dissabte, 26 de novembre de 2011

LA DECADENCIA DE LA MENTIRA

LA DECADENCIA DE LA MENTIRA
Oscar Wilde
Traducció: María Lluïsa Balseiro
Ediciones Siruela
Col·lecció Biblioteca de Ensayo
Madrid 2003
83 pàgines


Si a vostès els cau simpàtic Òscar Wilde, llegeixin aquest llibre.

Si a vostès els agrada la literatura, també

Si a vostès els agrada l’art, el mateix.


Òscar Wilde utilitza el recurs literari d’una conversa entre dos amics, per fer tot un assaig sobre la necessitat de la mentida en l’art, i ho fa com a conseqüència de l’avenç d’un corrent artístic que s’esdevingué de voler reflectir la vida (la realitat)  en l’art sense cap més additiu. I d’aquí sorgiria el títol, si la realitat en l’art s’imposa és evident que la mentida en art està en decadència.

Si l’escriptor no menteix, és a dir, si no fa personatges inventats, si els personatges d’aquest imaginari escriptor són còpies manllevades de la vida real, on és l’art? On és l’escriptor? Wilde considera que tots estem fets de la mateixa pasta i l’única cosa que ens diferencia dels altres és la màscara que ens posem per sociabilitzar, i si aprofundim, trobem més diferències entre nosaltres en els signes superficials com l’abillament, el to de veu..... que no pas en l’essència dels éssers humans, justificant que no hi diferències remarcables entre les persones, però si les hi ha d'haver entre els personatges.

“.... com més analitzem les persones, més s’esvaeixen les raons per analitzar. Tard o d’hora ensopeguem amb allò universal que s’anomena la naturalesa humana....”

Òscar Wilde també s’endinsa en la necessitat de la mentida en l’art i teoritza i defensa com la realitat (la vida) còpia de l’art i l’imita. I aquí l’autor ens posa exemples difícils de contradir, tal i com ho prova de fer uns dels interlocutors del llibre.


“... i què era aquella posta de sol que contemplava? Un Turner de segon grau, una mala i defectuosa còpia de Turner....”

“...quan l’art abdica del seu mitjà imaginari, abdica de tot....”

“,,,,només a través de l’art ens aboquem a èpoques pretèrites i és una sort que l’art no ens hagi dit la veritat ni un sol cop....”.

I tot això explicat de manera breu (pel del bon ús que en fa de les paraules) i entenedora.