diumenge, 26 de juny de 2011

ARIANE ET BARBE-BLEUE


Títol       ARIANE ET BARBE-BLEUE
Director musical:   Stéphane Denève
Director d'escena:            Claus Guth
Escenògraf i figurinista: Christian Schmidt
Il·luminador:       Jürgen Hoffmann
Disseny de vídeo:              Timo Schlüssel
Producció:           Opernhaus Zürich

Ariane Jeanne-Michèle Charbonnet
La Nourrice Patricia Bardon
Barbe Bleue José van Dam
Selysette Gemma Coma-Alabert
Ygraine Beatriz Jiménez
Melisande Elena Copons
Bellangere Salomé Haller
Alladine Alba Valldaura
Vell camperol Pierpaolo Palloni
Segon camperol Xavi Martínez
Tercer Camperol Dimitar Darlev
              

He anat a veure i escoltar aquesta òpera ben a cegues, ni l’havia escoltada mai ni en sabia res, llevat d’allò que darrerament s’ha comentat en la prempsa i en els blocs, i realment ha estat una sorpresa molt agradable.
Força escriptors han pres la llegenda de Barba Blava (el primigeni és un conte de  Charles Parrault) i han dit la seva, però sempre mantenint el nucli central de l’argument: Barba Blava es casa per sisena vegada i a la seva nova esposa li dona 6 claus que obren 6 portes, però li prohibeix d’obrir-ne la darrera i es clar ella l’obre, perquè sinó s’acabaria el tema,  i aquí hi ha el desenllaç i que segons cada autor doncs hi fa el seu.
El llibret de l’òpera d’avui és de Maurice Maeterlink, el qual va fer primer un poema del conte de Perrault i després el va adaptar per tal que Paul Dukas i pogués posar la música.
Dit això, comentar-los que la música és molt atractiva. Si han llegit que té influències wagnerianes, és cert i també li fa una clucada d’ull a Debussy (una de les esposes de Barba Blava es diu Mélisande), no obstant sempre conserva la seva hegemonia francesa. Realment una obra que m’ha agradat conèixer.
Quan a l’escenografia (Claus Guth) està força bé, una sala amb set portes que a estones feia recordar una església  luterana on Ariadne és la seva sacerdotessa. Llegeixo que és una òpera simbolista, no ho dubto pas, però el tractament que C. Guth ha fet del text l’he trobat molt actual, unes esposes gens ben tractades pel marit que en el darrer moment, i podent aconseguit ser lliures, decideixen romandre al seu costat com a estàtues renunciant a la seva ànima.
Pel que fa les veus destacar Patricia Bardon (la Dida) una mezzo que aquest bloc espera veure-la sovint, Jean-Michele Charbonnet (Ariadne) que realment té un paper vocalment difícil, si més no, a mi m’ho sembla, la resta han defensat prou bé els seus papers.
L’orquestra i el Director han executat la seva part molt bé.
Deixo pel final al cantant José van Dam, si cap de vostès recorda el meu comentari d’òpera precedent sobre Matti Salminen, el mateix podríem dir aquí. Perquè accedeixen a fer aquests papers tant minúsculs que no aporten res a la seva carrera?, que deixa un mal gust de boca en el públic i que essent el segon cop que passa cal pensar que ens prenen (el públic) per tanoques.

Si volen accedir al butlletí del Liceu hi trobaran una miqueta més d'informació i si no en tenen prou doncs..... cap a la xarxa.

Els deixo tres fragments, un és promocional del Liceu:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada