dilluns, 2 d’abril de 2018

COSÌ FAN TUTTE

Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Lorenzo da Ponte

Intèrprets:
Fiordeligi      Amanda Majeski
Dorabella     Serena Malfi
Despina        Kelli O’Hara
Don Alfonso Christopher Maltman
Guglielmo    Adam Plachetka
Ferrando      Ben Bliss

Director musical    David Robertson
Director d’escena  Phelim McDermott

Cor i Orquestra del Metropolitan de NY


31 de març de 2018
Cinemes Icària de Barcelona


Avui hem de començar indicant novament la negligència i el menyspreu dels cinemes Icària de Barcelona  vers el públic d’òpera. No fa gaire el fullet informatiu hi duia per una cara la caràtula en color de l’òpera i al darrera la informació (escassa) amb la sinopsi i el repartiment. Bé, en aquest Così fan tutte, el fullet, ja està sense caràtula i imprès a dues tintes (negre i gris), però no acaba aquí, com ja vaig assenyalar anteriorment, no es prenen la molèstia de verificar el repartiment, així doncs tenim que en el fulletó consta Angela Meade com a Fiordeligi, quan la cantant va ser Amanda Majeski. Bé... cinemes més modestos que fan l’esforç de programar òpera no menystenen d’aquesta manera el públic.

Dit això, anem ja a parlar de l'òpera de dissabte 31, i començarem per la producció, sí, allò que aquí sempre i trobem un all o una ceba, o bé, no hi trobem res per avorrides, però no és aquest el cas. Va ser tota una sorpresa, haig de dir que anava amb una certa recança, ja que el tràiler no prometia, però vista la producció sencera, va ser un dels elements que més em va agradar i que demostra que si un director d’escena ho fa amb cara i ulls, aprofundint en el llibret  i no voler ser més llest que ningú, l’òpera permet anacronismes. En aquest cas, Nàpols és Coney Island, el s.XVIII es trasllada a finals del 1940 principis 1950, això justifica perfectament la presència d’artistes de circ, alhora que aquest rerefons és un bon suport al nucli de l’òpera: el circ és un imaginari on res és real, a Così fan Tutte, ho és l’engany i la impostura.

Seguirem amb el director d’orquestra David Robertson el qual, a criteri meu, no va ser ni dúctil ni subtil i dos dels moments on més es requeria d’aquests atributs, per citar-ne dos, era el “Soave sia il vento”, amb les veus no prou ajustades i “Una aura amorosa” que canta Ferrando, en aquest cas el cantant va ser Ben Bliss qui va malbaratar aquesta bonica ària i va malbaratar el seu moment.

I per acabar, les veus. Servidora, com ja he assenyalar en d’altres ocasions, és mozartiana i li molesta força el poc respecte que se li té a aquest compositor, de boca sí, però aquells (o aquelles) que més l’elogien són potser quins no l’haurien de cantar. Sempre dic que si vocalment es fes amb Wagner allò que es fa amb Mozart, els wagnerians desembeinarien Nothung i començarien a escapçar i amb raó.  Una de les principals, o la més evident per al públic, que presenta Mozart és respirar, un cantant que no respira bé amb aquest compositor s’ofega, no arriba o fa malbé l’ària, en la representació del dia 31 van tenir aquest problema Serena Malfi, Amdana Majeski i Ben Bliss, les dues primeres amb veus molt boniques, sobretot Serena Malfi (mezzo). Quan a Ben Bliss aquí no em va convèncer, esperaré a veure’l novament.

Quins van cantar amb solvència i sense dificultats respiratòries van ser Kelli O’Hara, Christopher Maltman i Adam Plachetka. La primera és una cantant procedent del musical i servidora espera poder veure-la amb més òperes.

Cal esmentar que tots i totes van actuar, no solament ho van fer veure que és el que sol passar, i evidentment la producció es va enfortir i novament cal retornar a la direcció d’escena: Phalim McDermott.

M’ho vaig passar molt bé i no em vaig avorrir gens, clar que amb Mozart això és difícil.

La sinopsi del llibret aquí

El programa de mà (en anglès) aquí

Fotografies de la producció:






Videos de la producció:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada