PIOTR BECZALA

Programa: Primera part Giuseppe Verdi (1813 – 1901) Obertura (Luisa Miller) “Quando le sere al placido" (Luisa Miller) “Celeste Aida” (Aida) Georges Bizet (1838 – 1875) Preludi tercer acte (Carmen) “La fleur que tu m´avais jetée” (Carmen) Stanisław Moniuszko (1819 – 1872) “Szumia jodly” (Halka) Segona part Hector Berlioz (1803 – 1869) Le Carnaval romain, obertura op. 9 Giacomo Puccini (1858 – 1924) “Recondita armonia” (Tosca) Francesco Cilea (1866 – 1950) “L’anima ho stanca” (Adriana Lecouvreur) Giacomo Puccini Crisantemi, SC65 Umberto Giordano (1867 – 1948) “Come un bel dì di maggio” (Andrea Chénier) Giacomo Puccini “Nessun dorma” (Turandot)

Gran Teatre del Licreu 24 de novembre de 2018

Aquelles persones que segueixen aquest bloc (gràcies) ja deuen saber que Piotr Beczala és un tenor de qui sempre hem parlat bé, la darrera vegada vaig tenir la gosadia d’afirmar que Piotr Beczala, a partir de la seva intervenció a l’òpera Luisa Miller al Metropolitan de Nova York, a criteri d’una servidora ja era un cantant que menjava a part i que se’l podia considerar un dels grans cantants. Bé, després del concert que va fer ahir al Gran Teatre del Liceu em refermo amb aquesta afirmació.

El programa d’aquest concert, com poden comprovar, va estar dedicat a àries d’òpera, no va cantar cançons, ni lieder... tot òpera i això ja és molt d’agrair. Com era un concert i no un recital el va acompanyar l’Orquestra del Liceu al complert.

Piotr Beczala és d’aquells cantants que ha arribat al cim de forma meritòria, la seva notorietat s’ha anat construint mica en mica i sense preses, anar pujant esglaons i adaptant el seu repertori a mida que la veu també s’ha modificat, recordem que cantava Pamino de La Flauta Màgica, tampoc penso que l’ascens de la seva carrera hagi estat dificultós en el sentit que ja de sempre ha destacat i bé (si busquen a internet ho comprovaran), però si que allà on d’altres s’estavellen, Piotr Beczala ha sabut conduir la seva carrera de manera intel·ligent, sense córrer i sense preses i ara en recull els fruits.

No diré que Piotr Beczala sigui perfecte en tot però passa que quan trobes un cantant amb aquesta seguretat a la veu, amb una veu bonica, en definitiva un cantant canònic servidora oblida algunes petites imperfeccions perquè els bons resultats les superen amb escreix. L’única cosa que no em va agradar va ser el pianissím del final de Celeste Aida, va fer un pianíssim controlant molt bé la respiració (fiato), però que més aviat semblava que no pogués fer l’agut final que si va fer posteriorment en d’altres àries. Però després va cantar un Recondita Armonia (Tosca) que restarà en la memòria d’una servidora. El recital va cloure amb quatre bisos també d'àries d'òpera.

El públic agraït li va dedicar aplaudiments, bravo’s,  picades de peu a terra i va acabar el concert amb la sala del Liceu amb el públic dret quan els llums de l’escenari ja s’havien apagat.

L'orquesta i el director, Marc Piollet, es van lluir en el moments que l'orquestra va fer les seves intervencions en solitari. En els moments que acompanyava al cantant, Marc Piollet va equilibrar la prestació al cantant però no en detriment de l'orquestra.

Va ser un bon concert.