Sobre “espatllar-se”
La nova cara d’Uma Thurman continua aixecant polseguera. L’escriptora Bel Olid ha publicat al seu bloc aquesta
encertada reflexió on va més enllà de l’operació de la musa de Quentin
Tarantino i arriba a preguntar-se si “el probema és que una dona que
consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho”.
Si a hores d’ara no sabeu que Uma Thurman s’ha
operat és perquè no teniu accés a internet i, en aquest cas, és altament
improbable que estigueu llegint això, de manera que donaré per fet que
heu vist les fotos, heu llegit els comentaris que se’n foten, us heu
horroritzat del fet que “una dona tan maca” “s’hagi fet això a la cara”.
Deixarem de banda si és cert que l’operació és tan radical com sembla o no (podeu llegir-ho aquí),
perquè és irrellevant. El cas és que una dona que viu de la seva imatge
comença a notar que ja no sembla que tingui menys de trenta anys i
decideix fer servir la cirurgia.
Podria arribar a semblar-me natural criticar Uma Thurman (o Nicole Kidman, o Renée Zellweger)
per ser estúpides i desfigurar-se, si no fos pel petit detall que vivim
en la societat en què vivim. I aquesta societat ens inunda amb el
missatge que les dones només som a l’esfera pública per la nostra
aparença. Mentre siguem joves i mones, cap problema. I si no som joves i
mones, tranquil·les: ens venen dietes màgiques, gimnasos
xiripitiflàutics, cremetes futuristes. Amb una mica d’esforç i molts
diners podem arribar a semblar joves i mones. I si les cremetes i les
dietes no funcionen, els nostres amics el cirurgians ens “arreglaran”.
Quan ahir comentava a Twitter que les dones no tenim escapatòria
possible a la crítica social, perquè així que envellim se’ns critiquen
les arrugues, i si ens operem se’ns critica per no semblar “naturals”,
hi va haver qui es va entestar a afirmar que la pressió sobre el cos és
igual per a homes i dones. Aquesta afirmació em sembla molt poc en
contacte amb la realitat.
Amb això no vull dir que els homes no pateixin cap pressió, només
vull dir que no hi ha comparació possible entre la quantitat de dones
“guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, a la
publicitat o al cine. Els presentadors dels telenotícies o els homes del
temps en serien un bon exemple. Algú recorda una dona del temps que no
sembli model de passarel·la? Segurament sí us ve al cap més d’un home
del temps grassonet o no especialment atractiu. I ens és igual, perquè
la seva feina és predir el temps, no alegrar-nos la vista. Oi?
La pressió es tradueix en una distribució anormal (és a dir, no
representativa de la demografia) dels clients de la cirurgia estètica,
que a l’Estat Espanyol és del 88% de dones i el 12% d’homes (no he
trobat dades sobre la proporció de persones en transició entre gèneres).
La idea que les dones hem de complir unes expectatives pel que fa a
la nostra imatge i que si ens hi esforcem poden “millorar” no només
empeny algunes dones a operar-se, sinó que també abona el terreny als
trastorns alimentaris. De nou, les xifres canten: el 90% dels afectats
per trastorns alimentaris són noies en plena pubertat, quan les noies
entren en el mercat de la carn i són valorades sense pietat segons la
talla de pantalons i sostenidors. El missatge és que no tindràs mai la
cintura prou estreta ni els pits prou grossos.
Tot i que la pressió és la mateixa per a totes, no totes tenim
problemes amb el menjar o ens operem.
N’hi ha que compten amb una xarxa
de suport familiar o d’amistats que ajuden a fomentar una autoestima més
sana, n’hi ha que són més fortes, n’hi ha que tenen més eines per
suportar-la. Però per això hem de riure’ns de les que cauen al parany de
voler ser com se’ls demana que siguin?
I encara hi ha una idea més inquietant: el que ens molesta del cas
d’Uma Thurman és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi
de semblar-nos-ho. Si fos lletja acceptaríem que s’operés? Si no es
notés que s’ha operat, ens semblaria bé que es mutilés la cara i es fes
desaparèixer les arrugues? Ens semblaria “natural” una Uma Thuman de més
de quaranta anys amb la cara (i el cos) de quan en tenia vint? Per què
ens costa tant mirar-nos els uns als altres i acceptar que sí, que
vivim, i que se’ns nota a la cara? Que la majoria no som súpermodels ni
ens cal ser-ho? Que el nostre cos és perfectament perfecte perquè ens
permet estar vius? Que el nas és fantàstic si ens deixa respirar, que
els pits són esplèndids si ens donen plaer o ens serveixen per alletar
els fills, que el cul és ideal si hi podem seure ben còmodes?
Bona gent, ja n’hi ha prou. Les vostres bromes sobre Uma Thurman
maten. O, com a mínim, fan més infeliç molta gent. De fet, us fan més
infeliços a vosaltres també, quan us mireu al mirall i no hi trobeu
l’Uma Thurman o el George Clooney de fa vint anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada