de 1914 o de la Gran Guerra o de la Primera Guerra mundial tres accepcions per a un mateix conflicte i que durà fins l’any 1918.

Si bé la guerra del ’14 no és desconeguda és evidentment que ha quedat eclipsada per la segona guerra mundial (1939 – 1945) i sobretot per la ignomínia de l’holocaust, però la Gran Guerra va ser gairebé una guerra finisecular, que va commoure, sacsejà i finiquità tot un món,   tal i com assenyala l’autor d’aquest llibre : “.....La Primera Guerra Mundial va ser un esdeveniment únic, que feu entrar el món en el s. XX. El mapa d’Europa va ser totalment capgirat als fronts de la Gran Guerra: s’esfondraren imperis, naixeren nous països, els Estats Units d’Amèrica començarien la seva vocació hegemònica i a la Unió Soviètica s’intentaria posar en pràctica la doctrina marxista, a partir de la Revolució d’Octubre (1917)...”, però no solament això, sinó que també canvià tot el concepte de “fer” la guerra, doncs fins llavors les batalles eren cos a cos, home a home, i amb la Gran Guerra es modifica aquesta manera de “fer” i esdevé el germen d’un tipus de guerra més sofisticat.

Aquesta contesa generà a Catalunya dos bàndols, els germanòfils (defensors de l’ària germànica, doncs és el Kàiser qui declara la guerra a Sèrbia) i els aliadòfils (partidaris de l’aliança forjada entre  França i Anglaterra).

Fruït d’aquesta divisió, els aliadòfils – els quals eren bàsicament francòfils – engeguen la revista Ibèria i aquest és el propòsit d’aquest llibre mostrar-nos la gènesi i l’ocàs d’aquella revista que tingué gairebé la mateixa durada que la conflagració, però que en el decurs de la seva vigència assentaria les bases d’un periodisme modern essent d’exemple per a publicacions posteriors.

Joan Safont és periodista i ens parla, amb una escriptura molt pulcra, de periodistes vocacionals, hi ho fa prenent com a model a onze personatges fortament arrelats a Ibèria, cf. Xammar qui va ser el primer corresponsal de guerra a París (figura que anteriorment no existia),  però alhora i a través de la revista, trobem un munt de col·laboradors, cf. Josep Pla, que hi passaren o hi tingueren vinculacions.

L’autor, força ben documentat, abans d’entrar directament en la revista Ibèria, situa el lector i ho fa estructurant el llibre en tres blocs importants: situació de Catalunya i Espanya, origen i desenvolupament del conflicte de la Guerra del ’14; la revista Ibèria, els seus membres i una breu semblança dels onze personatges més importants; i, finalment, el posterior destí de tots ells, els quals, finalitzada la vida d’Ibèria, s’incorporaren a d’altres publicacions fins arribar la guerra del ’36 on les seves vides prenen rumbs diversos.

Per acabar, assenyalar el compromís manifest dels integrants de la revista Ibèria vers una causa prenent-la con si fos la seva, que l’assumiren sense cap mena de recança i obertament parcial, és a dir gens asèptica.