dimarts, 17 de juny de 2014

JAUME SASTRE



Avui no me’n puc estar.

Els quatre de la família i alguna ànima desventurada que segueixen aquest bloc saben que se n’ha parlat molt poc de política, tot i que no evita posar-hi una mirada, bàsicament social. No obstant tampoc amaga, com poden observar per les icones de la seva dreta, que servidora és independentista, i no moderadament independentista, servidora ho és de sempre, des que tinc memòria no he estat cap altra cosa, sóc (i ara passo directament al jo) independentista de bandera no de butxaca. Com és un tema visceral per tothom (tant pels ho som com pels que no ho són) provo de no parlar-ne, cosa que tampoc sé si és gaire bona tal i com va assenyalar un amic no fa pas gaire. Ara bé… això no m’obstaculitza per tenir amics i bons amics que no ho són (d'independentistes), amb criteris antagònics, amics que se m’adrecen en castellà i jo, evidentment en català, i amb els quals això no ha estat mai un inconvenient que dificultés la relació, doncs hi ha un munt de coses que uneixen més que no pas allunyen.

I si faig aquesta declaració és per que sóc conscient que el que vindrà tot seguit pot aixecar sospites i fins i tot empipaments (realment vull dir emprenyaments) però desprès del que he llegit em els diaris digitals m’abraona una mica. Això és, la vaga de fam que va iniciar Jaume Sastre, de la qual els considero informats i m’abraona perquè passa per un heroi allà on jo hi veig…….

Desprès de 41 dies d’acció, Jaume Sastre amb el consens de la família i amics (en diuen Gabinet de Crisi) ha decidit posar fi a la vaga doncs segons els metges el seu estat és crític. Jo, i imagino que vostès també, ja sabíem que això acabaria així, en un no res. Quan un inicia una acció d’aquesta envergadura ha d’estar disposat a arribar fins el final, sí, fins al final, sinó més val que un (o una) no s’hi posi, doncs al capdavall queda com una rebequeria, sense haver assolit cap fita ni cap modificació i cessió per part del poder, en aquest cas, el govern de Bauzà i per extensió el PP, que hores d’ara se’n deuen estar fent un fart de riure, i quedant tota la lluita de milers de mestres, de pares i del món educatiu en un trist ridícul. Evidentment no seré jo qui li digui al Sr. Sastre que passi per un heroi i un màrtir i mori per la causa, deumenguard, però des un inici ja es veia avenir que la causa no esdevindria èpica i mentre ho he seguit i he vist la quantitat ingent de mostres d’adhesió no he pogut evitar mirar-m’ho amb distancia i amb el convenciment que això seria solament un sidral, que en un tres i no res passa d’efervescent a esbravat.

I ara em demano, aquesta vaga quin favor ha fet a la llengua? Quin ressò ha tingut fora del països catalans? Ens vantem d’estimar la nostra llengua però no fins el punt de mori per ella (altrament, comprensible), però llavors més val acceptar-ho i no fer passar bou per bèstia grossa. I de debò que lamento dir-ho, però crec, que s’ha aconseguit fer el ridícul més que cap altre cosa i que no ha beneficiat ni s’ha aconseguit res a favor de la llengua.

Per part nostre, que no som heroïnes ni tenim un sentit èpic de la vida, només ens cal seguir parlant en català, amb el convenciment que les llengües minoritàries no poden cedir ni un pam davant llengües fortes (això no és meu, això ho diu Bernardo Atxaga en el llibre El fill de l’acordionista, no em vull atribuir mèrits que no tinc) i si pensen que això ho dic solament pel castellà s’equivoquen, també ho dic per l’anglès (shopping, trekking, stress, plum-cake....), i en definitiva també ho dic per la pèrdua de modismes que la modernitat converteix en residuals i els arracona (disculpin l'autoreferència, ahir aquest bloc defensava: atac de feridura & ictus).

Passin un bon dia.