dimecres, 29 de febrer de 2012

ROSSINI .........





.... com els macarrons.












diumenge, 26 de febrer de 2012

LOTHAR ZAGROSEK


CONCERT DE L’OBC
Diumenge 26 de febrer de 2012

Obres:
PARRA: Karst-Chroma II (2007)

PARRA: InFALL-Chroma III. Obra encàrrec OBC

MAHLER: Simfonia núm. 5

 






Director: LOTHAR ZAGROSEK


Començarem per Mahler. No puc dir que sigui la millor cinquena que jo hagi escoltat mai, imagino que hores d’ara tothom té la “seva” cinquena, no obstant ha estat una bona direcció per part del mestre Zagrosek que ens ha fet passar una bona estona i els músic han sabut respondre a les directrius del Director.

Com de la cinquena i de Mahler hi ha força informació i força videos a la xarxa passaré a les dues peces d’Hèctor Parra, compositor català que actualment resideix a París.

De la primera, Karst-Chroma II, comentar que és una peça molt cromàtica amb una riquesa de sonoritats molt interessant, i ha estat un gran encert que entre aquesta primera execució i la segona, el mateix autor, i suggerit per l’Auditori, sortís a l’escenari i ens expliques la gestació de l’obra. Obra de caire tel·lúric, ens parla d’allò que succeix a redós de l’ull humà, del procés calcari de l’aigua amb la terra del qual s’esdevenen unes formes (entre elles les estalactites i les estalagmites) que tots acabem admirant; i si l’obra ja ens havia agradat, després encara ha estat més comprensible. De fet Karst significa aquest procés.

La segona, de caire totalment diferent, ens situa enmig de l’univers – metàl·lic i desapassionat - fins a conduir-nos a l’eclosió del sol i amb el sol, la vida. Peça també molt cromàtica i exuberant en el seu tram final.

Ambdues peces amb estat dirigides per Lothar Zagrosek amb molta nitidesa, amb perfecta comprensió de la partitura.

En definitiva un bon concert.

Avui els deixo una altra mena de tastets, si han arribar fins (gràcies), ja saben perquè.



ERNANI


ERNANI
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Francesco Maria Piave

Elvira Angela Meade
Ernani Marcello Giordani
Don Carlo Dmitri Hvorostovsky
De Silva Ferruccio Furlanetto
Giovanna Mary Ann McCormick
Iago Jeremy Galyon
Don Riccardo Adam Laurence Herskowitz


Nova producció des el Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.

Avui acabarem aviat, no hi ha gaire cosa a comentar.

Quan l’òpera pròpiament, quins entenen diuen que no és de les més reeixides de Verdi, no serà aquest bloc qui ho discuteixi, però que és Verdi en tota la seva empremta, segur. I potser no serà de les de més volada, però té alguns passatges que estant molt aconseguits. El llibret l’he trobat molt ben estructurat.

Els cantants. El millor, sens dubte per aquest bloc, ha estat Ferruccio Furlaneto, en unes condicions vocals que no li detectava des de feia temps, el seguien a poca distància Àngela Meade i Dimitri Hvostoskovski, d’aquest cantant poca cosa més es pot afegir que ja no s’hagi dit, no obstant no crec que aquesta hagi estat la seva millor nit, però ho ha fet força bé. Dels comprimaris, Mary Ann McCormick i Jeremy Galyon han estat correctes, Adam Laurence Herskowitz potser no tant. I de Marcello Giordani no em demanin que faci cap comentari.

Comento Àngela Meade a part, per què és una bona cantant i si continua aprenent pot arribar a fer-ho molt bé, tot i que ha de vigilar un cert tremolor que no afavoreix gens la seva feina. En la primera pausa, el Metropolitan ha passat unes filmacions de les audicions que aquesta cantant ha fet en aquest teatre, i en una final hem pogut veure i sentir una Casta Diva d’envergadura, esperem poder gaudir-la sovint.

La producció sense riscos, poc significativa i oblidable, el mateix criteri per al vestuari dels/les cantants, no així el vestuari del cor, un batibull entre bandolers de la Sierra i figurins del renaixement, la veritat, veure el que el angloamericans consideren que és un bandoler resulta divertit, de debò.

El cor ha cantat força bé, l’orquestra dirigida per Marco Armilato ho ha fet molt bé.

Quan a l’argument, ja poden imaginar que és un dramón de categoria, cliquin aquí.

I si desitgen veure videos de la producció que comentem, aquí.

