divendres, 6 de gener de 2012

JUAN DIEGO FLOREZ

En el diari electrònic: El Matí Digital llegeixo l'article que més avall    poden seguir.

Però potser és un bon moment, a tenor d'aquest article, que  els comenti un fet que em va passar a mi i que no parla gaire a favor d'aquest cantant. Amics del Liceu va convidar-lo a un col.loqui i de manera fortuïta vaig seure al costat de la que ara és la seva dona. Bé..... el Sr. Florez va tenir en tot moment el mòbil obert i damunt la taula pendent d'allò que la seva dona li anava dient i que no era altra cosa que: l'hora, o vés acabando, o esto no termina nunca...... quan van ser prop de les 09:00 ella no va poder contenir-se i en to de veu prou audible per a mi que estava el seu costat, va dir: són las 9 y esto no termina, i jo encara en to conciliador vaig respondre: - mujer, es que aquí se le aprecia mucho. Aquesta actitud d'ells dos en va semblar molt inapropiada, al capdavall si cau en desgràcia davant del públic ja m'explicarà que farà.

Juan Diego Flórez: amb la veu no n'hi ha prou
Maria Vila
Flórez vol arribar a lloc a una hora i marxar-ne a una altra hora ben concreta, cobrar el que li deguin i que no l'emprenyin gaire més, com si fos un empleat qualsevol.
En un mes he tingut l'oportunitat de veure el gran divo Juan Diego Flórez dues vegades. Primer al seu concert al Liceu, després interpretant el paper de Carlo a Linda de Chamounix, també el Liceu. He de confessar que no entenc quina fal·lera li ha agafat a la crítica amb aquest senyor. I dic la crítica perquè, fins ara, no m'ha semblat que el públic mostrés la mateixa devoció pel tenor peruà. És cert que l'èxit i el fracàs no es poden mesurar així, però a mi em sembla prou significatiu que al recital només una senyora se li acostés per donar-li un ram. I que, després de l'àrea més pomposa a Linda de Chamounix, acabats els aplaudiments del públic, una altra senyora no dubtés a cridar “exagerats!” al públic que l'havia aplaudit més del compte.
A mi, Juan Diego Flórez em sembla un divo amb moral de funcionari, poc generós i mai disposat a donar més del que consta estrictament al contracte. Quan interpreta un paper i mira el públic sembla que s'estigui mirant al mirall, i en les escenes que ha de mostrar un cert afecte a algú més aviat diríem que hi sent repulsió. Com a actor és ben poca cosa, i el cert és que costa de creure que éssent tan mal intèrpret hagi pogut arribar tan lluny. Al recital, semblava que algú li hagués dit que havia de ser més simpàtic, i ell s'esforçava a fer brometes, però no se n'acabava de sortir. Als bisos amb prou feines va cantar 4 cançonetes més i no va tenir cap gest per a la llengua de la ciutat que, si bé no li ha regalat res, ha fet molt per per convertir-lo en el divo que és ara. Flórez em sembla un home incapaç d'emocionar-se per res, incapaç de ni tan sols fer-ho veure, i sobretot incapaç de provocar cap emoció entre el públic. A mi em sembla que tenir una bona veu per al belcanto no vol dir ser un bon tenor, i Flórez creu que amb això ja en té prou i que el món sencer es rendirà al seus peus només perquè entona algunes notes. Un tenor, gràcies a Déu, és molt més que això, i el talent per sí sol no serveix per a res si no va acompanyat d'una passió, d'unes ganes, d'una força que pugui transmetre res, si no està posat al servei d'alguna cosa que trascendeixi el propi ego. Flórez vol arribar a lloc a una hora i marxar-ne a una altra hora ben concreta, cobrar el que li deguin i que no l'emprenyin gaire més, com si fos un empleat qualsevol. I, això sí, sense deixar de rebre tots els reconeixements possibles. Juan Diego Flórez mai no ens farà plorar, mai no ens farà contenir la respiració durant uns instants. I és una llàstima.