dimarts, 15 d’octubre de 2013

Perseguits de segona classe

He llegit aquest article a Catalunya Oberta.cat


Perseguits de segona classe

FerranSaezEn l’època de la meva formació universitària, als anys vuitanta, encara era de molt bon gust fer brometes sobre Aleksandr Solzhenitsyn. Se’l considerava una mena de mentider o exagerat que deslluïa els dogmes lluminosos del materialisme dialèctic (l’assumpció dels quals condicionava, dit sigui de passada, el formar part o no de molts departaments) Aquest tipus de brometes sobre el patiment aliè encara es poden veure ara a l’inframón anònim i impune d’alguns blogs. Els mateixos que fa trenta anys pensaven que el que feia Pol Pot s’havia de “contextualitzar”, perquè formava part del camí cap a l’utopia, ara relativitzen o fins i tot neguen la persecució contra els cristians que s’esdevé a la majoria de països musulmans, en general en connivència amb les autoritats locals. Això de ser progre té el seu punt, perquè no et cal pensar gaire: hi ha una llista de coses que cal considerar bones, i una altra on hi consten les que convé odiar, menystenir o ignorar. Ara mateix, està passant una cosa molt greu, però com que està en aquesta segona llista no hi cal patir. Si l’Ignacio Ramonet o el Noam Chomsky no diuen res, és que no passa res. Res de res.
Però sí que passa. El 22 de setembre, per exemple, un grup de musulmans radicals pakistanesos van matar dotzenes de cristians quan anaven a l’església. El mateix ha passat, i continua passant, dia sí i dia també, amb els coptes egipcis, o amb els caldeus iraquians, o amb els ortodoxes que viuen a l’Orient mitjà, o amb els nigerians, etc. Fins i tot convé recordar que aquesta persecució musulmana a gran escala ha portat a la creació d’un país-refugi, el Sudan del Sud. El total de damnificats, per força difícil de calcular, suma segurament molts milions de persones i molts milers d’assassinats annuals. Però com passava amb els vint milions de pèrfids contrarevolucionaris que el socialisme real va reeducar al Gulag, no cal perdre un minut pensant en ells. Total, alguna cosa deuen haver fet, oi? Aquests tipus que volen anar a missa al Pakistan segur que són uns fatxes. Segur, segur, segur! Passa una mica com amb els blancs que, pel fet de ser blancs, ha hostigat Mugabe fins fer-los abandonar Zimbabwe: segur que també eren tots uns neofatxes globals, defensaven el patriarcat i l’homofòbia i estaven fets uns capitalistes de merda, i uns nazis! Mugabe, en canvi, ja se sap que lluita pel benestar i la igualtat de tots els éssers humans, i mai no ha posat la mà al calaix. Segurament per aquesta raó, l’esquerra benpensant no ha dit mai ni piu sobre la darrera persecució netament racista que s’ha produït en els darrers temps. Ni piu.
El silenci en relació a l’hostigament de la pràctica totalitat de les minories cristianes en el si del món musulmà, o d’altres grups de persones, convida a reflexionar sobre les institucions d’abast mundial que es dediquen a gestionar professionalment la denúncia de determinats abusos. Des de finals de la dècada dels 70, han mantigut una inèrcia ideològica que, increïblement, ha arribat fins els nostres dies. Els casos d’Anesvad, Intervida i tantíssimes ONG corruptes no ha ha servit per replantejar un model professionalitzat i parafuncionarial de pseudosolidaritat, que gairebé sempre consisteix en una mera desviació de fons públics cap a mans privades. Nobilíssimes excepcions a banda, les causes que defensen o apadrinen aquestes organitzacions són molt i molt selectives i, per damunt de qualsevol altra cosa, han d’haver passat el filtre ideològic corresponent.
Tornant al començament de l’article: quan jo estudiava, hi havia moltes organitzacions que es deien “cristians pel socialisme” –o similars- però no en vaig veure mai cap que es digués “marxistes pel cristianisme” –o similars-. Mai. En aquest país nostre, més d’algun hauria de començar a pensar seriosament en aquesta paradoxa risible, i provar de recapitular amb un cert rigor històric. Ja sé que abandonar de cop i volta els dogmes progres injectats en vena deu provocar una síndrome d’abstinència increïble, però resulta que al món encara estan perseguint i matant persones per les seves creences religioses o altres qüestions. Identificar-los amb les posicions cavernícoles de Rouco Varela, posem per cas, és profundament injust. S’està hostigant i assassinant éssers humans innocents i indefensos i, encara que no ho diguin l’Ignacio Ramonet o el Noam Chomsky, aquesta injustícia diària forma part de la realitat, tot i que no de l’actualitat.