A la segona pausa, el Director del Metropolitan, Peter Gelb, ens ha fet la presentació de la temporada vinent, i si tot va bé, avançada la temporada, podrem veure a Piotr Beczala en Rigoletto, cantant que gaudeix de molta consideració en aquest bloc.

dissabte, 25 de febrer de 2012

QUARTET QUIROGA (i invitats)


Quartet Quiroga:
Aitor Hevia
Cibran Sierra
Josep Puchades
HJelena Poggio

Invitats:
Jonathan Brown , viola (membre del Quartet Casals)
Erica Wise , violonchelo (membre del Trio Sherezade)

Palau de la Música Catalana
22 de febrer de 2012

Obres:
Mozart, Quintet per a cordes en re major, KV 593
R. Strauss, Sextet per a cordes de l'òpera Capriccio
Brahms, Sextet en sol major, op. 36


Han passat solament tres dies des que es va celebrar aquest concert al Palau de la Música Catalana i ja sembla que aquesta entrada vagi en retard o fins i tot que ja no tingui raó de ser, però bé..... ja saben que aquest bloc no té cap voluntat de viure en estat d’ansietat, així doncs consigno aquest concert quan tinc un momentet per fer-ho.

És el primer concert del cicle Da Camera, cicle que s’esdevé de (l’encertada) unió del cicle de cambra de Ibercamera i del cicle de cambra del Palau de la Música, i que tots els que estàvem abonats a ambdós cicles agraïm, sobretot per l’exemple que donen i de ben segur que totes dues entitats hi sortiran guanyant.

S’inicia el cicle amb el Quartet Quiroga, amb els invitats assenyalats més amunt, per tal de poder arrodonir la formació de sextet. Pel que fa al Quartet pròpiament no havia tingut oportunitat de sentir-los en viu. 

Formalment no puc posar ni un però..... van tocar pulcrament, els instruments podien sentir-se nítidament sense que cap d’ells sobresortís més que un altre, i el nucli dels quatre músics es mostra conjuntat, i de ben segur que no se’ls va escapar cap nota, però tot i així em va semblar un concert pla.

I vostès diran dona, però tots tres compositors tenen la seva pròpia personalitat, i tant!!, el sextet de Mozart en el seu primer moviment ja presenta un enfilat de dissonàncies de difícil execució, honestament, no puc dir que els Quiroga fossin els dissonants, però alhora, també és molt líric, el mateix podria dir del sextet d’Strauss, i aquest bloc va trobar que les dues peces van ser interpretatsdes més que amb lirisme amb morositat, s’entén que no és que hagin d’anar tocant com una locomotora (la Negra si és possilbe), senzillament es trobar-hi el temps apropiat, el qual evidentment no és el mateix per a tots els oients.  La segona part amb el sextet de Brahms, millor que la primera, però sense que em marxes aquell sentiment d'atonia.

I és que veuran, aquest bloc després d’anys de concerts, pensa que encara que els intèrprets és moguin, facin salts o donin mostres d’exuberància gestual, no es símptoma ni de comprensió de l’obra que executen, ni d’emoció ni de passió, de vegades un d’aquests gests pot ser solament un gest d’hàbit.

No fa gaire en el concert de René Pape, un amic em va comentar “no es despentina”, i què? Si quan canta hi posa intenció i sentiment en cada paraula que diu.

En aquests moments, a l’únic que li queda bé la incontinència gestual és a Rolando Villazón, perquè si no la pogués exterioritzar de ben segur que moriria de tristesa (aclariment: apreciació personal, aquest bloc no coneix ni ha vist mai a curta distància a R. V.).

Ja per acabar, dir que em va agradar molt la cel·lista Helena Poggio i que els Quiroga (i invitats) van oferir un bis del qual solament els puc dir que semblava Boccherini, quan ja sortia vaig coincidir, costat per costat, amb un director d’orquestra en actiu, de qui no diré el nom perquè no voldria que de la meva indiscreció se’n fes un ús inadequat, i empesant-me la vergonya li ho vaig preguntar, i em va confessar que també li semblava Boccherini però que no ho podia afirmar “hauria de saber-ho, però....”

El tastet:


Brahms-Sextet for Strings No. 1 in B flat Major Op. 18 (Complete) 

Isaac Stern, Alexander Schneider: violin-Milton Katims, Milton Thomas: viola-Pablo Casals, Madeline Foley: cello-Prades-1952- 




diumenge, 19 de febrer de 2012

UN ANY I BREUS (O NO) ACLARIMENTS

Varvara  Stepanova: ELS JUGADORS DE BILLAR



Torno  a tenir ordinador, ha ressuscitat. Aquesta petita contrarietat ha coincidit amb l’aniversari d’aquest bloc, 1 any, i potser és el moment de fer petits aclariments, si més no, per aquelles persones, com poden veure poques, que solen llegir aquestes  entrades.

Primerament a totes elles gràcies i el rus (o rusa) que ens visita, spasiva.

