dissabte, 23 de gener de 2016

LA CENERENTOLA



LA CENERENTOLA
Música: GIOACCHINO ROSSINI
Llibret: Jacopo Ferretti

Angelina        Serena Malfi
Don Ramiro  Juan Francisco Gatell
D.Magnifico Alessandro Coberlli
Dandini         Vito Priante
Alidoro          Ugo Guagliardo
Tisbe              Annunziata  Vestri
Clorinda        Damiana Mizzi

Director musical     Alejo Pérez
Directora escena    Emma Dante

Orquestra i Cor del Teatro dall’Opera di Roma
22 de gener de 2016



Aquesta producció l’hem poguda veure en directe des de Roma en el cinemes Boliche de Barcelona (veure entrada de més amunt).

Recentment el mestre Riccado Mutti ha declarat que deixa de dirigir òpera, diu que els any que li resten de vida no els vol passar barallant-se amb els directors d’escena. Clar, podem pensar que el mestre Mutti és tot un caràcter però veient aquesta producció una servidora l’entén perfectament. Sort en vam tenir que durant la pausa vam poder seguir els aclariments dramatúrgics d’aquesta posada en escena, entre elles mostrar la violència domèstica (maltractament d’Angelina), llàstima que tot l’imaginari d’Emma Dante, tant legítim com d’altres alhora d’escenificar-ho, quedi curt en les espectatives.

El més molest, a criteri d’aquest bloc, eren les cinc rèpliques de D. Ramiro i les cinc d’Angelina, les qual porten una clau a l’esquena per donar corda (si com la dels despertadors d’abans) i que se’ls ha de donar corda en al·legoria que aquest dos personatges funcionen dins d’una maquinària. Bé, doncs aquestes deu rèpliques configuren un cos, no diré de ball ja que no ho és pròpiament, sinó un cos que es mou constantment amb moviments coreogràfics que arriben a fatigar i a entorpir el moviment de la resta de personatges. Dit això com la cosa que més ens va molestar, després hi ha altres resolucions escèniques discutibles.

També els haig de comentar que la producció del Liceu del 2008, dirigida por Joan Font de Comediants va deixar el llistó molt alt, ja que era una producció que no defugia del seu origen, una faula, com a faula Joan Font construí aquest final inequívoc: les cenerentoles o les ventafocs no és casen amb els prínceps, on després del luxes i corona de princesa el somni s’esvaeix i la realitat és una escombra.

Si no el volen volen veure sencer, a partir del minut 7  i cap el final ja veuran com tot, en un amén, desapareix


I si avui comencem per la producció és perquè creiem que això va repercutir en tota la resta d’elements que la  configuren.

El director, Alejo Pérez va fer una lectura poc viva que no és el mateix que anar a ràpid, li va faltar allò que se’n diu xispa i l’orquestra, que imaginem coneix abastament aquesta partitura, tampoc va estar gaire reeixida, el cor el passarem de puntetes. Ara bé, en el video promocional que els deixo més avall ja veuran que parla de vivacità, per tant i com tot en aquesta vida, també la vivacità va a criteris.

Les veus. Ens va agradar molt Serena Malfi (Angelina), una mezzo de veu carnosa amb uns greus molt nets. També ens va agradar Vito Priante (Dandini) i Alessandro Coberlli (Don Magnífico) qui té aquest paper molt apamat i que encara el canta amb prou solvència. El tenor Juan Francisco Gatell és el primer cop que assumeix el paper de D. Ramiro i es nota, va tenir alguna dificultat en el algun final d’ària però pensem que els podrà solventar, té una veu bonica que sap administrar. Pel que fa Ugo Guagliardo (Alidoro), Annunziata Vestri (Tisbe) i Damiana Mizzi (Clorina) van defensar els seus papers amb correcció. Dit això em va semblar que ningú estava còmode damunt l’escenari.

I com sempre, tot això només a criteri d'aquest bloc.

El llibret aquí, en .pdf per si se’l volen descarregar.

Els vídeos promocionals:




Fotografies de la producció: