diumenge, 20 de novembre de 2011

SATYAGRAHA

SATYAGRAHA
Música:  Philip Glass
Text:  Constance DeJong, asaptació del Bhagavad Gita
Llibret:  Philip Glass and Constance DeJong

Interprets:  
M. K. Gandhi     RICHARD CROFT
Prince Arjuna    BRADLEY GARVIN
Lord Krishna      RICHARD BERNSTEIN
Miss Schlesen    RACHELLE DURKIN
Mrs. Naidoo       MOLLY FILLMORE
Kasturbai            MARIA ZIFCHAK
Mr. Kallenbach  KIM JOSEPHSON
Parsi Rustomji    ALFRED WALKER
Mrs. Alexander  MARY PHILLIPS

Conducted by     DANTE ANZOLINI

Director del cor  DONALD PALUMBO

Producció             PHELIM MCDERMOTT

Vestuari                  KEVIN POLLARD

Realitzadora per al cinema:
                                 BARBARA WILLIS SWEETE


SATYAGRAHA és el terme que Mahatma Gandhi va ideà per a definir la seva mena de lluita, en podrien dir: revolta sense violència...... o.......  la no violència activa, en tot cas defineix un concepte.

Aquesta és la nova òpera que ens ha ofert el Metropolitan de Nova York en el cinemes Yelmo de Barcelona i realment ha estat una molt bona experiència.

Quan fa uns anys el Liceu va programar Einstein on the beach del mateix compositor, admeto que vaig ser una de les persones que va fugir desprès del primer acte, no obstant he anat a veure l’òpera que ens ocupa totalment oberta a allò que m’oferissin i no m’ha decebut.

Avui sí els explicaré una mica de què va el tema, resumit, això si.  L’excusa no és ben bé una biografia de Gandhi tot i que es mostren diversos episodis de la seva vida, sinó el concepte de lluita que ell va portar a terme i que pren com a referents Tolstoi i Tagore, els quals apareixen contemplant les escenes de d'alt estant (solament són personatges, no canten), però alhora també trobem la influència que Gandhi va deixar, i n’és hereva la lluita que va emprendre anys més tard Martin Luther King (aquesta escena final, és bellíssima):

La música estaria en la tònica de Philips Glass, música serialista o repetitiva, com li vulguin dir, però molt rica en colors i sonoritats, molt ben orquestrada i en tot moment la sensació de lleugeresa.

Les veus. Les veus masculines m’han agradat totes. Cal assenyalar que Gandhi té moments destacats en obrir i en tancar l’òpera, entremig actua més que canta, però Richard Croft se’n surt prou bé. Quan les veus femenines, pel gust d’aquest bloc, no han estat tan reeixides, potser qui més m’agradat ha estat Molly Filmore; Rachelle Durkin – a qui ja he vist en alguna altre ocasió –  té uns aguts que personalment em molesten força, i les estones que canta amb Mary Phillips i Maria Zifchak he trobat que les tres veus no es complementaven gens, aquestes dues darreres cantants després tornen a coincidir i el resultat és ben diferent i més agradós.

Pel que fa el cor, sobretot el masculí, en aquesta òpera hi té un paper importantíssim i cal treure’s el barret, ja que en l’escena més destacada d’aquest conjunt cal molta compenetració i concentració, cosa que han demostrat tenir.

L’orquestra i el director també han donat un molt bon resultat, amb molts matisos i amb molta cura de fer-nos-en  adonar dels passatges de transició.

La producció molt correcte i al servei de l’òpera i el text però sense sotmetre-s’hi, amb moments molt inspirats i amb resolucions escèniques molt ben resoltes. Fins i tot el vestuari l’he trobat molt apropiat.

La realització per a cinema, millorable.

Els deixo, un fragment i algunes imatges de la producció