dimecres, 9 d’octubre de 2019

DON GIOVANNI

Música: WOLFGANG AMADEIS MOZART
Llibret: LORENZO DA PONTE

Intèrprets:

Don Giovanni              Erwin Schrott
Leporello                    Roberto Tagliavini
Donna Elvira               Myrto Papatanasiu
Donna Anna                Malin Byström
Zerlina                        Louise Alder
Masetto                      Leon Kosavic
Commendatore          Petros Magoulas
Don Ottavio                Daniel Behle

Director d’Escena       Kasper Holten
Director Repositor      Jack Furness

Orquestra del Royal Opera House
Director musical         Hartmut Haenchen

08 d’octubre de 2019







Hola de nou. Ja hem estrenat la temporada d’òpera al cinemes, aquest cop els Cinemes Girona de Barcelona. Ja ho trobava a faltar.

Avui començarem per la producció. Aquesta producció és de l’any 2014, creació de Kasper Holten, i la vam comentar en el seu dia, i a fi i efecte de no ser exhaustiva i reiterar el que allà vaig dir, els deixo l’enllaç:


ara bé, cal fer alguna remarca. La producció de Kasper Holten està pensada per a un Don Giovanni esgotat dins la seva pròpia tragèdia. Un Don Giovanni empresonat en el seu propi destí i que el devora. Però el mestre repositor ha omès aquest infortuni, que solament emergeix al final de l’òpera. Amb aquesta omissió deixa a la part conceptual de la producció desproveïda de  contingut i de la seva força primigènia.

Anem a les veus.

Erwin Schrott és un cantant que cada cop està millor vocalment, té una veu ja molt consolidada i va ser l’únic que va aguantar amb la mateixa qualitat vocal fins el final, però Erwin Schrott té pocs registres escènics i això és un inconvenient per un personatge com Don Giovanni, al qual li calen molts matisos gestuals.

No és el primer cop que parlem de Roberto Tagliavini i sempre favorablement, té veu de sobres però ho va voler demostrar tant que fins i tot va allargar les seves intervencions, cosa que amb Mozart no queda bé. Mozart no és Verdi que si permet, en aquest sentit, un lluïment final, però en Mozart tot està calculat, ni més curt ni més llarg. Mozart dona unes àries bellísimes per tal que el i les cantants es puguin lluir, però ja els s’ho dona, extralimitar-se és fer malbé la subtilesa d’allò que els compositor ja els ha ofert. Bé, doncs Taglivini, ho va donar tot al primer acte i al segon ja no va poder estar tant brillant. No va ser l’únic a qui li va passar.

Malin Byström no ens va agradar tan com l’altra vegada, hi ha moments que mostra una veu aspre i vostès em podran objectar que solament han passat cinc anys, però si, conserva encara una veu robusta, però en el segon acte se li va notar alguna incomoditat.

Myrto Papatanasiu no va començar bé, una veu insegura i tremolosa que va guanyar, no notablement, en el decurs de la representació, però va ser una insuficient Donna Elvira. Amb problemes de respiració. Però no vull dir res més d’aquesta cantant, ja que no era la intèrpret prevista i es va haver d’incorporar per substituir a Christine Rice.

Louise Alder va ser una bona Zerlina, tant en l’aspecte vocal com escènic i s’hi va lluir.

Leon Kosavic és un cantant croata de 28 anys que va estar força bé com a Masetto i penso que si no s’espatlla i continua estudiant serà un bon cantant.

Petro Magoulas és un baix solvent que va fer un bon Commendatore, però no memorable, bé, de fet, ara de cantants memorables, en totes les cordes, n’hi ha bens pocs i poques.

I hem deixat pel final a Daniel Behle perquè va ser un Don Ottavio totalment insuficient, no entenc com cantants tan poc solvents s’atreveixen amb les dues àries de Don Ottavio, que són una filigrana d’exquisidesa. Tampoc entenc que els teatres els contractin per aquest paper i menys encara que el públic aplaudeixi. Això ens fa constatar un cop més el poc, no se si dir: respecte, que se li té a la música de Mozart.

A tot això no va ajudar gens la direcció de Hartmut Haenchen que semblava que enlloc Mozart tingués un altre compositor al cap, o ves a saber què. Per tal d’anar acabant, solament comentar que allò que és tan important com són els recitatius que són quins ens prepararen per a l’ària, van ser uns recitatius absents de color, de gràcia i de finor i per no entrar a comentar hi havia moments que els tocs característics de Mozart a estones que no hi eren.

El llibret aquí.

Fotografies de la producció



nnnnn


nnnnnn



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada