divendres, 1 de novembre de 2013

Dona i teatre al segle XXI

article publicat elnuvol.com


Dona i teatre al segle XXI

/ 29.10.2013

Ben recentment s’ha publicat el volum Dona i teatre al segle XXI, que aplega les intervencions que tingueren lloc en el marc de les IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català.


Cristina Clemente | Foto Isaïas Fanlo

Organitzades pel Grup de Recerca en Arts Escèniques de la UAB i coordinades per Jordi Lladó i Jordi Vilaró, les jornades se celebraren a l’Auditori de l’Institut del Teatre el 9 de novembre del 2012 i es dedicaren, com bé indica el títol, a estudiar i reflexionar sobre la presència i el paper de la dona en qualsevol dels camps que configuren l’escena catalana. Si bé hom pot apreciar i estar d’acord amb què la visibilitat de la dona en el teatre, com en altres esferes, s’ha estès i augmentat considerablement durant les darreres dècades, cal plantejar-se si la seva presència s’ha normalitzat completament o a quin punt del camí es troba d’aquesta.
Atesa la seva naturalesa pública, el teatre sempre ha topat amb l’àmbit domèstic al qual ha estat històricament relegada la dona. Si bé en el nostre teatre del segle XIX, amb l’esclat de la Renaixença i la descentralització de la política teatral, les actrius ocupen un lloc destacat, en nombre i en importància, la situació és ben diferent pel que fa a les dramaturgues: segons el volum, només en comptem amb quatre que publicassin abans del segle XX. No obstant això, amb el pas del temps, la dona esdevingué certament desafiant, posseïdora d’una voluntat de trencar els límits d’una dramatúrgia i d’un cànon monopolitzat tant en la presència com en el poder per la figura masculina. Aquest fou un procés dificultós. La pressió social que s’exercí sobre aquestes pioneres féu que moltes vegades acabassin resignant-se a deixar d’escriure. Dolors Monserdà, per exemple, coneguda pel seu conservador feminisme, deixà d’escriure perquè disgustava el seu marit. Quan quedà viuda, escrigué la il·lustrativa obra Amor mana, en què es tractaven les incompatibilitats de la dona per portar una vida familiar modèlica i una carrera artística reeixida.

Caterina Albert.
L’escàndol que podia suposar el tractament de certs temes en boca d’una dona era ben viu a l’època. Així, ningú s’esperava que la truculenta història de La infanticida, guanyadora d’un premi als Jocs Florals d’Olot al 1898, fos escrita per una jove de bona família com Caterina Albert i Paradís, i no pel desconegut Víctor Català, un dels pseudònims més coneguts de la literatura catalana. Aquesta anècdota condueix a una de les qüestions de debat més presents en el volum: es pot determinar el gènere de l’autora a través de les seves obres? Depèn. Les opinions són diverses i varien segons l’època. Posseeixen els homes i les dones trets específics, substancials i innats que els diferencien i que els fan tenir una òptica i una sensibilitat diferent que transmeten a les seves creacions? L’anècdota de Víctor Català ens hauria de fer pensar que no. Abans dels anys setanta, les dones que escrivien teatre procuraven esborrar de les seves obres qualsevol marca que les definís com a dones, que les diferenciàs dels models que pretenien imitar del teatre escrit per homes. A partir d’aquesta dècada però, les feministes començaren a concebre l’escenari com un possible camp de lluita ideològica en el qual la dona destacaria i reivindicaria tot allò que revelàs la seva condició femenina, els trets que les definien com a dones i que condicionaven la seva identitat. La dificultat es trobava a l’hora de definir-se com a dones, quan el seu gènere havia estat durant segles definit i encotillat pels homes. Per això, a partir dels anys vuitanta, es procurà defugir de rígides dicotomies home-dona i es començaren a reconsiderar els rols que tradicionalment han estat assignats a cada sexe. El teatre es converteix així en un possible espai de reflexió, debat i lluita ideològica amb la funció de qüestionar els plantejaments sexistes imperants fins avui dia.
Encara es parla d’especificitat en relació al gènere; alguns ho comenten en les seves aportacions. Malgrat tot, la majoria de dramaturgues entrevistades opinen que el seu gènere no és gaire rellevant a l’hora de la creació literària. Per tant, el problema potser no estigui en el gènere des del qual s’escriu, sinó en la reiterada confusió entre gènere i identitat que es demostra. En el llibre, moltes parlen de la mirada femenina, en la poca competitivitat que mostren en atribuir-se els mèrits o en voler dirigir un projecte que caracteritzen generalment les dones. Com es pot estar tan segur que aquests són trets intrínsecs a la dona i no conseqüències d’una determinada construcció social del gènere? O pitjor encara, una barroera generalització?
Les diferències, venguin d’on venguin, són òbvies per a alguns i molt difuminades per a altres. Però les desigualtats no són discutibles. Les dones de teatre del volum perceben que els llocs de responsabilitat, de direcció, estan eminentment ocupats per homes. No és una només una percepció. Dona i teatre al segle XXI ofereix dades objectives d’aquest desequilibri recollides d’IRIS Xarxa europea sobre creació contemporània, CAT Xarxa transversal i PLATAFORMA Xarxa espanyola no oficial confirmen el predomini masculí en càrrecs de gestió i programació: aproximadament, hi ha el doble d’homes que dones. Aquest fet es produeix per mor, com pregunta retòricament Carme Portacelli, que les dones som idiotes? No cal dir que no. Respon a un tema recurrent en els estudis de gènere, al de l’hàbit social. És aquest hàbit el mateix que marca els encasellaments, que fan que les dones tinguin més dificultats a l’hora d’accedir a certs papers si no són joves i atractives, condicions que no es requereixen tant en els actors. Tot plegat fa que la dona trobi més traves en la seva professionalització que no l’home. Els rols, els estereotips, com tots els costums regits per la tradició, són ben mals d’eradicar. Tenint en compte les dades que ofereix el llibre, l’eliminació de certs prejudicis i desigualtats resulta encara difícil d’assumir en aquest tipus d’activitats. La gestió teatral és, també doncs, una gestió social?

Margarida Xirgu, l'any 1910.
Crítica i dona, dona crítica. Dona en escena, veu sobre l’escenari. Està clar que en tot això no manca la importància del canvi de paradigma que es produeix als seixanta i amb el qual s’ha pogut renovar, a la llarga, la concepció de subjecte i de subalternitat. Més modernament, es constata com el mateix compromís entre teatre i compromís polític que ja mostrà una de les nostres musses, Margarida Xirgu, segueix vigent actualment. És gràcies a aquelles dones que aconseguiren travessar fronteres, que hem pogut fer camí fins avui dia. Dones de teatre, pel teatre.
La presència o absència de la dona en el teatre i el paper que juga sobre l’escenari són factors d’igual importància per entendre i poder analitzar quin és l’imaginari col·lectiu de la societat, en aquest cas pel que fa a qüestions de gènere i rol. La imatge projecta per si sola més que paraules, i la revisió de la història ens ha de permetre, com diu Anna Brasó, corregir el que no férem, no fórem, si és que hi som, clar, a temps de no fer tard. Així, el teatre il·lustra el pes que tenen els estereotips alhora que permet subvertir-los. A vegades pot ser difícil, però, determinar quines són les idees que hi ha darrere d’una obra. La darrera aportació de les actes qüestiona quines intencions motiven la tendència, relativament recent, d’introduir la cuina com a element important en el teatre amb les dones com a cuineres. O bé es pot pensar que així es reclama un paper més destacat de la dona en la cuina elitista, governada per homes, o que allò que es reivindica és l’abandonada figura de la mestressa de casa. Si això darrer és cert, ens hauríem de demanar, diu l’autora, si realment el rol de la dona, pel que fa a l’àmbit domèstic, ha variat tant.
El volum és una aportació més als anomenats Gender Studies, que haurien de suposar una part essencial d’una disciplina com el teatre, el qual requereix la presència d’homes i dones de forma indiferent. El teatre és un tot, i és ben viu… tant, que aquestes dones, quan escriuen, viuen a través dels seus personatges i perfilen qui són en un gran teló de fons, que és la societat en la qual els ha tocat viure. En qualsevol cas, els rols són igualment susceptibles de ser estudiats tant a dins com a fora de l’escena. El panorama que ofereixen aquestes actes adverteix que encara avui en dia el moviment feminista -i més en l’àmbit literari- no és un corrent del tot normalitzat i molt menys homogeni. Creiem, també, que segurament encara queda molt camí per recórrer perquè, si el gènere és una qüestió complexa d’assumir, si hi afegim la situació de llengua i la dels Països Catalans, la cosa se’ns complica encara més. La lluita contra el patriarcat s’estén així, a un àmbit de referència artística. I malgrat la seva importància, encara n’hi ha que sostenen que els estudis de gènere no han de ser un camp d’estudi exclusiu. Així mateix, cal dir que Dona i teatre al segle XXI recull diversos punts de vista des de la perspectiva del moviment de gènere, ja que no només hi ha un tipus de crítica. S’hi pot observar una travessia que va des del feminisme que s’apropa a una tendència més aviat essencialista i d’àmbit occidental, fins a un feminisme que nega les diferències essencials entre homes i dones i atribueix la construcció d’aquestes diferències al discurs i a la pràctica social.

Mercè Rodoreda
En tot cas, tot i la importància de la teoria en aquests estudis, que era necessària recordar, no és de menystenir el fet que, moltes de les dones que passen per les taules d’aquest simposi, siguin dones del carrer, dones que surten d’un escenari i aconsegueixen apoderar-se de la seva pròpia trajectòria. Amb tot això, es demostra que sí que ha estat possible avançar en molts dels aspectes pels quals avui recollim esforç i fruits, i que val la pena, no només formar-nos, llegir i escriure, sinó que a vegades, cal fer-se amb el control i donar una passa endavant. Dones silenciades que han recuperat, no la veu, sinó el perquè d’aquest silenci i avui poden i ens permeten somniar que el teatre pot ser una veritable revolució, pot ser literatura de vertadera incidència social gràcies a la trobada amb el públic que hi té lloc. Evidentment, pot ser allò que nosaltres volem que sigui. Dones d’escena recuperant escenaris, actrius construint la seva pròpia veu, directores dirigint les seves pròpies vides a través d’allò que ens fa persistir veritablement al llarg del temps, la nostra literatura. Perquè més enllà de qualsevol estereotip, són dones, dones i punt.