|
L’ELISIR D’AMORE
Música: GAETANO DONIZETTI
Llibret: FELICE ROMANI
Intèrprets:
|
 |
Com no fa pas gaire ja es va parlar, en aquest bloc, de
l’òpera l’Elisir d’Amore, arran de la producció emesa en els cinemes Icària des
el Metropolitan, no insistirem, en les seves gràcies i ens centrarem en la
producció del Liceu.
La dramatúrgia pensada en el seu moment (temporada 1997- 98) pel director Mario Gas continua
essent vigent o dit d’altra manera, té qualitats per convertir-se en un clàssic
de les produccions.
El cor i l’orquestra, amb el director Daniele Callegari
al capdavant, han estat força bé.
I ara ja, anem a les veus. Cristina Obregón (Giannetta/soprano)
i Joan Martín-Royo (Belcore/baríton) han cantat prou bé els seus papers, ambdós
tenen una veu molt bonica i clara, tot i que d’emissió curta.
Ambrogio Maestri (Dulcamara/baríton) té una veu potent i
ample apta per cantar a ple pulmó sense complexos però que li fa un lleig quan
ha de cantar a mitja veu a en moments d’apianar, llavors fa una mena de falset
que no ajuden gens.
D’Aleksandra Kursak (Adina) solament puc dir que no crec
que romangi en la memòria d’aquest bloc (no farem sang).
Sens dubte el més esperat de la vetllada era i és
Rolando Villazón, cap sorpresa, ha cantat com ell sap fer-ho: bé. És evident
que no hem tingut la sorpresa de la temporada 1997 - 98 que ens va deixar tots
captivats (ja és conegut que va haver de bisar el Furtiva Lagrima) de llavors ençà l’hem seguit, l’hem vist per
internet, hem llegit entrevistes.... d’aquí que ja no haguem quedat corpresos,
però sens dubte és un dels millors cantants lírics (dir el millor és una
temeritat) que hi ha en el panorama operístic, però......, si hi ha un però, la
seva exuberància gestual l’hauria de contenir una mica, i si bé és cert que
resulta graciós, això no és suficient per que confongui la seva activitat de
pallasso d’hospital amb la seva feina de cantant d’òpera. L’Elisir d’Amore és
una comèdia no una òpera buffa.
No obstant, la representació d’avui ha estat d’un èxit
absolut i un públic totalment entregat, però crec honestament (i tot i els detractors
d’aquesta òpera) que en gran part és gràcies a la música de Donizetti i la
posada en escena de Mario Gas, ja que un dels duets més celebrats (Bella Adina) entre Dulcamara i Adina, en
aquesta ocasió no ha estat ni mínimament reeixit, entenc, però, que D’arcangelo
i Netrebko van deixar el llistó molt alt en la producció de Viena de l’any
2005, però no obstant aquesta escena es podia haver cantat amb més gràcia.
La síntesi argumental aquí.
Fotografies de la producció del Liceu
 |
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada