diumenge, 14 de desembre de 2014

SARAH CHANG



ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA

Vassily Sinaisky, director

SARAH CHANG, VIOLÍ 


DVORÁK: Concert per a violí i orquestra

XOSTAKÓVITX: Simfonia núm. 11




La violinista Sarah Chang (34 anys) va començar a tocar el violí els 4 anys i amb l’alegria que s’atorguen títols i nomenaments en els darrers anys, se la va qualificar de nena prodigi.

Quan aquesta intèrpret va començar a tenir una certa nomenada la vaig escoltar en diversos enregistraments i no va fer niu en aquest bloc, de manera que aquí no li hem seguit gaire la carrera i gairebé podríem dir que no ens hem perdut res.

Veuran, en un/a violinista servidora està atenta a un detall que, evidentment, no és vinculant per que l'intèrpret o faci bé o no, però que aquí, que som una mica llepafils, doncs tenim en compte el detall, ço és, si el violinista mira el violí o si el violinista l’escolta, és a dir que mira poc l’instrument però l’escolta. Sarah Chang el mira però no solament no l’escolta sinó que no el deixa respirar, aquest respirar pot ser inferior a un segon, però que aquest breu espai de temps serveixi per tal que el violí pugui acabar el so i alhora respirar. Sí podem dir-me estu(penda) per aquesta poca-soltada però si segueixen llegint veuran que ve al cas.

A criteri d’aquest bloc Sarah Chang té una mancança de molt difícil solució, no te res a veure amb la tècnica o la perfecció (en aquest cas dubtosa) ni tan sols conceptual, i és que Sarah Chang no viu la música i aquesta mancança, que em penso ella coneix, l’ha de suplir amb un cert teatre, una gesticulació del tot innecessària però molt efectista i efectiva, ja que el públic ha aplaudit generosament i ha deixat caure algun bravo, cosa que solament puc atribuir a la voracitat del públic de voler sempre intèrprets nous, de voler sempre la última novetat , alhora que els intèrprets, pressionats per tot el que envolta el món de la música, acabin pensant que ells (i elles) són l’últim i únic geni que la natura a creat.

Dit això, seguirem amb el concert. La segona part ha estat molt millor, l’onzena de Shostakovic és una gran simfonia que permet el lluïment de l’orquestra i els músics s’hi han esforçat i el director els ha sabut conduit per tal que els resultats fossin del tot reeixits, no serà un concert de referència però tampoc oblidable.

I avui els deixo la simfonia sencera de Shostakovic, dirigida per Kirill Kondrashin, també anomenada “any 1905”, en record del “diumenge sagnant” quan a Sant Peterbourg, una manifestació pacífica de treballadors va ser reprimida brutalment per les forces tsaristes.


 diumenge sagnant - autor: Ivan Vladimirov


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada