dilluns, 14 de gener de 2019

ADRIANA LECOUVREUR


Música: FRANCESCO CILEA
Llibret: ARTURO COLAUTTI a partir d’Adriana Lecouvreur d’Eugène Scribe and Ernest Legouvé

Intèprets:

Adriana Lecouvreur    Anna Netrebko
Maurizio                     Piotr Beczala
Princessa de Bouillon Anita Rachvelishvili
Michonnet                  Ambroglio Maestri
Princep de Bouillon    Maurizio Muraro
Abad Chazeuil             Carlo Bosi
Mlle. Jouvenot            Sarah Joy Miller
Poisson                        Tony Stevenson
Mlle. Dangeville         Samantha Hankey
Quinault                      Patrick Carfizzi
Majordom                  Christian Rozakis

Director d’escena       David McVicar



Orquestra del Metropolitan de Nova York
Director: Gianandrea Noseda

12 de gener de 2019


Aquest cop vaig tard en el comentari de la òpera que vam veure dissabte dia 12 al cinemes Comèdia de Barcelona, retransmissió en directe des el Metropolitan de Nova York.

Adrriana Lecouvreur és una òpera verista  musicalment remarcable i amb un llibret força sòlid que sempre fa bo d’escoltar i veure.

La representació de dissabte es sustenta principalment en el director Gianandrea Noseda, Piotr Beczala i Anna Netrebko.

Gianandrea Noseda és un director per a qui la òpera no té secrets, aquesta òpera i gosaria dir que gairebé totes les italianes. Podria omplir d’adjectius el comentari cap el director però ho reduiré dient que va dirigir amb saviesa i emoció a parts iguals i gràcies a Ell, aquesta representació va gaudir d’un nivell molt alt.

De fa anys que, i aquelles persones que segueixen aquest bloc (gràcies) ho recordaran, penso que Piotr Beczala era i és millor que d’altres amb molta més notorietat. Arran de la Luisa Miller al Metropolitan vaig afirmar que ja havia arribat a la categoria de tenor que menja a part, bé... o mantinc i ho refermo. Fins ara ha portat una carrera molt intel·ligent, sense preses però segur, sense fer bogeries i excessos vocals, cal creuar els dits i esperar que segueixi així perquè amb aquest tenor ens esperen vetllades molt felices.

D’Anna Netrebko penso poca cosa, bona, cal afegir i que ja no s’hagi dit abans. Ha superat amb èxit el període de transició vocal. Ara la seva veu està més assentada i se la nota més segura, amb Ella esperem tenir, també, vetllades esplèndides. Ara m’agradaria assenyalar algunes apreciacions, que són únicament una observació meva que han de creure amb reserves. A les darreres entrevistes que li he vist em sembla cansada, no de cantar, sinó de la seva exposició pública, de respondre sempre les mateixes preguntes, en definitiva de les servituds inherents a la seva feina, dit això va tenir dos detalls que em sembla cal comentar, va se la única que en sortir a saludar va donar la mà l’apuntador i encabat, entre bambolines s’acostà al ballarí per elogiar-lo. Bé per la Netrebko.

Com ja he escrit en d’altres ocasions Anita R. (no m’ho facin escriure, sisplau) és una mezzo que no m’agrada, i cada cop que la veig m’agrada menys. Vocalment no té zona mitja, passa de l’agut al greu i a l’inrevés sense transició que a mi en tira enrere i em molesta. Altrament la zona greu se’m fa passable però la zona aguda m’irrita, en fi que no tots tenim la mateixa recepció acústica. No obstant, cal assenyalar una qualitat important en aquesta cantant, la seva veritat escènica, no es reserva res i la seva entrega en determinats papers en elogiable.

El Michonnet d’Ambroglio Maestri va resultar de totes totes insuficient, hi em sap greu dir-ho perquè Ambroglio Maestri és un d’aquell cantants que cau bé tothom, però no té la veu suficient per assumir alguns dels rols que interpreta. Bé, deixe-m’ho aquí perquè va tenir tota la meva simpatia amb el lleig que Mattew Polenzani, i per extensió el Metropolitan, li van fer a aquest cantant. Durant els entreactes el Met ofereix, als espectadors, entrevistes els i les cantants. Aquest cop eren per ser entrevistats Ambroglio Maestrei, Maurizio Muraro i Carlo Bosi. Bé, doncs Ambroglio M. No parla amglès, anava a respondre en italià i l’hoste; M. Polenzani, el va tallar i li va dir, amablement això sí, que estaven a Amèrica i com el cantant va fer un gest que no parlava anglès, se’l va saltar i va passar a els altres dos cantants. Hi ha  dos comentaris a fer: sorprèn que a aquestes alçades un cantant no es manegui mínimament amb anglès però, altrament, ningú té cap obligació de saber anglès i menys de rebre un lleig per aquesta causa. Si aquest fet va succeir és perquè es dona per fet la supremacia de l’anglès.

Quan a la resta de cantants, tots i totes força bé, llevat de Carlo Bosi que va mostrar una veu exageradament aguda.

Quan a la producció. No és nova, ja fa uns anys és la que vam veure en el Liceu, però continua essent, conceptualment vigent, un espai central que representa un teatre com els d’abans, de paper, amb estatges i de fusta on actua Adriana Lecouvreur, fora d’aquest espai la vida “real” dels personatges i nosaltres, els espectador que veiem teatre dins del teatre.  



El llibret aquí.

Videos de la producció:




Fotografies:





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada