dimarts, 8 de setembre de 2015

BEETHOVEN


INTEGRAL DE LES SONATES PER A VIOLONCEL I PIANO
Ludwig van Beethoven
·        Sonata núm. 1 per a violoncel i piano, en Fa major, op.5 núm. 1
·        Sonata núm. 2 per a violoncel i piano, en Sol menor, op.5 núm. 2
·        Set variacions sobre “Bei Männern, welche Liebe fühlen” de ‘La flauta màgica’ de Mozart, en Mi bemoll major, Wo 46
·        Sonata núm. 3 per a violoncel i piano, en La major, op. 69
·        Sonata núm. 4 per a violoncel i piano, en Do major, op. 102 núm. 1
·        Sonata núm. 5 per a violoncel i piano, en Re major, op. 102 núm. 2

Concert inaugural del cicle de Cambra Palau 100
07 de setembre de 2015
Palau de la Música Catalana


 


Intèrprets:

Jean-Guihen Queyras, violoncel
Alexander Melnikov, piano

Violoncel Giofreddo Cappa de 1696










No es podia haver triat millor programa per encetar el cicle de cambra de Palau 100: la integral d’aquestes sonates, que ens l’han ofert totes en un únic concert amb dues pauses.

Avui em disculparan si em poso una mica estu(penda).

Aquestes són unes sonates d’una gran bellesa, brillants i exquisides per part de tots dos instruments i aquest bloc entén que quan un músic decideix executar-les és per què ha aprofundit en el món de Beethoven. Malhauradament no és això el que hem copsat.

Primerament direm que ambdós intèrprets no semblaven que estiguessin d’acord en la seva apreciació de Beethoven i més aviat escoltàvem un Beethoven per a piano i un Beethoven per a violoncel, en aquest cas en detriment del piano, Melnikov no ha mostrat cap mena de subtilesa i més aviat semblava que Beethoven li era aliè i ha deixat el protagonisme de les sonates al violoncel en perjudici de l’instrument, el piano i  de les pròpies sonates.

Quan a Jean-Guihem Queyras és un bon cellista, més amb la mà esquerra que amb la dreta que ens ha semblat li falta ductilitat, però evidentment millor que una servidora sí ho fa, ha tingut moments (pocs) que assolia l’exquisidesa que comentàvem anteriorment, però ens sembla que li falta una mica per comprendre bé Beethoven. Queyras i Melnikov han ofert unes sonates desproveïdes de criteris clàssics fent una lectura i execució, diguem-ne, actualitzada però per fer això cal tenir un coneixement profund del compositor i de les obres, en el cas que ens ocupa semblava que fos una actualització sense saber gairebé on es vol anar, un: deixem el classicisme però sense saber ben bé perquè.

No volem acabar aquest comentari sense fer esment el violoncel, probablement sense aquest instrument del x.XVII, la cosa encara hauria estat menys reexida. Violoncel d'una sonoritat fosca, profunda, robusta, ens ha agradat molt.