diumenge, 29 de gener de 2012

IL BURBERO DI BUON CUORE

 IL BURBERO DI BUON CUORE
de Vicent Martin i Soler, llibret de Lorenzo Ponte

Direcció musical
•    Jordi Savall
Direcció d'escena
•    Irina Brook
Escenografia
•    Noëlle Ginefri
Vestuari
•    Sylvie Martin-Hyszka
Il•luminació
•    Vinicio Cheli
Nova coproducció
•    Gran Teatre del Liceu / Teatro Real
Repartiment
Elena de la Merced, Veronique Gens, Patricia Bardon, David Alegret, Paolo Fanale, Marco Vinco, Carlos Chausson, Josep Miquel Ramon i altres.

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu  


Avui s’ha fet realitat allò que es diu sobre el públic del Liceu, que solament veuria traviatas, carmens i bohemes (i similars), ja que – injustament - hi havia força seients buits en el teatre.

És injust per que Il Burbero de buon cuore (el surrut de bon cor) és una bona òpera, amb àries i concertants molt inspirats i d’una musicalitat molt bonica; pel que fa el llibret, Da Ponte pren un argument de Carlo Goldoni i el converteix en un llibret molt en la seva línia, ple de subtileses, una mica sorneguer i d’una aparent (remarco aparent) banalitat, que una lectura més atenta ens descobreix que no ho és tant.

Quan l’escenografia, diguem-ne que no molesta, però no calia situar-la en un petit hotel, ja que de clients, l’hotel, no en té cap, i ben bé podia quedar com la gran sala de la casa del surrut. El vestuari, honestament, no m’agradat gens i no pas perquè fos actual, sinó per que l’he trobat lleig.

Referent els cantants, diguem-ne que en conjunt oferien una certa harmonia, però individualment només puc destacar Carlos Chausson, qui feia temps que no el trobava tan bé de veu, i Marco Vinco, qui no obstant em va agradar més en L’Arbore di Diana.

La direcció d’escena d’Irina Brook, ens recorda sempre que és una òpera buffa i ens manté tota l’estona, sobretot en el segon acte, amb un somriure, i amb petits detalls que fa que l’obra no s’encalli.

I el contrari del que he llegit per la xarxa, qui més m’agradat ha estat l’orquestra i Jordi Savall al capdavant, evidentment essent òpera del s. XVIII no estava el gruix de l’orquestra, i el fosar estava a mig nivell, hem de pensar que aquests músics solen tocar òperes molt posteriors on no hi cal la delicadesa que demanen la mena d’òperes que ens ocupa i en canvi en Jordi Savall ha sabut reconduir-los i ha sabut esprémer dels/les mestres de l’orquestra del Liceu una sonoritat, amb instruments no historicistes (llevat del clavicèmbal) molt adequada que gosaria dir que els executants s’ho han passat molt bé tocant.

Encara queden cinc representacions més, és a dir, que encara hi són a temps de poder veure-la, reitero que l’òpera s’ho val i mirin ....... els canvio tres Aides per un Burbero di Buon Cuore. (És que Aida no m’agrada gens).

Més informació aquí.