MARK PADMORE

Mark Padmore, tenor Julius Drake, piano Cor de Cambra del Palau de la Música Simon Halsey, director Programa: FRANZ SCHUBERT Der Wanderer an den Mond D870 3.31 Abendstern D806 2.06 Des Fischersliebesglück D933 6.30 An die Sonne D 439 6.00 Im Freien D880 4.45 Bei dir allein D866 2.20 Gott in det Natur D757 5.30 Der Winterabend D938 7.15 Nachtelle D 892 5.31   Palau de la Música Catalana 14 de març de 2018

BENJAMIN BRITTEN I wonder as I wander Three Two Part Songs Tom Bowling Winter Words "At Day-Close in November" "Midnight on the Great Western" (or, "The Journeying Boy") "Wagtail and Baby (A Satire)" "The Little Old Table" "The Choirmaster's Burial" (or, "The Tenor Man's Story”) The Ballad of Little Musgrave and Lady Barnard Winter Words: "Proud Songsters (Thrushes, Finches and Nightingales)" "At the Railway Station, Upway" (or, "The Convict and Boy with the Violin") "Before Life and After"

Bé avui no m’estendré gaire ja que no hi ha gaire cosa a dir i res de bo.

Ahir va ser el segon cop que vaig poder veure i sentir a Mark Padmore, ambdós cops al Palau.

Aquella vegada precedent ja no em va agradar, vaig trobar que els seus atributs vocals no mereixien la nomenada d’aquest cantant. Però bé... de vegades un cantant no ens arriba però no podem dir que no ho faci bé.

No va ser el cas d’ahir, Mark Padmore va mostrar una veu gastada i envellida, un agut (quan podia arribar) maldestre, cridaner i raspós. Va desafinar. Penso que amb això n’hi ha prou. No es pensin que em fa feliç fer aquesta mena de comentaris, més aviat quan se’ns mostra aquest estat vocal a una servidora li dol que un cantant s’exhibeixi no estant en condicions, que no s’adoni o que ningú li ho digui.

Fruit d’aquest estat del tenor Padmore tothom que havia a l’escenari es va encomanar, tant el pianista que va provar d’acompanyar al cantant en detriment de les seves pròpies qualitats, i el Cor de Cambra ha tingut nits més glorioses.

El millor de la nit sens dubte va ser el programa que se’ns va oferir, Schubert a part, van ser les cançons  de Britten,  incomprensiblement poc programades i que demostren l’alta qualitat de compositor de Benjamin Britten, però que s’hauran d’escoltar per un altre intèrpret, una pena.

Trist, molt trist.