Probablement 2372 visites en un any a molts de vostès els poc semblar poca cosa, inclús hi ha blocs que aquesta xifra l’aconsegueixen en un hora, però a mi personalment em sembla notable, considerant que hi ha persones del meu entorn que ni saben que tinc un bloc i que algunes d’elles en tenen un on hi podria estar inclosa, però solament ho dic si m’ho pregunten i tot així, sovint, no en faig divulgació.

Amb molt d’encert vostès poden adduir que un bloc es fa per ser llegit, i aquest no és una excepció, però la meva voluntat és que el bloc vagi fent, i vagi creixent per ell mateix.

Solament els volia fer petits aclariments :

·        La dèria de no fer entrades llargues, s’esdevé, d’allò que ens va dir, en un curset, un creador de pàgines web “tot el que no estigui a l‘abast d’una primera mirada és treball perdut, les pàgines web i el blocs demanen immediatesa, el lector que ha d’estar amunt i avall amb el ratolí, no acaba de mirar mai tot el contingut”, potser és una mica exagerat, però per mi mateixa he comprovat que és així.

·        Un altre motiu per fer entrades curtes (llevat d’aquesta que em penso m’estic excedint), és que per mantenir l’atenció del lector, sigui de bloc, de llibre, de diari..... s’ha de saber escriure i si és vol ser precís, cal saber adjectivar i aquest bloc no n’està segur de saber-ho fer.

·        Tampoc és voluntat d’elsgustosreunits.cat fer exhibicions d’erudició, aquest bloc és més conscient de les coses que desconeix que de les que coneix.

·        I l'altra dèria d’adreçar-los a xarxa a cercar més informació sobre allò que els proposo,  s’esdevé de quan es va fer la presentació del diari Ara, en Toni Soler va dir: “que sovint quan al matí el diari surt al carrer, el públic ja coneix la notícia perquè la xarxa ja l’havia difós”, fent una translació, jo apuntaria que posar en el bloc quatre pinzellades sobre un tema, quan vostès ho poden trobar molt més documentat, detallat i a més a més fer comparatius, és una reiteració. Allò que em sembla important, i desconec si ho aconsegueixo, és crear-los un interès.

També he aprofitat l’aturada informàtica per fer petits canvis. Gràcies per ser-hi.

I com avui tinc l'esperit moscovita (és un dir) els deixo aquest video, que ja havia tret el cap per aquí, però mirin...  la traça que té Alexei Tikhomirov amb la capa em fascina, febleses que té una.





dimecres, 15 de febrer de 2012

LLIBRES EN ACCIÓ

Tinc l'ordinador difunt, i n'he trobat un per una estoneta, axií doncs els deixo aquest curt tant bonic, i fins una altre estona, espero que amb ordinador propi



dimarts, 7 de febrer de 2012

ANTONI TÀPIES

.... i a la barca de l'adéu i va posar pinzells enlloc de rems.


CHARLES DICKENS........

........ fa 200 anys com ens ho recordaaquest doodle:











 















AUSIÀS MARCH


Ahir dilluns, el teatre Romea de Barcelona novament va programar una lectura dramatitzada, aquest cop dedicada al poeta Ausiàs March (Gandia, c. 1400 - València, 1459), lectura dirigida per Carles Canut. Acte engegat conjuntament amb l'editorial Barcino, Amics dels Clàssics i el propi Teatre

El motiu d'aquesta lectura, era la presentació dels textos del poeta, actualitzats pel també escriptor i poeta valencià Josep Piera (Gandia 1947).

La lectura d'ahir conjuminava una conversa entre Carles Canut i Josep Piera amb la lectura dels textos actualitats a càrrec de Pep Cortés, Joan Peris i Elies Barberà, i considerant  el tastet que vam poder escoltar, l'actualització ha estat feta amb molta cura i de manera molt respectuosa, suficient per considerar la possibilitat de comprar-nos el llibre.

La lectura es va fer mantenint el deix del parlà valencià que ajudava a fer més versemblant tot el contingut d'allò que veiem i escoltàvem.

La veritat és que va ser una hora i mitja que se'ns va passar sense adornar-nos-en.

 Ab molta rao me desenamore
 car tot lo del mon trob desagradable;
 la mia edat no veig delitable
 e ja lo meu cor a Deu l’empenyore.
 Mas yo·m maravell del jove affable,
 Moreno Joan, que tinga fort torre
 al combat d’Amor que dins l’ome corre.
 De vos me digau si cast o amable.
Qui es aquell qui en Amor contemple
 com jo, qui sent sos delits on abasten?
 Qui son aquells qui dolç’amargor tasten,
 e, juntes mans, l’adoren fora temple?
 Yo so tot sol a qui natura streny
  a no poder als fer ne pus entendre
  sino amar, e, volent me·n defendre,
  no·m vol seguir a res als fer null seny.