SIMON BOCCANEGRA

Música: GIUSEPPE VERDI Llibret: FRANCESCO MARIA PIAVE  i ARRIGO BOITO a partir de l’obra teatral d’Antonio Garcia Intèrprets: Simón Boccanegra         Ludovic Tézier Jacopo Fiesco                 Mika Kares Maria / Amelia               Maria Agresta Gabriele Adorno            Francesco Demuro Paolo Albani                   Nicola Alaimo Pietro                            Mikhail Timoshenko Un capità                        Cyrille Lovighi Esclava d’Amèlia         Virginia Leva-Poncet Cor i Orquestra de l’Opèra National de Paris Director Musical            Fabio Luisi

Director d’escena           Calixto Bieto 13 de desembre de 2018

Ahir vam poder assistir en els Cinemes  Girona de Barcelona a aquesta producció des el Teatre de la Bastille de París.

Ja fa anys van escriure en aquest bloc que no comentaria mai més res  de Calixto Bieto, ho mantinc.

Simón Boccanegra és una de les millors òperes de Verdi, a criteri d’una servidora. És una òpera madura on Verdi abandona aquelles cabalettes tan encomanadisses i manté una sobrietat emocional no exempta d’expressivitat, que fa que musicalment l’obra es mantingui sempre en un to adequat a la història que s’està explicant i Verdi s’allunya d’Ell mateix.

El mestre Fabio Luisi és un director que no decep mai. Ha dirigit donant el to ombrívol que la partitura demana però sense caure en la foscor musical sinó més aviat omplint l’obaga de llum.

Quan les veus, doncs... no Sé que dir-los.

Ludovic Tézier no és un cantant que fins ara hagi despertat gaire el meu interès, però avui haig de reconèixer que la seva veu està en plenitud, s’ha fet més extensa i el timbre és més amorosit. Quan a la part actoral doncs... veuran tenia dues expressions i una d’elles era posar els ulls com Jack Nicholson en El Resplandor.

Molt bé el baix finés Mika Kares. Ell i Ludovic Tézier els millors d’aquesta producció.

Maria Agresta no té una veu bonica, alhora intenta, com ja és habitual i s’ha posat de moda en molts cantants, fer passar falset per pianíssim. És una cantant que demostra com està el tema de veus actualment. Aquesta soprano en un altre moment no hagués pogut optar a teatre de primer nivell.

Nicola Alaimo ha cantat força bé, però la seva interpretació no serà de les que romandran en la meva memòria.

De Francesco Demuro, solament puc dir que té una veu lletja, aspre i cridanera.

La Sra. Leva-Poncet inexistent i no per que el seu paper sigui d’una frase, sinó que gairebé ha estat inaudible.

A Cyrille Lovighi se l’ha sentit una mica més, però tampoc té un paper de lluïment.

Al marge del meu encapçalament sobre Calixto Bieto diré que plàsticament la producció m’agradat.

El llibret aquí.

Videos promocionals:

Fotografies de la producció: