dilluns, 29 d’octubre de 2018

DIE WALKÜRE

Música i llibret:
           RICHARD WAGNER

Intèrprets:
Siegmund         Stuart Skelton
Sieglinde           Emily Magee
Wotan               John Lundgren
Brünnhilde        Nina Stemme
Fricka                Sarah Connolly
Hunding            Ain Anger
Gerhilde            Alwyn Mellor
Ortlinde            Lise Davidsen
Waltraute         Kai Rüütel
Schwertleite    Claudia Huckle
Helmwige         Maida Hundeling
Siegrune           Catherine Carby
Grimgerde        Monika-Evelin Liiv
Rossweisse      Emma Carrington



Director d’escena        Keith Warner

Orquestra del Royal Opera House
Director musical           Antonio Pappano

28 d’octubre de 2018



Podríem afegir al títol “o el dia dels cantants cansats” i tot seguit els ho explico.

A criteri meu (i com a tal, discutible) Nina Stemme comença a donar mostres de cansament vocal, no de manera molesta (encara), però sí evident sobre tot en els greus que li queden ofegats. El primer acte i el segon no ha destacat com d’altres vegades, molt millor en el tercer acte. Tot i aquest comentari, és evident que no ha acabat la carrera de Nina Stemme.

Qui ha fet patir a una servidora i molt ha estat Emily Magee, ja en el primer acte em preguntava com ho faria per aguantar fins el final, i efectivament, el tercer acte ha hagut de fer mans i mànigues per poder acabar.

John Lundgren ha cantat força bé el paper de Wotan, però en el tercer acte hi hagut moments que s’ha hagut de reservar pel final, quan Wotan crida a Loge que li enviï el foc, cosa que li ha permès deixar un bon record en la memòria, però no memorable.

Sarah Connolly passable, i si els sóc honesta, se’m fa força difícil d'entendre que es passa de cantar Monteverdi a Wagner, com és el cas de la Sra. Connolly, però bé... cadascú fa el que vol amb la seva feina.

Molt bé Ain Anger en el paper Hunding. Servidora esperava que tornés a sortir a escena per sentir-lo cantar.

Molt bé les vuit walkiries i no les espigolaré perquè totes han cantat molt bé.

I deixo pel final a Stuart Skelton, a criteri meu, no solament el millor de tot l’elenc sinó que ha demostrat unes facultats més que òptimes, com ja ha demostrat en d’altres ocasions. Una pena que mori en el segon acte.

La producció escenogràfica és de l’any 2005, és a dir que han passat 13 anys, es nota i francament lletja.

Antonio Pappano és un bon director i sempre solvent, però he trobat que avui ha afegit a la partitura un plus de crispació innecessari, ja que la partitura ja en té suficient. L’orquestra infatigable. Considerant que són cinc hores on l’orquestra no pot defallir en cap moment.




Cap comentari:

Publica un comentari